Fotografia: Anna Llenas

Anna Llenas (Barcelona, 1977) és il·lustradora, artterapeuta i autora de llibres infantils. Es va fer especialment coneguda arran de la publicació d’El monstre de colors (Editorial Flamboyant), en què el protagonista intenta de posar ordre al seu garbuix intern tot aprenent a identificar i escoltar les seves emocions. Ara que ja fa deu anys de la publicació del llibre, ha publicat un conte que representa un segon esgraó del camí d’autoconeixement: La joia interior (Editorial Lumen)La història, que té acompanyament musical en forma de cançó, intenta de transmetre als infants la importància de conservar el jo interior malgrat les influències de l’entorn, les normes imposades i les aparences. Un llibre que, com tots els de l’autora, pot agradar i ser útil per als petits, però també per als adults. Parlem amb ella sobre el conte, sobre la importància de l’educació emocional i sobre la seva trajectòria i manera de treballar: “Quan escric he d’estar en contacte amb la meva nena interior.”

Acabeu de publicar La joia interior. A què us referiu amb aquest concepte? 
—A qui som, al nostre jo més profund, a allò que podríem anomenar essència o part més genuïna. Els nens són molt autèntics i genuïns, i seria aquella part que tenim de nens i de la qual ens allunyem a mesura que creixem.

És allò que ens agrada, les nostres conviccions… 
—Sí, hi caben moltes coses. Els teus gusts, la teva passió… Tot això té a veure amb l’essència. L’autovalor i l’autoestima, també. Els nens estan molt connectats amb qui són. No s’han hagut d’enfrontar a la societat, no s’han hagut d’adaptar… Són curiositat pura, ganes d’aprendre, de viure… I tenen autoestima per naturalesa! Quan aprenen a caminar, per exemple, estan molt contents amb si mateixos. Quan són molt petits són molt egocèntrics i, dins aquest egocentrisme natural, positiu, l’autoestima és intacta. Reflexiono sobre què passa en aquest camí perquè després un adolescent o un adult no tingui autoestima. Per què l’hem anat perdent, si de base la teníem?

“Els nens estan molt connectats amb qui són i tenen autoestima per naturalesa”

Al conte parleu de les capes que ens va posant a sobre la societat. Tenen a veure amb aquesta pèrdua de l’autoestima?
—Sí. M’agrada parlar amb metàfores visuals. A les capes hi he posat les pors, però també poden ser-hi les emocions, perquè tenen relació amb els constructes, creences o frases que ens diem i que són un atac a l’autoestima: “no podré”, “no sóc suficient”, “no m’estimaran”… D’on ve, això?

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Anna Llenas (@annallenas)

Reflexionar sobre això és important per als nens, però també per als adults. Hem d’escoltar més aquest nen interior?
—Totalment… Jung, psicoanalista i deixeble de Freud, ja parlava d’aquest nen interior. No hem de perdre la connexió amb el nen que érem i que encara portem dins, que és el que sent més les emocions, a qui li agrada jugar, a qui li agrada el plaer i la diversió… Aquest esperit juganer, creatiu i ingenu. En la mesura que hi estem en contacte –si està sa, sense ferides per guarir– i no tenim reprimida aquesta part, també estem en contacte amb la nostra essència. El llibre pot ajudar a connectar els adults i plantar en els nens la llavor de la importància que té això.

Ensenyar-los educació emocional. 
—L’abc de l’educació emocional passa pel coneixement d’un mateix, les eines internes per a ajudar-nos a funcionar millor. Mirar cap endins és molt pràctic, no es queda en una aplicació filosòfica o espiritual. Com més va més es parla d’emocions a l’escola, els nens creixen amb més consciència emocional i tenen més empatia i això els ajuda a resoldre més bé els conflictes, a saber qui són i a tenir més seguretat. El primer pas són les emocions, que són molt fàcils d’ensenyar i vaig fer amb El monstre de colors: fer-los identificar si tenen por, ràbia… El segon pas, potser cap a quatre anys o cinc, és parlar-los de qui són ells realment, què volen… A cinc anys, quan els dius “tu mateix”, encara no tenen un altre jo, són ells mateixos i prou. Però cal recordar-los la importància de ser qui són.

En quines situacions?
—Un exemple qualsevol: potser un dia no volen fer un petó a un desconegut. Tindran les seves raons, també cal validar-ho, això. Després, a vuit anys o deu, ja hauran après les capes, ja tindran un jo social i faran les coses per educació, convencions, norma moral… No dic que tan sols hàgim de tenir el jo interior, hem de tenir aquest jo social per a integrar-nos, però sense perdre aquesta connexió amb qui realment som.

Segur que us han criticat aquesta perspectiva. 
—Sí, és complicat i els pares ho fem com podem… A vegades els podem validar les emocions i a vegades cal dir: “Això s’ha de fer i punt.” Els nens no s’han de sortir sempre amb la seva, però tampoc no pot ser que la seva identitat es formi d’acord amb allò que els altres esperen d’ells o a què diu la norma. Perquè el nen després serà un adult educat per a passar pel tub i moure’s segons “allò que ha de fer”. Passen els anys i no saps ni per què ets en aquella feina que no t’agrada ni per què continues amb aquella parella amb qui no ets feliç. La pilota es fa grossa perquè vas ser bon nen i vas seguir allò que et van dir que fessis. De mica en mica, no saps com, acabes desconnectat d’allò que realment hauries volgut fer i ser, de les teves emocions i necessitats…

“Els nens no s'han de sortir sempre amb la seva, però tampoc no pot ser que la seva identitat es formi d'acord amb allò que els altres esperen d'ells o a què diu la norma”

Heu esmentat El monstre de colors, un conte que serveix perquè els infants identifiquin les emocions i a partir del qual us van començar a reconèixer com a autora. Com va néixer?
—La meva trajectòria personal és la que he anat aplicant als llibres. Dos dels aprenentatges més importants que he fet no han estat durant la infància. Una cosa és el reconeixement i la validació de totes les meves emocions, que són vàlides i legítimes i que he d’escoltar. L’altra és si els faig cas, i actuo d’una manera o d’una altra. Una cosa és identificar que allò que fa algú et fa ràbia i preguntar-te per què, i una altra és decidir què fas amb aquesta ràbia, si esperes uns dies a parlar-hi o si ràpidament li dius el nom del porc. Allò que fem amb les emocions és la nostra responsabilitat, però no hi ha emocions dolentes per si mateixes, i a més indiquen coses. Quan vaig aprendre-ho vaig fer El monstre de colors.

Quin és el segon aprenentatge? 
—La connexió amb qui sóc, reflectida a La joia interior, un segon punt en aquest camí d’autoconeixement i creixement personal. Són eines pràctiques. Sense les matemàtiques i la lectura seríem analfabets, però hi ha una part d’alfabetització emocional que també és molt important i que ens falta perquè fins ara no estava integrada a l’educació. Com més va hi ha més consciència que aquesta alfabetització emocional és necessària, i això és molt important per a ser feliços i fins i tot per a salvar la vida. M’agrada parlar d’aquests llibres com a vaccins preventius dels problemes de salut mental, perquè comencen quan un és un analfabet de les seves emocions i s’ha desconnectat del jo.

Com ha estat la resposta us heu anat trobant amb El monstre de colors
—Molt bona! M’agrada molt quan la gent em diu que al seu fill li ha anat molt bé, especialment en casos de nens que no hi ha manera que s’obrin i que gràcies al llibre han començat a parlar. O en casos d’autisme, nens que arran del llibre han pogut comunicar més aquest món emocional.

Quin és el truc per a connectar amb la mainada? 
—Quan escric he d’estar en contacte amb la meva nena interior, connectar amb aquesta part del joc, l’expressió, l’entusiasme, la il·lusió, la passió… Quan connectem amb les coses que ens agraden, anem a la nena. Una feina vocacional, per exemple, tindrà a veure amb la nostra essència i ens hi connectarà.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Anna Llenas (@annallenas)

Sou experta en artteràpia. Com es manifesta a la vostra feina?
—A l’artteràpia s’utilitza l’art per a expressar-se. El terapeuta no crea, ho fa la persona que ve a teràpia. Fer art ja és terapèutic perquè quan crees canvies estats emocionals. Als llibres fusiono les meves dues grans passions: l’art i la psicologia. Els meus llibres no són artteràpia pròpiament dita, però en un sentit ampli sí que poden ser terapèutics perquè sé que hi ha psicòlegs que els fan servir.

D’on neixen aquestes dues passions?
—D’on ens ve allò que ens agrada? [Riu] Neixes amb una cosa que t’agrada o t’ho fomenten? Hi ha una part innata. De nena, m’encantava dibuixar i anava amb els colors a tot arreu. I feia preguntes molt complexes, sempre volia saber el perquè de tot.

Com vau començar al món de la il·lustració? 
—D’adolescent havia pintat quadres, però vaig estudiar publicitat i disseny gràfic i vaig treballar uns quants anys en una agència de publicitat. Un any vaig fer un canvi radical i vaig deixar la publicitat perquè sentia que no era ni el meu jo ni el meu mitjà. Volia tornar a connectar amb la pintura i estudiar coses de psicologia. Vaig fer-ho, i instintivament també vaig triar un postgrau d’il·lustració.

Devia ser una decisió valenta. Entenc que vau passar de l’estabilitat econòmica a la incertesa. 
—Sí, i les circumstàncies m’hi van portar. Triar de continuar era l’opció més conservadora, la que m’aconsellaven a casa, però va ser un any que em vaig escoltar molt i vaig dir prou. Vaig fer cas a la veueta de dins, i quinze anys més tard veig que va ser una molt bona decisió. Ara ja no és una veueta, és una veu molt més forta. L’he anada escoltant i hi confio. Això no vol dir que el camí sigui fàcil, perquè he passat tota mena d’èpoques i por de no tenir feina. Tampoc no es tracta de deixar la feina i quedar-se sense res, jo tenia un mínim de seguretat… Però sí que hi va haver una part de risc. Sabia que si treballava d’una altra cosa a mitja jornada, no tindria hores per a dibuixar, havia de dedicar-m’hi plenament. Potser una altra persona pot fer-ho, però jo no sóc prou disciplinada per portar certs horaris i dividir-me. Sóc creativa, intuïtiva, necessito crear sense pressió.

“Vaig fer cas a la veueta de dins, i quinze anys més tard veig que va ser una molt bona decisió”

I la inspiració ve quan ve…
—Sí. És veritat que si t’agafa treballant, ve abans. Però, per exemple, sóc diürna, al vespre el meu cervell ja no funciona. A mesura que ens coneixem, podem prendre decisions per tenir una vida més satisfactòria.

Podeu comprar La joia interior a la Botiga de VilaWeb

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.