Auxili: “No són temps d’estar callats”

Auxili, el grup de reggae d’Ontinyent (Vall d’Albaida), ha publicat Aborigen, un disc en què s’atreveixen a fer servir un estil renovat, amb ritmes de reggaeton, dancehall i electrònica. Hi reivindiquen explícitament la llengua, com ara amb la cançó “Valencianotalibans”, una sàtira sobre la situació del català al País Valencià. També fan homenatge a tots els col·lectius de base que continuen lluitant contra les inclemències dels temps que vivim. De tot plegat, en parlem amb el vocalista del grup, Esteve Tortosa, i amb el guitarrista i corista, Fèlix Cortés.

La pre-estrena va ser poc habitual. Van fer una vetllada d’escolta (listening party), en què els assistents podien escoltar el disc sencer amb auriculars. I ho van voler fer també a Ontinyent, per donar les gràcies a la gent de casa. El primer concert de presentació d’Aborigen serà a Llíria (Camp de Túria), el 25 d’abril. També aniran al festival Pebrella Fest del seu poble, el 17 de maig. I, entre més cites, visitaran Barcelona el 22 de maig, a la sala Paral·lel 62.

—Podríem dir que Aborigen és un cant a la lluita, l’amor i la germanor?
—Esteve Tortosa [E. T.]: Em sembla un bon resum. Diria a l’amistat, també. Però sí, completament d’acord. Tots els discs d’Auxili parlen del nostre dia a dia, parlem del que vivim, i en Aborigen, una vegada més, parlem del coret, parlem de política, de societat, parlem del que som.

—També heu fet un homenatge als col·lectius, no?
—Fèlix Cortés [F. C.]: Sí, parlem de la realitat que ens envolta, i veiem que ara és un moment en què al País Valencià cal l’espenta de tota eixa gent que treballa i que mou el vesper, ja siga la gent de Famílies pel Valencià per la lluita lingüística, la de l’habitatge, la de la dana, Palestina… Ara mateix hi ha moltes coses sobre la taula que reclamen que tots ens hi sumem.
—E. T.: El nostre projecte no s’entén sense tota eixa xarxa que existia durant el nostre naixement, el 2011-2012. Era una xarxa molt viva i que a nosaltres ens va donar moltes ales aquells anys. Era abocar a eixa xarxa i dir a la gent jove que cal, més que mai, tornar a fer com feien.

—En aquest disc feu una reivindicació directa de la llengua. Com valoreu la situació d’hostilitat que es viu al País Valencià?
—E. T.: No és res nou, des que tenim memòria que vivim així. És molt trist que hi haja gent a casa que odie la llengua, però és així. Pareix que nosaltres parlem valencià per fer-los sentir malament a ells. I no, parlem valencià perquè som així, els nostres pares parlaven així, les nostres àvies parlaven així. L’art també el fem com som i com parlem. La gent ha fet de la llengua una política. Si hi ha gent que odia la llengua, pel simple fet que tu parles valencià, ja pareix que faces política. Parlem així, no ho fem per fotre, simplement ho fem per comunicar-nos.
—F. C.: “Valencianotalibans” és la resposta irònica a tota eixa gent. Dir: sí, mira que roïns que som els valencians, que imposem la nostra llengua i que portem dins una espècie de dimoni.
—E. T.: Perdona, senyor, senyora, fa cinquanta anys que vius a València i no articules ni una paraula en valencià. El teu fill o la teua filla té l’oportunitat d’estudiar valencià i tu li la vols negar. No entenem eixa imposició per enlloc. Ens va semblar molt bonic fer una sàtira, fer un sainet valencià a la nostra manera, amb aquesta ironia.

—També vau penjar un vídeo a les xarxes denunciant les pintades valencianòfobes d’un senyor a les parets d’escoles públiques…
—E. T.: Ens vam trobar aquest personatge pel carrer del nostre barri, Benimaclet, i no vam tindre cap més remei que, almenys, assenyalar-lo. Després ens assabentàrem que és ex-director d’un centre públic, que fa més de quaranta anys que fa activisme contra el valencià en les nostres escoles.
—F. C.: Formava part de les quatre potes de l’estratègia que, cap al 1990, es va fer contra el valencià, que va ser la política, la sindical, la civil i la periodística. Eren Las Provincias, el Partit Popular, el sindicat aquest que tenien i l’Asociación de Castellanoblantes Valencianos. El senyor aquest era vocal d’eixa associació. Vam trobar el personatge adequat.
—E. T.: No era un senyor bufat i pixat a les tres del matí, era un home que sabia què feia. I va tindre la mala sort de topar amb uns xavals que venim de l’escola pública i que tenim una altra educació, no com la seua. Per sort la votació va eixir com va eixir, però ja hem vist que no ha de quedar-se així, la votació els és igual, és una persecució contra la nostra llengua. Nosaltres, si podem despertar alguna consciència en la gent jove, ho continuarem fent amb les nostres cançons. Continuarem parlant i cantant com ens van ensenyar les nostres àvies i les nostres mares.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Auxili Oficial (@auxili.oficial)

—Quin paper hi té la cultura?
—E. T.: Podem acompanyar totes aquestes lluites i moviments socials, podem posar-hi la banda sonora, però tampoc és la nostra responsabilitat. Com a músics i artistes ja fem prou intentant subsistir en aquest sistema capitalista i en aquesta escena precària, per a, damunt, posar-nos eixa obligació política. El treball ha de ser del carrer, un treball polític, social, hem de teixir una xarxa altruista de voluntariat.
—F. C.: La cultura és un catalitzador, és un acompanyament, un reforç, però hem de retornar a la xarxa que teníem fa un temps. Quan vam tocar institució ens pensàvem que ja ho teníem tot fet i vam desarticular eixa xarxa. Aborigen és això precisament.

—Heu fet una renovació musical i us heu atrevit a fer reggaeton, dancehall, electrònica… Voleu connectar amb les noves generacions?
—E. T.: Ho fem més per a nosaltres que per a ells, sincerament.
—F. C.: Volíem connectar amb nosaltres.
—E. T.: Som una mica egoistes com a artistes i necessitem millorar, passar-ho bé component. Fem música per alliberar-nos. Auxili sempre ha estat un punt d’alliberament i una manera d’entendre la vida, i la vida canvia, nosaltres també canviem i necessitàvem fer unes altres músiques per passar-nos-ho bé. Mai no hem fet música per al públic. Ara ens abellia jugar amb altres ritmes, altres sonoritats, i ens ho hem passat pipa, la veritat.
—F. C.: Evidentment, també som conscients que hi ha molta gent a qui li agradarà o que connectarà més amb aquesta música. Al mateix temps, n’hi haurà que hi connectarà menys. Amics meus em deien: “Ei, però sols teniu dos reggaes.” Hi ha a qui agrada més l’Auxili més pretèrit, i hi haurà a qui agradarà aquest canvi.
—E. T.: Tampoc no fem mainstream, fem uns altres ritmes, però no fem reggaeton sexualitzant com faria tota la gent. Tampoc no fem un dancehall jamaicà, ni fem un trap de roïns, fem un trap bonic, fem música a la nostra.
—F. C.: L’estil trap bonic agrada.
—E. T.: Sí, tu, l’he batejat així. [Riuen.]

—També té moltes col·laboracions dels Països Catalans: Adala, les Testarudes, Carles Caselles de Smoking Souls, Malifeta, Santa Salut… Diríem que la unitat fa la força?
—E. T.: Sempre ho hem vist així, sempre hem vist les col·laboracions com una cosa que ens afavoreix les cançons. Les connexions que hem fet en aquest disc són reals i ens aporten molt. Pense que l’estima amb els artistes és recíproca. Sobretot amb Arnau, de Zoo, de la Gossa. Fa molts anys que hi coincidim i havia arribat el moment perfecte per a fer-ho. Adala entén la cultura reggae com nosaltres i ho fa molt, molt bé. És l’artista reggae més bo de la península. Les Testarudes són un projecte femení de nou dones damunt d’un escenari que fan rocksteady, ska, reggae, els és igual el circuit, els és igual això de les vendes, ho fan per passar-s’ho bé. Santa Salut és una de les millors raperes en l’àmbit estatal, entén el rap pur, no sexualitza… Es troba a un nivell espectacular. Amb Carles Caselles era molt difícil de fer una connexió perquè els estils són molt diferenciats, i ara ens entrava perfecta la seua veu. No podien acomiadar-se sense fer aquesta connexió.

—Sembla que el panorama musical valencià experimenta un canvi de cicle. Com el viviu?
—E. T.: Hem vist uns quants cicles. Nosaltres ja érem ací quan hi havia Canal 9, vam començar molt joves. Érem ací quan hi havia Obrint Pas, quan hi havia la Gossa, quan hi havia Orxata, vam arribar als últims espeternecs, Aspencat. Hem viscut aquests anys en què la gent deia que la música en valencià tenia molt bona salut. I la veritat és que nosaltres no ho vèiem enlloc. La gent sí que ho veia, deia que la música en valencià estava millor que mai. Quan vam arribar, vèiem concerts en quasi tots els pobles, autoorganitzacions de gent jove, cultura gratuïta a molts llocs, i aquests anys sí que s’han donat moltes ajudes, no ens enganyem, moltes ajudes institucionals.
—F. C.: Hi ha grups que han arribat molt lluny, com no s’havia arribat, Zoo, la Fúmiga… Però una cosa és que hi haja salut al cim de la piràmide, i una altra que n’hi haja a la base. I per a nosaltres fa temps que la salut falta a la base.
—E. T.: A Ontinyent, quan vam començar, hi havia més de vint grups de música. Ara en queden dos. L’ateneu popular, Ca la mera, ha tancat. No veiem que eixa salut, molt més enllà de les institucions d’aquests anys, s’haja transmès d’una manera sincera i real en el públic, en les sales. Sí que veiem la salut a Catalunya. Allà sí que hi ha una escena, hi ha un circuit, la gent jove es pot dedicar cent per cent a la música, hi ha ràdios, televisions. Però al País Valencià, eixa salut d’aquests sis, set anys, era fum. La gent jove valenciana veu eixos referents a Catalunya, i és molt difícil que puguem assolir eixa escena al País Valencià, perquè ací hi ha un odi molt gran cap a la nostra llengua, ací no programen la música en valencià. Això, fa tres o quatre anys, també se sabia que passaria. La gent jove intenta parèixer-se a l’escena catalana, però no tenim ni les estratègies ni la pasta.
—F. C.: Ni la indústria ni les estructures. El País Valencià és molt complicat. Pensem, i Aborigen tracta de transmetre això, que l’assumpte està a reconstruir aquesta xarxa, que és el que ens va portar a tindre una força social que ja va derivar a guanyar unes eleccions i tindre algú clavat a les institucions. Però hem estat vuit anys amb “els nostres” a les institucions i no s’ha construït res sòlid que aquests paios no s’hagen carregat ja en un any i escaig. Cal una societat molt potent, molt unida, que avance cap a una direcció comuna, i que no done el partit per guanyat quan a penes hem xutat dues vegades.
—E. T.: En resum, la contracultura, al País Valencià, no podem deixar de fer-la en cap moment. Encara que governem, encara que pensem que la salut de la música en valencià siga molt bona, no podem deixar de fer contracultura perquè d’avui per a demà s’acaba de pressa. Hi ha hagut grans períodes d’explosió de cultura valenciana i després ho hem cremat tot. Però nosaltres sabem renàixer, ens hem acostumat a viure així i ho continuarem fent. Estic segur que és una roda, no vull ser derrotista, la gent jove tornarà a alçar el cap, tornarà a protestar.

—Aquestes últimes setmanes han eixit moltes novetats musicals, i una cosa recurrent que diem en les entrevistes és que cal ser consumidors militants de música en català…
—E. T.: No xoques amb ella, és cert, perquè no tenim les estratègies al País Valencià perquè Auxili, ara que hem fet un disc, sone en totes les ràdios, en totes les televisions. No passarà, i quan ha governat l’esquerra tampoc ha passat. Aquests anys que hem governat a la gent jove no li hem donat TV3 al País Valencià. Nosaltres som músics, això no ho podem fer. Però sí que és cert que notem el… “Per favor, Auxili, no ho deixeu! Per favor, Auxili, que sou els últims!” Nosaltres ja érem ací abans i no ens n’hem anat aquests anys. Continuarem, però és una feina dura.
—F. C.: És una putada, però a la societat valenciana ens toca fer, potser, molta més feina que altres per poder arribar a un punt de normalització lingüística, per poder trobar-te el valencià. Malauradament, encara no pot ser. Encara necessitem ser militants, ser contraculturals, encara necessitem posar-hi el coll perquè no es respecta la llengua. Tenim un component d’autoodi brutal, en aquest país. És una llàstima, però ens toca ser un poc valencianotalibans.
—E. T.: L’únic programa de música de la ràdio on podia sonar la nostra música l’acaben de cancel·lar; l’únic programa de ràdio on ens entrevistaven de tant en tant, l’han cancel·lat també. Ells vénen amb les tisores a la mà, i nosaltres pareix que quan governem tot sona a catalanisme i hem d’anar a poc a poc.

—Amb aquesta nova proposta, podem confiar que tenim Auxili per a temps…?
—E. T.: Sí, ara que hem fet el disc molta gent ens diu “‘Au, Mone!’, eixa cançó sona súper…”

—Jo ho he pensat també…
—E. T.: Tota la gent, és normal. Fa un any i mig que és adeu, però perquè els grups que fa deu anys que intentem fer contracultura ha arribat un punt que han dit “no puc viure d’açò”. Institucionalment i periodísticament han passat d’Obrint Pas a la Fúmiga i Samantha. Que està de categoria, però els deu anys entremig hi ha hagut grups com els nostres companys de Mafalda, Funkiwis, Smoking Souls, Auxili, Xavi Sarrià… Som tota una generació que hem viscut d’eixa vella escola. Per tots ells, hem d’aguantar una miqueta més ací. És cert que hi ha molt de temps que deixem altruistament per açò, però que la gent estiga tranquil·la, que continuarem fent-ho. Ara toca l’era Aborigen, i no són temps d’estar callats.

—Sandra Monfort, sobre el comiat de Marala, parlava d’èxit precari…
—E. T.: Pareixia que en la televisió teníem una escena superbona. No, hi ha dos grups que ho facen molt gran, que són Zoo i la Fúmiga, però a la resta de l’escena que remem ens exigeixen una cosa que és la nostra salut mental, eixa pressió, estar lluny de la família, no tindre un duro. Al final no ho pots suportar i acaba petant. És una llàstima, perquè projectes com les Marala s’acaben dissolent.
—F. C.: És això que has dit, l’èxit precari, no podem aguantar molt de temps. Tots els grups que hem comentat més o menys pertanyem a una mateixa generació. Ha coincidit que tots ho comencen a deixar passats els trenta, que ja la vida t’atropella i et diu: et compres una casa o la llogues? Vols tindre fills? Això no ho pots continuar fent. No tens una estabilitat econòmica, no tens una projecció i una seguretat per a arribar a certa etapa de la teua vida i poder continuar amb el grup de música, o poder relaxar-lo i continuar d’una altra manera. No, es veuen abocats a deixar-ho perquè realment portem una vida precària i costa molt.
—E. T.: No diem cap desficaci. En una societat com la francesa, que és a dues hores de casa, els artistes tenen un sou mínim al mes si generen certs oients a Spotify, si poden demostrar que fan certs concerts a l’any per a tantes persones. Et completen el salari mínim, t’ajuden a viure de la cultura i és la manera que ha trobat el sistema capitalista: o es paga a la gent per eixe temps i eixa dedicació, o l’artista està condemnat a desaparèixer.
—F. C.: El fet de pagar una entrada, quinze euros o vint, per a veure un artista, a molta gent li pareix una animalada. És l’efecte que han generat els festivals, que pensem que pagar seixanta euros per veure seixanta artistes és normal, i no. Els números no quadren, per això s’ha de pagar molt poquet a algú, ja siga als treballadors dels festivals, ja siga als artistes més xicotets. I anar a una sala i pagar per l’entrada a la gent li costa. Jo ho entenc, tenim tots vides molt precàries, però hem d’aconseguir fer valdre les arts.

—Voleu afegir-hi res?
—E. T.: Cal donar les gràcies a totes les dones que van eixint en la nostra indústria, i lloar-les: la Maria, Sandra Monfort, Colomet, Naina… Hi ha un fum de projectes femenins amb molta força. Tampoc hi havia referents i els van fent a poquet a poquet. Almenys ací sí que veiem una escena molt sana, molt bonica, i on hi ha moltes ales obrint-se. La gent jove ve forta.
—F. C.: Ací hi ha el futur.