Fotografia: Cesc Sala.

La narrativa catalana contemporània és plena de rares pedres precioses que coneixen encara pocs lectors, però que s’han anat polint aquests darrers lustres per acabar convertint-se en joies úniques capaces de fer la mena de llibres que tots hauríem de cercar, els que no et deixen indiferent. Poden no agradar-te, però és segur que no hauran estat per a passar l’estona i prou. Anna Carreras és una d’aquestes narradores singulars que va arrencar de manera fulgurant i que s’ha anat consolidant en el món de les editorials independents, amb propostes sempre arriscades. Potser ha perdut una mica de la visibilitat que tenia quan començava –en narrativa es pot considerar coetània dels poetes de la mítica antologia Pedra foguera–, però ha bastit una trajectòria ben consistent. Ara fa un pas més i entra al món de la novel·la negra amb Llibres del Delicte i l’obra L’ull de l’escarabat.

Qui és Anna Carreras?
—Anna Carreras és una dona que mira de conèixer-se escrivint perquè no entén el món que l’envolta i viu a la corda fluixa de l’emoció, entre la pèrdua i el pas del temps. Un cul inquiet i un ull despert, que des dels quatre anys escriu el que veu, pateix el que viu i viu el que pot. Fa pocs dies, l’escriptor Jordi Abellán Llorente em mirava així: ‘Una fada prenent una canya a la barra d’un bar, intentant dissimular la seva màgia darrere el barret de palla, emmagatzemant pocions en un carro blau que delata els seus més de dos-cents anys en aquest pla, o en qualsevol altre. Cobrant deutes, guanyant guerres internes. No et donarà menys del que mereixis ni més del que t’hagis guanyat, ella imparteix justícia amb la mirada. És foc quan toca, oceà imparable. Musa de poetes, mare coratge amb al·lèrgia a la primavera eterna, escriptora d’històries, un interrogant.’

Vàreu tenir una arrencada fulgurant i tothom pensava que havia nascut una nova narradora. Què en queda?
—Igual que perfeccionem les autofotografies perquè no se’ns vegi el braç estirat, espero haver perfeccionat l’ofici. Arrencar a vint-i-pocs amb Camisa de foc, la història d’una Lady Frankenstein del segle XXI, va ser una entrada bonica en aquest món de llops que és la literatura al nostre país. Penso que llibre rere llibre, la narradora que va néixer a quatre anys ha anat llegint, baixant del pedestal absurd en què s’havia instal·lat, deixant enrere l’estètica barroca i la retòrica obtusa, i ha escrit els llibres que ella hauria volgut llegir. Què en queda? La il·lusió, la necessitat d’escriure, el desig de desitjar. Tot intacte. La llibertat és la meva tècnica més depurada.

Us heu prodigat en editorials independents on em sembla que heu trobat la llibertat per a crear la vostra obra, però en canvi potser heu perdut una mica de visibilitat…
—Les editorials independents m’han fet sentir estimada i lliure. En Quim Torra, l’Ester Andorrà i en Marc Romera, en Quico Mestres i en Marc Moreno m’han cuidat a mi i als llibres. M’han acompanyat i sobretot m’han deixat fer. No viuré mai dels llibres perquè no em sé vendre per un plat de llentilles. Les factures no es paguen amb novel·les, sinó amb traduccions, correccions i tasques d’edició. La visibilitat és endogàmica, un cercle viciós, una galeria estrafeta. No crec que tingui res a veure amb la casa on publiques, sinó amb el poder que tens dins uns mitjans, sovint comprats i encallats en unes mateixes cares.

Sou un exemple perfecte de la precarietat i volatilitat del periodista cultural… On escriviu ara i de què, per a poder seguir-vos?
—Les persones que vivim en exclusiva de la literatura anem cap a la indigència a marxes forçades. El periodista cultural o bé és acomiadat dels mitjans per manca de pressupost o bé cobra una misèria que fa vergonya de dir. La cultura no interessa: hi ha una persecució cap al sentit crític. Qui pensa, opina, i qui opina pot trasbalsar els patrons i transformar el món. Això no interessa a qui vol una societat narcotitzada, reggeatonera i rematadament estúpida. Ara escric mensualment a La Llança del Nacional, quinzenalment a El Punt Avui, setmanalment a Núvol i diàriament a Bonart Cultural.

Per què en aquest país no hi ha crítica literària? (o n’hi ha però no nombrosa i sempre penjant d’un fil)
—En aquest país i a tot arreu la veritat és perseguida i aniquilada. Interessa més la capelleta, la mamada grupal i la rialleta pessetera que no pas la crítica fonamentada en criteris estrictament literaris, en l’argumentació objectiva i en la serenitat a l’hora de dir: ‘Aquest llibre és una puta merda.’ Que consti que a mi, en vint anys d’ofici, només m’han censurat una sola crítica. I els motius… us en faríeu creus.

Acabau de publicar una novel·la negra (o, si més no, en una col·lecció negra). Què us aporta aquest gènere?
—Per ser exactes, he publicat un vodevil en una col·lecció de novel·la negra. En Marc Moreno, editor de Llibres del Delicte, es va interessar per la novel·la des d’un primer moment i ho va fer per aquest ‘negrejar’ diferent que diu que té L’ull de l’escarabat. Un estat d’inquietud que s’encomana a un lector que gravita entre les ganes de saber com acabarà la nit la protagonista i, alhora, el riure que li causa l’absurditat de la situació. Filtrar el gènere negre amb el sentit de l’humor que m’ha inoculat la lectura dels meus dos grans referents literaris, Santi Balmes i Adrià Pujol, ha donat lloc a una hipèrbole, una caricatura de la novel·la negra, un joc que trenca els preceptes clàssics. I tot gràcies a la ironia.

Heu optat per renovar alguns dels tòpics. Tot passa en una nit, en un centre cultural; per tant, en un d’aquests no-llocs dels quals parla Marc Augé, amb una protagonista molt marcada… Tot això no és gaire habitual en la novel·la negra.
—Els no-llocs, m’encanta que en parleu. En un no-lloc s’esdevé una peça teatral d’un sol acte, sí. La Maria tancada una nit en un centre cultural amb l’única companyia d’un escarabat lluent com el del conte d’Edgar Allan Poe. Que no sigui gaire habitual en la novel·la negra és tota una floreta. Gràcies. El mèrit és de l’editor Marc Moreno, que té una amplitud de mires i no relega el gènere a dos policies, quatre esquarteraments, sang per les parets, sis persecucions, una investigació i un culpable. Negre és tot allò que agita. Repetir patrons és molt poc creatiu. Fa dies, una llibretera em presentava com l’Agatha Christie del segle XXI a una clienta. Una mica més i li vomito a les sabates.

En les vostres novel·les sempre hi ha una ambició literària i lingüística molt important. Per què?
—La literatura és cultura, llenguatge, art. I la nostra llengua és molt rica. Reconec que les meves primeres tres novel·les pecaven de purisme i de pedanteria. Jo no escrivia com parlava i això feia un mal favor al llibre. De sobte, entenc l’escriptura com un acte de generositat i de comunicació. Vaig passar a escriure tal com parlo. I ara me’n ric de tot, començant per mi mateixa. Com que m’he fet meva la màxima avantguardista de ‘No hi ha bellesa sense cultura’, miro de parlar i d’escriure bé. Per respecte al lector, sobretot, per fer-li agradable l’entrada al món que crea un llibre. Ara tinc el sentit de l’humor a la punta de la llengua.

Aquests darrers anys us hem vist molt activa a les xarxes socials, amb entrades sovint ben polèmiques. Són imprescindibles les xarxes per a una escriptora avui dia?
—Les xarxes són una arma de doble tall. D’una banda, ajuden moltíssim a fer visible la feina que fas. D’una altra, generen plagis, enveges i malparidesa. Em fa l’efecte que les xarxes no són imprescindibles per a res, però certament ajuden, en el meu cas, a ampliar el cercle de lectors. No em mossego la llengua a l’hora de dir què penso, i això fa que valorin la teva sinceritat o que, altrament, et detestin.

Una de les vostres feines habituals és la traducció. Què és traduir?
—Traduir és fer d’actor, interpretar un paper i fer-lo teu. És la llibertat de jugar amb la llengua, de torçar-la, de sotmetre-la, d’educar-la i de fer-la esclatar en tota la riquesa. La creativitat de parir una criatura nova, només teva, que s’assembla a una altra però que té una autonomia pròpia des del precís moment que adopta un nom nou. Hi ha lectors que valoren la feina grossa, es fixen en les dificultats que has hagut de superar en casos com el de la traducció dels quatre llibres d’Elena Ferrante. La paia fa servir simultàniament l’italià oficial i el napolità dialectal. M’agrada que m’agraeixin el fet de poder accedir a textos en la llengua de casa i, sobretot, m’anima molt que es noti que estimo la llengua que parlo. Quan treballes amb honestedat i passió, la narració llisca tota sola, com si et vingués dictada per l’autor tot i prenent unes cerveses en una terrassa. La clau, em sembla, és igualar-te a l’autor, no ser-ne submís ni pretendre millorar-lo. I si tens un dubte extrem i la possibilitat de quedar amb l’autor, fora dilemes. Si l’autor és Anaïs Nin o Elena Ferrante, et fas fotre i tires pel dret. En tot moment ets autor. I decideixes amb criteri.

Si Anna Carreras visqués a Barcelona seria molt més coneguda?
—Si Anna Carreras visqués a Barcelona probablement ja criaria malves. Hi vaig viure quatre anys, i malgrat que per a mi és la millor ciutat del món, un tarannà com el meu no hi encaixa. Aspiro a la calma, al silenci, a la solitud. I a Barcelona, la pressa mata. I us diré un secret: tinc molt clar que qui s’ha de fer conèixer és el llibre, tot sol, sense la mà protectora de qui l’ha escrit.

Què hi cerqueu, en un llibre? Què us ha d’aportar?
—Normalment en un llibre no hi busco, de vegades hi trobo i de vegades quedo indiferent, freda o emprenyada. A mi un bon llibre m’ha de drogar: ha de fer que mentre hi sóc desaparegui el món perquè el món que se’m dibuixa és infinitament millor. M’ha de suspendre momentàniament, m’ha de suscitar admiració, ja sigui per la trama, pel llenguatge, per la psicologia latent o per les notes mentals de qui l’ha escrit. Un bon llibre ha de ser una suma de moments de bellesa, encara que aquesta bellesa sigui trista, incòmoda o cruel. A la vida, m’han agradat molts llibres, n’he detestat encara més i si em furgo endins, només en duc set o vuit de clavats a l’estómac.

En quins projectes treballeu ara?
—A banda el periodisme cultural d’opinió, la crítica literària i artística i algunes feinetes esporàdiques d’edició i de correcció, treballo en la meva propera novel·la i en un parell de traduccions, en italià i en castellà, respectivament, que faig per amor a l’art, sense que de moment ningú no les esperi.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb