Alejandra Rayas: “M’he allunyat de tot perquè em fa mal”

Alejandra Rayas es va convertir involuntàriament en un dels símbols de l’1-O quan va ser agredida brutalment per un antiavalots de la policia espanyola a l’escola Mediterrània de la Barceloneta. L’agent la va colpejar tres vegades i li va desfigurar el rostre. Sis anys després d’aquell matí plujós, el policia és processat, però pot acabar essent un dels beneficiats per l’amnistia que negocien el PSOE, Sumar, Junts i ERC.

En aquest context entrevistem Rayas, que reconeix que tornaria a participar en l’1-O, tot i que s’ha desencantat profundament de la política. “No crec que l’amnistia sigui la solució, ni el principi de la solució. Si no s’agafa el bou per les banyes, si no es va a l’arrel de les coses, no se solucionarà res”, adverteix, abans de lamentar que s’equiparin els represaliats amb els agressors.

—Què se n’ha fet, de l’Alejandra, sis anys després del referèndum?
—Continuo treballant en el món social. Ara estic en una fundació de l’Hospitalet de Llobregat, en què treballo amb famílies que viuen en pisos de lloguer social. I, personalment, crec que sí que he canviat. Una de les conseqüències dolentes de l’1-O és que he perdut una mica el compromís i les ganes de participar. M’he desencantat una mica dels moviments socials i de la política.

—Fa un temps, en un acte d’Irídia, comentàveu que us costava de participar en manifestacions. És arran de l’agressió que vau rebre a la Barceloneta o pel desencant que comenteu?
—És una suma de totes dues coses. Aquest cap de setmana, per exemple, m’ha passat una cosa estranya. Vaig anar a la manifestació per la pau, però amb una actitud cautelosa, continguda. No era una participació normal. Continuo igual de convençuda de les coses, però em costa molt més expressar-ho en públic.

—De l’agressió, no en teniu cap seqüela física?
—Em va afectar el pòmul i el nas, però no tinc cap seqüela.

—En una entrevista a VilaWeb, ara fa cinc anys, comentàveu que havíeu adquirit una mena de prevenció amb els homes corpulents, com si pel vostre subconscient fossin antiavalots. Encara us passa?
—No m’impedeix de fer vida normal, ni tampoc caminar pel carrer, però internament encara ho tinc. És una cosa momentània, quan em topo amb un home corpulent… Després ho racionalitzo i no passa res, però sí, encara em passa.

—Com recordeu l’1-O?
—Quan penso en l’U d’Octubre tinc una primera sensació de molta injustícia. Va ser una situació molt injusta. Però també en tinc un record molt bo per com la gent es va fer seu el referèndum i va anar a les escoles.

—En parleu, d’allò que va passar?
—A casa no en parlem. Ha quedat com un tema tabú, també amb els amics. La gent que he conegut més recentment, quan em reconeix, sí que em fa alguna pregunta.

—Què en penseu de com ha evolucionat la situació política?
—Un desastre. Tinc un desencantament total amb la política i els polítics. Crec que hi ha un desig de poder, de protagonisme… Parlaven molt d’escoltar la gent, però al final només s’escolten a ells mateixos. M’he allunyat de tot perquè em fa mal.

—Ha canviat la vostra percepció dels presos i exiliats?
—Aquestes persones han evolucionat, han canviat de mica en mica, i s’han tornat massa protagonistes. Crec que s’han deixat engolir per la situació política, els partits i el poder.

—Amb tot això damunt la taula, si es repetís l’1-O, tornaríeu a sortir al carrer?
—Sí, sense cap mena de dubte. L’U d’Octubre vaig sortir al carrer perquè crec en la democràcia, en la participació i en la protecció de les minories. Continuo pensant el mateix. Si fos demà, tornaria a sortir al carrer. No perquè cregui en la independència, sinó perquè crec que la gent té dret de votar i dir el que pensa.

—El policia que us va agredir és processat. Com heu viscut tot el periple judicial?
—No hi estic gaire a sobre. Hi ha hagut moments desagradables, com ara quan es va provar de girar la truita i acusar els votants d’agredir els policies… Però pel meu bé he intentat de mantenir una mica de distància amb tot el procés. En aquest sentit, vull agrair la feina que fan la gent d’Irídia, que són els que em porten el cas i hi tinc plena confiança.

—En una declaració davant el jutge, el comandament de l’operatiu a l’escola Mediterrània va dir que colpejar amb la porra a la cara, com fou el vostre cas, pot estar justificat si hi ha un risc per als agents.
—És al·lucinant. Si un policia amb la seva corpulència, vestimenta, porra… Se sent agredit per una dona de la meva estatura, que anava amb sandàlies i no portava res i estava apartada de l’escola… Quan algú els vulgui agredir de veritat, què faran? Se n’aniran corrent? Creuen que era una situació agressiva, que diguin el que vulguin, però són uns policies pèssims. Aquest argument els hauria de fer vergonya. Si jo els faig por, que no mato ni una mosca, no estan capacitats per a ser policies.

—Què n’espereu, del procés judicial?
—Volem que s’assumeixin responsabilitats per unes actuacions completament desproporcionades i que hi hagi conseqüències. Crec que és necessari que es reconegui públicament que van fer mal i que van actuar de manera incorrecta. Dit això, no tinc gens d’esperança en el poder judicial.

—Que en penseu que l’amnistia acabi incloent els policies processats?
—No conec al detall les negociacions de l’amnistia, però em sembla molt malament. Veig l’amnistia com una reparació després d’haver judicialitzat unes actuacions polítiques. Crec que les lleis s’han de poder modificar i han de ser permeables a les demandes de la gent, encara que això no passi en la monarquia espanyola. Aquí s’ha portat gent als tribunals perquè ha actuat per idees polítiques, sentiments nacionals i respecte a Catalunya. Entenc que l’amnistia és un gest per a tancar una etapa, en la qual hi ha hagut moltes picabaralles i problemes. Ara, això dels policies no ho entenc. És clar que uns policies ho van fer pitjor que uns altres, però les agressions a persones no s’han de poder amnistiar. Han fet mal a persones, no a unes idees, a persones. Això és una mala praxi policíaca. No entenc que la resta de policies no estiguin d’acord amb el fet que es depurin responsabilitats.

—Com a afectada per l’amnistia, algú s’ha posat en contacte amb vós?
—No. Tampoc no crec que ho facin.

—Com veieu les negociacions? Aragonès ha dit que l’amnistia era un punt de partida, però el PSOE reclama que hi hagi una renúncia a la unilateralitat.
—No crec que l’amnistia sigui la solució, ni el principi de la solució. Si no s’agafa el bou per les banyes, si no es va a l’arrel de les coses, no se solucionarà res. Per mi, la negociació no té cap mena de sentit. S’ha anat molt lluny en la judicialització. Com s’ha actuat, el que s’ha dit… S’ha parlat fins i tot de terrorisme. S’ha anat massa lluny. No m’ho crec i segurament no serà a canvi de res. No sé si serà la via unilateral, però demanaran més coses.

—Per què creieu que Junts i ERC insisteixen amb l’amnistia?
—Perquè s’han perdut i no saben què més demanar. No poden fer més passos perquè entre ells no s’entenen. S’han perdut. Suposo que en aquest context fan el que poden, però no me’ls crec.

—Si l’amnistia us deixa sense rescabalament judicial, teniu la intenció de mantenir-lo viu fora de l’estat espanyol?
—Això seria la cirereta del meu desencantament amb la justícia. Suposo que no faria res. Per què? Per tornar una altra vegada al mateix punt després de, vés a saber, potser deu anys? No m’hi veig, la veritat.

—Què ha de passar per què recupereu l’esperança política?
—Que torni la implicació de la societat, la gent que creu en la seva causa. No he seguit mai cap polític, però sí que segueixo persones que considero coherents, que tenen un compromís personal i que s’impliquen en causes que valen la pena.

—Us veig molt resignada.
—Em plantejo la vida d’una manera diferent, la veritat. L’Alejandra de fa uns anys mirava més amunt i creia que podia aportar un petit gra de sorra al canvi social i al respecte als drets i llibertats. Això encara m’ho crec, però no alço tant la mirada. Miro més a prop: la meva feina, la meva vida privada i intento de mantenir una coherència personal. Es poden canviar les coses, però sense anar tan lluny, en un entorn més immediat.

—Sou nascuda a Querétaro, Mèxic. Com ho ha viscut la vostra família, tot plegat?
—A Mèxic, si hi arriba res, són les notícies de la televisió espanyola. El meu pare, per sort, no se’n va assabentar gaire, perquè ja és mort, però els meus germans no han entès gaire el tema català. A Mèxic hi ha la idea que Espanya és un sol estat homogeni i, fins i tot jo, fins que no vaig arribar a Barcelona, no em vaig adonar de la diversitat. Crec que la seva actitud va ser més aviat protectora i de preocupar-se pel meu benestar i integritat física. “No et fiquis en embolics”, i aquesta mena de coses. Excepte una germana, que és molt més afí a les meves idees, els altres no han entès que fes allò que vaig fer l’1-O.