Entre l’art i la bogeria, l’abisme infinit de les víctimes de la Xoà

'Vida?, o teatre?', l'obra de l'artista jueva Charlotte Salomon, exterminada a Auschwitz a vint-i-sis anys, que s'exposa al Monestir de Pedralbes, convida a noves reflexions sobre la Xoà, la realitat, la bogeria, l'art i la memòria

VilaWeb
Xavier Montanyà
28.10.2018 - 20:51
Actualització: 28.10.2018 - 21:29

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Charlotte Salomon (Berlín, 1917 – Auschwitz, 1943) tenia vint-i-sis anys i estava embarassada de cinc mesos quan un francès va denunciar que era jueva, cosa que va causar-ne la detenció, la deportació i l’extermini immediat. La seva família, com tantes altres, s’havia dispersat pel món fugint de la repressió nazi i provant de salvar-se de la ‘solució final’. Per a Charlotte Salomon no va ser possible. El nazisme va matar una noia jueva i una de les pintores més genials del seu temps.

Charlotte Salomon era una artista total. La seva vida va ser, malauradament, molt curta, però va crear una obra impressionant, moderna, delicada, valenta i brutal: Vida?, o teatre?. És una sèrie de centenars de guaixos on narra la seva vida, abordant frontalment els moments més tristos, tràgics i, fins i tot, sinistres, de la seva existència. A banda de patir la repressió nazi i la dispersió, la seva família, i ella molt especialment, van patir un drama íntim que marcà profundament les seves vides: la tendència suïcida de les dones de la família, en concret, la mare, la tia i, finalment, l’àvia.

L’obra està concebuda com una peça teatral dividida en tres parts i combina, com si es tractés d’una òpera, la pintura, l’escriptura, la música i els escenaris. És la seva autobiografia comentada. La va crear entre els vint-i-quatre anys i els vint-i-cinc. Acabava de saber la veritat dels suïcidis de les dones de la seva família. Acabava de descobrir la terrible veritat que li havien ocultat tota la vida. En què es convertia, doncs, el seu passat? Era vida o era teatre?

No ho podia pair de cop i va estar a punt de tornar-se boja. Abans que la seva ment arribés a un punt de no retorn, es va tancar en ella mateixa, en silenci, dos anys, i trobà el seu camí de curació: l’art esdevingué la seva catarsi. En aquella obra, la jove Charlotte va buidar la vida i la mort, l’alegria i el patiment, el dubte i la clarividència, tota la maldat i la bondat que havia conegut. És un exercici intens i introspectiu, un relat del més íntim, emmarcat en el destí tràgic que van patir totes les famílies jueves alemanyes en aquell temps.

Vida?, o teatre? és un viatge per l’abisme infinit d’uns temps de mort, una narració creada amb una força vital extraordinària, una bellesa inquietant i uns pensaments demolidorament sincers. La vida i la mort, l’alegria i el patiment, la realitat i l’art es condensen en cada dibuix, en cada frase, en cada observació, d’una manera insòlita, corprenedora, extremadament sensible. Tot amarat d’una viva i agradable malenconia. Té la ingenuïtat de l’infant i la saviesa de l’adult. La fragilitat del cristall i la duresa del diamant. És una paradoxa única. Una joia insòlita. Una raresa de l’art i la cultura. És com si l’autora hagués viscut moltes vides, i molt intenses, en una sola i, a més a més, forçadament curta, exterminada, avortada a vint-i-sis anys.

Charlotte Salomon devia ser un esperit extremadament sensible i poètic, atent a la seva música interior i, al mateix temps, en permanent concordança a l’inevitable i terrible brogit dels temps que li van tocar viure, com a tots els seus.

La seva obra és poc coneguda potser pel fet de ser d’una dona, jove i desconeguda, artista ‘degenerada’ i, a més a més, víctima de l’holocaust i descendent d’una nissaga de dones suïcides. Una vida amb massa tabús polítics i socials, contra els quals la seva obra és una dolça venjança, una denúncia, una catarsi.

És una peça tan innovadora pel seu temps que es pot llegir i veure com un guió de cinema, en forma de storyboard, o de novel·la gràfica. Hi ha anotacions constants que adopten diverses formes i intencions, tan aviat hi ha reflexions i comentaris com frases ‘grafiti’, expressions populars, versos de cançons o idees dites pels altres personatges de la seva vida. Per tal d’accentuar i facilitar la forma narrativa del conjunt, l’autora va afegir-hi unes transparències amb comentaris i descripcions, com si s’hi expressés la voluntat de la directora del film.

Charlotte Salomon va trobar una fórmula extraordinària per a plasmar i poder aprofundir en el seu món, en el seu passat. Ella s’explica, crea, imagina i alhora reflexiona, interpreta i dirigeix allò que ha estat la seva vida. Val la pena viure l’experiència de visitar l’exposició comissariada per Ricard Bru, doctor en Història de l’Art, en col·laboració amb el Jewish Historical Museum d’Amsterdam, que ofereix l’obra sencera també a la web.

Charlotte, la novel·la de David Foenkinos, Premi Goncourt
Un complement absolutament recomanable és la novel·la Charlotte, de David Foenkinos, publicada originalment a Gallimard, que el 2014 va obtenir el Premi Renaudot i el Premi Goncourt des Lycéens. Alfaguara n’ha publicat l’edició en castellà.

Explica Foenkinos que, per a ell, descobrir Vida?, o teatre? en una exposició a Berlín va ser com una revelació. Moltes de les idees de Charlotte Salomon l’havien interessat sempre, a ell. ‘Tot és aquí!’, va pensar. Era més que fascinació, es va sentir envaït per aquella dona i aquella obra. ‘Jo era un país ocupat’, escriu. L’obra i l’autora van esdevenir una obsessió per a ell durant deu anys, en què va investigar la seva vida, visitant-ne els escenaris, impregnant-se de tot allò que ella veia, llegia i escoltava. En ella, Foenkinos hi va trobar una mena d’ànima bessona.

Finalment, va escriure la novel·la. D’estil molt depurat, frases curtes, aïllades, com feia ella en els guaixos. Com versos. Com si darrere cada frase hi hagués una novel·la. Un estil que impregna el relat d’un ritme trepidant, gairebé també cinematogràfic, com passa en l’obra original. L’escriptor francès supera de llarg el repte d’escriure sobre Charlotte, d’investigar la foscor que l’envolta i administrar en petites dosis, imperceptibles, allò que ella gaudia i patia ensems.

Una de les seves idees és que la Charlotte podia somriure i patir al mateix temps. Un altre és l’exploració que fa del rol decisiu que va jugar l’art en la vida de la Charlotte, i els seus gustos i influències.

Foenkinos inclou reflexions pròpies i impressions personals dels seus viatges i investigacions. Tant sobre el nazisme i la cultura d’aquells anys com sobre la intimitat i els avatars de la protagonista. Tot, en melodiosa sintonia amb els episodis que ella ens revela a Vida?, o teatre?. Ell descobreix i explica que, una vegada acabada l’obra, ella es va sentir realment curada del seu desequilibri psicològic. La catarsi havia funcionat. L’art contra la bogeria. La ficció contra la realitat. Ella va refer la seva vida fins a tal punt que es va casar i va decidir de tenir una criatura. Quan la van assassinar estava embarassada de cinc mesos. Es va salvar del suïcidi, però no dels nazis. Va sobreviure al seu deliri individual, però la va matar el deliri col·lectiu de l’Europa del seu temps.

Sense oblidar el context històric i polític sempre latent, dibuixat discret, a pinzellades, i el drama jueu i familiar, David Foenkinos escriu, sobretot, un llibre sobre una artista genial, una de les millors i més interessants del seu temps, per a ell. Precisament per això, sovint ha de rebatre el tòpic dels qui pretenen comparar-la amb Anna Frank.

Anna Frank escrivia el seu diari, però no era una escriptora, diu. El seu valor literari no va més enllà del testimoni. Per contra, la Charlotte, l’any 1938, en ple apogeu fanàtic de Hitler i els nazis, aconsegueix, tot i ser jueva, gràcies al seu talent, ser acceptada com a alumna a l’Escola de Belles Arts de Berlín i obté el primer premi del seu curs. És, doncs, des del començament, una artista genial.

Però, per a ella, aquell primer premi és novament alegria i patiment. És l’escollida, però li neguen el trofeu per ser jueva, i el donen a una companya. ‘Us poden privar del premi, però no de la victòria’, li diu un dels seus professors. Això no obstant, aquell dia Charlotte decideix no tornar mai més a aquella escola.

De Charlotte Salomon a Dory Sontheimer, cara i creu
La descoberta de la Charlotte i la seva obra, entre moltes altres coses, m’ha fet pensar en l’experiència que la barcelonina d’origen jueu alemany Dory Sontheimer narra a Les set caixes (Circe/Angle Editorial, 2014). Són dues experiències ben diferents sobre el passat i la memòria que dialoguen i es complementen, amb grans punts de coincidència i també d’oposició. És interessant reflexionar sobre el paral·lelisme.

L’una decideix de fugir de la realitat mitjançant l’art per poder sobreviure. D’aquesta manera, s’allibera de la seva memòria, una vegada descobert que li havien ocultat la veritat de la tragèdia familiar. La Charlotte té la necessitat de reflexionar-hi i desprendre’s del pes insuportable que carrega. La Charlotte pateix l’horror. A la Dory li l’eviten. A Dory Sontheimer els seus pares li van amagar la veritat tota la vida. Va ser feliç. Però de gran descobrirà qui és i sentirà una necessitat vital d’investigar el terror patit pels seus familiars, d’escriure, de reflexionar-hi.

‘Extirpar la por vol dir trencar el silenci, i trencar el silenci és sinònim de llibertat’, reflexiona la Dory. No fa també això, la Charlotte?, em demano.

En la mort de la seva mare, l’any 2002, Dory Sontheimer troba en un sostremort del seu pis de Barcelona set caixes de documents, cartes i fotografies que li permeten de reconstruir tota la història del passat familiar que ella desconeixia absolutament. La Dory, que ha nascut aquí i ha estat educada com a catòlica sota la dictadura de Franco, descobreix, a seixanta anys, que prové d’una família jueva de la burgesia alemanya que va patir totes les crueltats del nazisme: el racisme, la humiliació, l’espoliació, la separació familiar, el maltractament físic i psicològic, el desterrament, l’exili i el confinament en camps de concentració. La gran majoria dels familiars, trenta en total, va morir en els guetos i els camps d’extermini o sota les bombes feixistes a Europa o a Tel Aviv.

‘Els papers oficials em van portar a voler entendre el perquè. I ho vaig aconseguir, en part. Potser per aquest motiu els havien guardat els meus avis? Els meus pares? Esperant que algú –jo– entengués el seu sentit al cap de tants anys?’, es demana la protagonista.

El cas de la Dory és insòlit en la vasta producció literària, de cinema i documental que existeix sobre l’Holocaust. Generalment, els descendents de les víctimes han conegut i compartit el dolor dels seus pares i avis. Han estat víctimes tota la vida. Ella no. El silenci dels seus pares li va permetre de viure una vida normal. Li van deixar tota la documentació perquè, una vegada morts, sabés la veritat. A la Dory li va caure de cop, com una llosa, tota la tragèdia familiar i l’horror de la història.

Resseguint i investigant els camins del drama dels seus avantpassats, la Dory descobreix una família nova, els descendents dels parents que, avui repartits pel món, entre Praga, els EUA, l’Argentina i Tel Aviv, localitza i retroba per recuperar part d’allò perdut, reconfortar-se i compartir el dolor i la tragèdia que va arrasar la família.

‘Tinc la sensació d’haver patit un fort terratrèmol i que, del centre de la terra, com la lava d’un volcà, van apareixent familiars’, escriu la Dory.

La Charlotte plasma la seva vida quan descobreix que la seva mare es va suïcidar. La Dory descobreix la seva veritable identitat quan mor la seva mare.

La memòria i l’oblit, o el silenci, són fills bessons i complementaris de la realitat. Són eines amb què construïm el nostre relat vital. Com la llum i la foscor, el silenci i la música. De la combinació d’aquests dos mons, memòria i oblit, manipulats subjectivament en dosis aleatòries per la nostra voluntat i l’atzar, sorgeixen la realitat i l’art.

En situacions molt traumàtiques, per a alguns, l’oblit pot ser la solució per a sobreviure; altres, però, hauran de reconstruir la memòria per viure, per saber qui són, d’on vénen o, fins i tot, com a catarsi per a acceptar la realitat, pair-la, fixar-la i, d’aquesta manera, foragitar el deliri i la bogeria.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes