La Barceloneta es desperta amb inquietud. La mar ho nota. Les onades trenquen amb violència i devoren la sorra de la platja. Alejandra Rayas surt de casa amb la seva parella. El sol no apareix. Són gairebé les vuit del matí i el cel té un to gris metàl·lic. Caminen per uns carrers humits i amb olor de salnitre. Quan arriben a l’escola Mediterrània, la porta encara no és oberta. La filera de votants acumula ja una trentena de persones i no para de créixer.

Per què decidiu d’anar a votar?
—Sóc de Querétaro (Mèxic), però fa vint-i-cinc anys que visc aquí. Em sento catalana i crec que era un deure polític i civil anar al col·legi.

Al final del passeig de la Barceloneta, entre les palmeres, apareix una furgoneta fosca. S’acosta a poc a poc. N’apareixen més. Porten el parabrisa enreixat. Una bandera espanyola creua en diagonal els xassissos. Els vehicles s’aturen. De dins, en surten desenes d’antiavalots. Els uniformes semblen extensions de l’asfalt del carrer. La massa negra avança decidida cap a l’escola.

‘No vaig veure quants eren, però l’escena feia molta por. La gent s’escampava. El meu primer impuls va ser retirar-me. Res de valentia. No tenia cap intenció de fer-me l’heroïna’, explica Rayas. Els agents de la policia espanyola carreguen amb els escuts. Una concentració de veïns, entre crits de ‘votarem’ i ‘som gent de pau’, impedeix l’accés a la porta. Però la resistència dura uns segons. Una dansa grotesca de porres, empentes i violència s’acaba imposant. Els antiavalots acordonen la porta de la Mediterrània. Hi ha gent per terra, caps esberlats, sang, crits… Molts crits…

‘Hi ha molta confusió i perdo de vista la meva parella. Quan la localitzo, provo de parlar-hi, faig uns passos i m’emporto dos cops de porra a la cara. De fet, no veig el policia que m’agredeix. Només penso en la meva parella. Quedo atordida i em desoriento. Quan torno a alçar la vista, m’adono que la meva parella és a terra. Els antiavalots li donen puntades de peu i sento l’impuls d’anar-lo a ajudar… Llavors és quan rebo per tercera vegada. I aquesta em fa mal de veritat’, relata Rayas.

Li sagna la part superior del nas. Té una fissura al septe i una altra al pòmul dret. La inflamació agafa un to violaci i li deforma l’ull. Rayas deambula sense sentit entre la multitud. A les imatges es pot veure com es toca diverses vegades la cara: ‘No em tranquil·litzo fins que treuen la meva parella dels peus de la policia.’ De fet, és ell qui l’adverteix de les conseqüències de l’agressió. Li fa una fotografia del rostre i li l’ensenya. ‘Amb l’adrenalina i els nervis, no m’havia adonat de res’, assegura.

Què sentiu quan us veieu?
—Uf! Què m’han fet? És desesperació i dolor.

Rayas és la primera víctima de la Mediterrània que és atesa a l’Hospital del Mar. En total, hi va haver una trentena de ferits a la Barceloneta. ‘Patia. Sentia angoixa per la meva família a Mèxic. No volia que hi arribessin imatges abans que pogués parlar amb ells i dir-los que em trobava bé. Va ser tota una obsessió. Vaig esborrar moltíssimes coses de les xarxes. Sobretot, no volia que el meu pare s’espantés.’ Unes hores després de l’agressió, els metges del Mar li donaven l’alta.

I què vau fer?
—Vam sortir de l’hospital i ens vam mirar amb la meva parella: ‘Ara a votar, oi?’
Vau tornar a la Mediterrània?
—És clar.
No teníeu por?
—Mentre caminàvem pel passeig, vam veure una cua llarguíssima de gent que s’esperava per votar. Veure’ls allà, desafiant la violència, em va donar molta energia. Ens havíem sentit humiliats i trepitjats. Votar era l’única manera de recuperar un mica la dignitat. Tanmateix, si la Mediterrània hagués estat tancada, la història hauria estat molt diferent.
Per què?
—Perquè no hagués pogut votar al meu col·legi. Estaria profundament trista i dolguda. Però vaig votar. Quan vaig sortir de l’hospital i vaig veure tota aquella gentada… Em vaig adonar que guanyàvem. Que guanyava la llibertat i la democràcia.

L’ull d’Alejandra Rayas després de ser atesa a l’hospital del Mar.

Amb les seqüeles de l’agressió, i encara amb el braçalet hospitalari, Rayas entra a la Mediterrània. Els votants desfan les fileres i la deixen passar. Aplaudiments, xiulets i crits de ‘votarem’. Es dirigeix a una mesa i diposita el vot amb ràbia. Però no és l’única que ho fa. Les imatges de la seva agressió han corregut per la xarxa i a molts col·legis els vots es carreguen d’indignació. ‘Alguns amics m’han dit: “Escolta, Alejandra, jo no volia votar, però vaig veure la teva fotografia i vaig sentir la necessitat de sortir al carrer. Vaig votar no, ja t’ho dic ara, però vaig anar a votar.” Crec que això ho compensa tot.’

Un agent reincident
El jutjat número 7 de Barcelona investiga vint-i-quatre policies espanyols per les càrregues del primer d’octubre. El jutge qualifica la ràtzia a la Mediterrània de ‘indiscriminada i desproporcionada’. A més, retreu a la policia espanyola que provoqués una ‘situació violenta’ actuant sense advertir els concentrats. L’agent que va agredir Rayas ha estat identificat i encausat per la seva actuació a la Barceloneta. També l’investiguen per haver agredit votants a l’institut Pau Claris (Arc de Triomf). El magistrat el citarà a declarar aviat.

Ara que ha estat identificat, parlaríeu amb el vostre agressor?
—No em faria res. Li diria a la cara què em va fer. Suposo que ell ja n’és conscient, però li explicaria amb pèls i senyals tot el mal que ha causat, i sense cap justificació. No vaig fer cap gest amenaçador. No em mereixia cap dels cops que vaig rebre.
En recordeu la cara?
—No, però recordo de la seva mirada.
Com era?
—Abans d’agredir-me per segona vegada em va mirar als ulls. Era una mirada rabiosa. Llavors em va pegar. Amb molta ràbia.

La defensa de Rayas la porta el Centre Irídia, que col·labora amb l’Ajuntament de Barcelona. ‘Tenen tot el meu respecte, sense ells la meva causa no hauria tirat endavant. Altres ferits no han tingut la mateixa sort. I sento que tinc la responsabilitat i l’obligació moral de ser la veu per a denunciar la barbàrie.’ El consistori, a més a més, s’ha personat com a acusació particular en tots els col·legis on hi va haver càrregues.


Les altres conseqüències de l’agressió
‘Era un agent enorme, fort, armat… Jo anava amb sandàlies i prou. Va ser una brutalitat. No havia estat mai agredida i és pura injustícia’, explica Rayas. Els cops de porra li van causar danys molt més profunds que les ferides a la cara. Després de l’1-O, va voler preservar la intimitat i no es va exposar mediàticament: ‘Tenia por i no em sentia segura.’

Us va afectar psicològicament?
—Sí, molt.
En quin sentit?
—No volia sortir al carrer, per exemple.
Per què?
—No m’havia passat mai. Sentia una mena de fòbia a la corpulència. Em sentia amenaçada pels homes corpulents. Hi veia el policia uniformat.

Rayas explica que la seva feina –treballa en una entitat social al Clot– li va permetre de superar-ho: ‘La gent que treballem amb gent marginada hem experimentat moltes situacions límit, que emocionalment són molt crues i dures. Crec que això, d’alguna manera, ens endureix. Suposo que d’aquesta manera revertim moments personals que són crítics i que amenacen d’enfonsar-te.’

Va començar a recuperar el control emocional un dia que caminava per la Barceloneta. En un carrer va topar amb una furgoneta de la policia espanyola. Però aquesta vegada no es va deixar posseir per la por. Rayas no va retrocedir carrer amunt. ‘Em vaig treure les ulleres [per ensenyar l’ull lesionat] i em vaig imposar passar per davant els agents. M’era igual si em reconeixien o no. Ho vaig fer per mi.’

Un any després creieu que les institucions us han donat prou suport com a víctimes?
—Segons què entenguem per institucions.
La Generalitat, que és qui convocava l’1-O.
—A mi no m’ha trucat ningú, però tampoc no n’espero res. Jo no vaig anar a votar perquè ho convoqués el govern de Puigdemont. Jo vaig anar al col·legi perquè crec en la democràcia i la llibertat d’expressió.
Què en penseu, del govern de Puigdemont?
—Em mereixen molt de respecte totes les persones que són empresonades o a l’exili. Crec que han estat coherents amb allò que defensaven.
I el govern espanyol?
—No vull que se m’escalfi la boca.

Penseu amb llibertat, siguem crítics

El poder prova d'amagar la gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb