L’advocat penalista Alessandro Gamberini ha tingut feina a la Itàlia de Matteo Salvini: l’ONG de salvament marítim Sea Watch ha necessitat el seu assessorament legal en tres desembarcaments des que va començar l’any. El darrer cas, el més sonat, el de la capitana del Sea Watch 3, Carola Rackete, que va desafiar la prohibició de Salvini, ara ja ex-ministre de l’Interior italià. Aquests dies, Gamberini ha estat a Barcelona per assistir al lliurament de la Medalla d’Or que el Parlament de Catalunya ha atorgat a Rackete. Però no tan sols per això. Té lligams amb Catalunya des que era jove i forma part del grup Foreign Friends of Catalonia, que el va convidar a assistir a la Diada. Aprofitem el seu pas per Barcelona per parlar amb ell del valor de l’afer de Carola Rackete, la desobediència civil i el cas català.

Quina és la situació judicial de Carola Rackete?
—La resolució de la jutgessa Alessandra Vella, del tribunal d’Agrigento, deia que Carola Rackete exercia un dret, o més ben dit, complia una obligació, quan va desembarcar els migrants a Lampedusa en contra de la prohibició que havia rebut. Aquella prohibició era il·legítima perquè violava les normes internacionals de socors. Rackete es trobava en una situació molt difícil a la nau, perquè en aquell moment feia dies que s’esperaven per obtenir l’autorització de desembarcar i hi havia migrants que amenaçaven de llançar-se a la mar. La situació podia esclatar en qualsevol moment i esdevenir incontrolable. I ella, com a capitana de la nau, va decidir que, per a la seguretat d’aquests nàufrags, era millor desembarcar.

Amb el problema que allà l’esperava la patrulla de la Guàrdia de Finances de Salvini.
—Sí. Era una decisió valenta i perillosa. Perillosa perquè havia d’atracar en un port molt petit que no coneixia, de nit i en contra de l’autorització de la guarda costanera. Durant la maniobra va xocar lleugerament amb una embarcació de la guarda costanera, que va rebre una petita marca en un costat. D’aquest fet s’ha derivat que sigui denunciada en dos procediments: el primer és el més general i se l’acusa d’haver afavorit la immigració clandestina a Itàlia, i en el segon procediment se l’acusa d’haver exercit violència contra un vehicle oficial que volia impedir-li d’atracar.

I prosperaran?
—Pel que fa al primer cas, la fiscalia probablement demanarà que s’arxivi. Serà durant la tardor o a final d’any. En el segon procediment, la jutgessa Vella ha dit que, malgrat que hi hagi hagut violència contra elements materials, era una violència necessària en el compliment del deure de desembarcar els migrants. En aquest cas, el fiscal ha impugnat la resolució davant la Cort Suprema de Cassació italiana. Si la resolució no es confirmés, no es tornaria a arrestar la Carola perquè ja no hi hauria motius per a mesures cautelars. Però la resolució de la Cassació pot tenir un impacte positiu o negatiu sobre aquest procediment, que va començar amb l’acusació de resistència a nau de guerra, una acusació molt greu que pot comportar penes de tres a deu anys de presó.

Com és que la fiscalia demanarà que s’arxivi el cas, si la fiscalia depèn del govern?
—No, a Itàlia hi ha una independència total de la fiscalia, a diferència d’Espanya, on les relacions entre fiscalia i poder polític són estretes. El govern no pot nomenar fiscals i tampoc no té la possibilitat de revocar-los.

Carola Rackete vol tornar a alta mar a rescatar?

—Sí, el problema del seu cas és que durant el procediment la seva imatge va ser molt malmesa pel Ministeri de l’Interior. Salvini va ser molt agressiu amb ella. Sempre li deia criminal i la difamava, per això l’hem denunciat. Tot plegat va fer que la Carola temés per la seva seguretat a Itàlia. De fet, ella no agafa mai avions ni cotxes, sinó mitjans de transport més ecològics, però va sortir d’Itàlia amb cotxe perquè es patia per la seva seguretat si anava amb transport públic.

Que la jutgessa Alessandra Vella la deixés en llibertat pot ser un precedent judicial a Europa?

—Sí, sobretot en clau de desobediència civil. En algunes situacions, és possible desobeir les ordres de l’autoritat, quan són il·legítimes o quan les consideres il·legítimes. Si creus que són injustes però són legítimes, has de respondre a aquesta desobediència, però en aquest cas hi ha normes supranacionals i, fins i tot, normes de la constitució italiana que justifiquen l’acció de la Carola. Desobeeixes perquè has de salvar una vida. Naturalment, cal proporcionalitat entre els danys que provoques i allò que vols salvar. En el cas de la Carola, l’únic dany provocat és un copet en un costat d’una barca. La importància del cas és la desobediència civil, però també el dret de resistència, que és més ampli i es mou en els mateixos termes en el cas català.

Per què?
—Per una banda, hi ha un valor, el dret d’autodeterminació, que és reconegut pels tractats internacionals. Per una altra, hi ha el fet que l’estat espanyol vol salvaguardar la seva unitat. Aquestes dues voluntats s’han de posar en una balança, i aquesta ponderació, encara que inclogui desobediència, no pot tenir mai una resposta desproporcionada com el dret penal.

Quina resposta hauria pogut donar l’estat espanyol?
—Les mesures que ja s’havien pres. Es van anul·lar els resultats del referèndum i es va destituir el govern i els alts càrrecs de la Generalitat. Això ja era una mesura. Servia de poc perquè s’intentava esborrar una autonomia amb mesures administratives, però això era suficient per a equilibrar els dos elements: l’un desobeeix i l’altre respon a la desobediència amb disposicions administratives. Emprar el dret criminal amb empresonaments que es perllonguen tant en el temps, des del punt de vista dels drets humans, és estupefaent. Em colpeix molt.

Itàlia té nova ministra d’Interior, Luciana Lamorgese. Obrirà els ports?

—Ha canviat el llenguatge, que no és poca cosa. Aquell llenguatge de l’odi i agressiu desapareix del tot. No crec que, tot d’una, obri tots els ports i doni la benvinguda a tothom que vingui, però si Europa fa algun gest de bona voluntat pel que fa al repartiment dels migrants, sí que canviarà alguna cosa respecte de la seva arribada. Al cap i a la fi, és simbòlic. Enguany, a Itàlia han arribat molts menys migrants de la Mediterrània que no pas a Espanya. Hi han arribat uns cinc mil, i d’aquests només uns cinc-cents ho han fet gràcies a les ONG de rescat. Ni tan sols són majoria els migrants que arriben per mar.

El cas català té gaire repercussió a Itàlia?

—Se’n parla molt poc. Ha tingut poc impacte perquè Catalunya és una regió rica d’Espanya. A Itàlia hi ha hagut secessionisme basat en l’economia, i per això no genera empatia. El secessionisme italià ha estat sempre combatut per l’esquerra. Era l’independentisme de la Lliga Nord, de Salvini, que deia bestieses com que tots els italians del sud s’havien de llençar al mar. A banda d’això, sempre ha estat més notori el moviment independentista basc per la seva violència. El procés català, fet amb lleis i diàleg, no s’havia vist mai i no se n’ha parlat tant. L’última fase, la del referèndum i la declaració suspesa d’independència, es va seguir més i les detencions han generat interès, però en els sectors especialitzats, com el meu, del dret penal. Em preocupa molt aquesta situació i estic segur que quan surti la sentència hi haurà moviment a la judicatura i a les universitats italianes. Les sentències són sempre un interrogant, però la sensació és que una sentència que arriba després de dos anys de presó preventiva no genera gaire optimisme. Penso que hi haurà iniciatives de l’advocacia italiana. És possible que es proposi a la unió de cambres penals de fer un congrés sobre aquesta qüestió.

I la premsa? En parlarà més quan hi hagi la sentència?

—S’hauria d’aconseguir generar una sensibilitat als diaris italians mitjançant d’algú que se n’ocupés. Per això comentava la qüestió de les cambres penals, que tindrien la capacitat de posar en marxa un motor que servís perquè els diaris tractessin el tema.

Heu pogut seguir el judici?
—No he anat mai a cap sessió, però l’he anat seguint. Vaig llegir els escrits de l’acusació i la defensa per valorar-los i em vaig quedar molt preocupat. Hi ha hagut una deriva antigarantista en tots els vessants del judici. Per començar, no es van garantir les normes elementals del judici penal, com el principi de taxativitat, de precisió en les acusacions. L’acusació ha de justificar dos delictes: rebel·lió i sedició. Dos delictes que requereixen conductes que mai no han passat en el cas català. Si es llegeix l’escrit d’acusació del fiscal, es veu que les acusacions es basen en quatre cotxes de la Guàrdia Civil que han estat fets malbé per no se sap qui. Clarament, no es pot atribuir als acusats. És una cosa ridícula, perquè a Itàlia hi ha milers de manifestacions amb cotxes de la policia malmesos sense que això signifiqui cap mena d’insurrecció violenta. Després, la resistència passiva com la del referèndum mai no ha estat considerada violència activa, s’empara en el dret de resistència. Això ho estableixen tots els tractats i textos de dret penal. Es parla d’això, no de res més. Quan vaig llegir l’acusació em vaig quedar parat que s’hi intentés justificar un delicte com el de rebel·lió, que requereix una insurrecció violenta, i un altre com el de sedició, que requereix com a mínim que hi hagi una massa embogida preparada per a l’assalt. On ha passat, això?

A Itàlia això hauria pogut passar?

—La jurisprudència de la Cort Suprema de Cassació italiana és molt curosa de no aplicar aquests delictes polítics fora de les regles. Quan hi ha hagut formes de violència –per exemple, dels grups anarquistes que van assaltar les vies del TGV a Torí fins i tot amb còctels Molotov–, la Cort ha valorat quines eren les finalitats d’aquesta violència, que en aquell cas no eren terroristes. En el cas del judici contra el procés, simplement no hi ha correspondència entre allò que ha passat i el delicte del qual se’ls acusa. No és que no s’hagi valorat que la violència no era idònia per al delicte en qüestió, com en el cas de les vies del TGV, sinó que simplement no n’hi ha hagut, de violència.

Com a penalista, quines altres garanties creieu que s’han vulnerat?

—Hi ha hagut una violació del principi del jutge natural. El principi del jutge preconstituït per llei és un principi decisiu proclamat repetidament pel Tribunal Europeu dels Drets Humans. No pot haver-hi un jutge ad hoc. I aquí s’ha decidit que ho jutjaria el Tribunal Suprem espanyol, i no el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que és el jutge natural. Es va traslladar al Tribunal Suprem espanyol subvertint una interpretació que sempre s’havia fet de les regles d’atribució del jutge. A més, el Suprem ha esdevingut el jutge únic, sense capacitat d’apel·lació. És una violació molt grossa de les garanties.

Com llegiu tota l’actuació judicial?

—En els règims autoritaris sempre hi ha hagut la figura del jutge únic per a combatre els adversaris. A Itàlia, durant el feixisme, hi havia el Tribunal Especial per la Defensa de l’Estat, el jutge únic que tenia seu a Roma i que és culpable de moltes condemnes a mort d’antifeixistes. Òbviament, no comparo el Tribunal Especial amb el Tribunal Suprem espanyol, no sóc tan bast. Som en una altra època i hi ha un estat democràtic, però la centralització en un únic jutge triat violant les lleis del jutge natural és molt greu. A més, és un jutge sobre el qual pesen opinions polítiques, perquè a diferència del sistema italià, al sistema espanyol els jutges també es nomenen per mecanismes polítics. Això encara agreuja més la situació. El jutge hauria de ser equidistant entre les dues parts del conflicte, però si el jutge és nomenat per una sensibilitat política, la sentència serà necessàriament injusta.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb