En realitat no li fa falta, perquè cíclicament, bé sigui per alguna commemoració rodona (enguany, el 22 d’agost ja farà cent deu anys del seu naixement!), bé sigui pel simple gust de celebrar, el nom i l’obra i l’exemple d’Enric Valor tornen i es mantenen a la palestra. No li fa falta perquè la seva figura depassa amb escreix l’episodi miseriós, i quan això del carrer que avui li volen treure no sigui ni tan sols ínfima nota a peu de cap pàgina, el llegat de l’homenot de Castalla romandrà on era. O creixerà, fins i tot, en cada nova generació. No li fa falta però aquí el tenim, l’efecte Streisand, i benvingut sigui. Tota pedra fa paret. D’un petit mal n’ix un gran bé. Etcètera.

El nom, això d’efecte Streisand, ve de la demanda que va interposar la cantant nord-americana contra un fotògraf perquè, en fer un treball sobre l’erosió de la costa de Califòrnia, havia inclòs una imatge aèria de la seva mansió (seva de Barbara Streisand) junt amb cosa de dotze mil instantànies més. Hi va haver tant de rebombori, tant i tant, que aquella fotografia que tot just si s’havia descarregat sis vegades abans de la denúncia (dues de les quals, per acció dels mateixos advocats de Streisand), va fer que la pàgina web del fotògraf rebés de cop més de quatre-centes mil visites.

I que avui en continuem parlant.

I que ja sigui etiqueta coneguda: efecte Streisand, el fenomen que s’esdevé quan un intent de censura o d’ocultació aconsegueix justament la cosa contrària, que tothom en parli i que s’escampi als quatre vents allò que es pretenia esborrar. Tal com ha passat ara amb el cas de Mutxamel, el poble de l’Alacantí convertit en epicentre de l’efecte Enric Streisand Valor.

Perquè resulta que aquests individus que previsiblement avui mateix perpetraran la malifeta i que trauran el nom d’Enric Valor d’una avinguda per passar-la a anomenar, en fi, “Espanya” (que aquesta és la jugada dels no-nacionalistes-que-s’ocupen-dels-problemes-reals-de-la-gent), més enllà de la patètica satisfacció que els pugui atorgar la maniobra, més enllà del galdós retrat que amb ella es confegeixen, en realitat s’han tornat intensos propagandistes del somriure i la saviesa i el llegat d’Enric Valor. Que els supera de moltíssim a tots ells. I que perdura malgrat ells.

I és que la mediocritat i l’obsessió imperialista, la tírria antivalenciana que els enfosqueix el cel, s’han unit a Mutxamel i han decidit que la seva aportació al món sigui aquesta baixesa, eliminar del carrer el nom de l’escriptor i gramàtic de Castalla, el bell recopilador i condensador i escampador de les rondalles populars (la mare dels peixos i el mig pollastre i Joan-Ratot i el dimoni fumador i totes), defensor de la cultura i de la llengua que aquí la modela (“el nostre valencià, el català de tots”, en bellíssima i clara i tan seva definició).

El govern municipal de Mutxamel és ara en mans d’un batlle del PP amb els vots de Ciudadanos i de Vox. I és fent valer aquesta majoria per la mínima (la que els atorga el regidor de l’extrema extrema dreta) que volen perpetrar l’ofensa i canviar un nomenclàtor que s’havia aprovat l’any 2003 per unanimitat; i que ofereixen en safata la metàfora que mostra Espanya provant d’esborrar del mapa els valencians.

El professor Josep Daniel Climent, que és home de lletra i activista també, i com a tal coneix (i fa) el país, preveia de seguida això que ha passat i que passa encara: “Es pensen que amb un gest tan vacu aconseguiran esborrar el nom d’Enric Valor”, escrivia, “però segurament no saben que els efectes que produiran seran diametralment oposats”. Vet aquí l’efecte Streisand que dèiem. Perquè hi ha hagut resposta a la barrabassada ultraespanyolista, és clar. Clamor i indignació legítima. Però, sobretot, hi ha hagut, hi ha, un esplèndid si no vols brou, tassa plena. El mateix Climent reclamava que el govern valencià aprofités l’avinentesa per posar-se al dia amb els compromisos pendents de preservació i divulgació de l’obra valoriana, i que per fi donés suport concret a la creació de la seva casa-museu a Castalla. Per exemple. I de seguida, ça i enllà, s’ha escampat la idea que, a més a més de les declaracions de rebuig, la millor resposta és, precisament, superar l’estadi de la resposta, actuar directament en interès propi i donar a Enric Valor carrers allà on encara no en tingui. (Al llarg i ample del país, vull dir, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, que cal fer-ho constar per si de cas més enllà de la delimitació autonòmica algú no se sentís interpel·lat.) I si és canviant per Enric Valor alguna avinguda, plaça o carrer que encara es digui “Espanya”, millor.

No és pas la primera vegada que intenten esborrar el savi castellut, tan molest com el troben en la seva insubornable defensa de la llengua i del país. Ja l’inefable Francisco Camps, quan va ocupar la Conselleria de Cultura (de Cultura! Camps! Si n’han passades, de coses grosses!), va voler grapejar el nom de l’institut del poble que havia vist néixer el gramàtic amb barret. Ho va intentar, amb aquella displicència que gastava. I ara Camps qui sap per on deambula, i l’institut de Castalla es diu Enric Valor. I el de Picanya. I el de Silla. I el de Monòver. I el de Pego. I biblioteques. I centres culturals. I carrers i places i memòria. Com en aquell poema de Joan Brossa que duu per títol “Saltamartí”: “Ninot / que porta un / pes a la base i que, / desviat de la seva posició / vertical, es torna a posar / dret. // El poble.”

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.