Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

[Aquesta entrevista, publicada originalment a l’octubre de 2016, ha estat recuperada com a part de la sèrie ’62 veus per a l’agost’ que a l’estiu del 2017 ha recopilat les millor entrevistes del curs passat]

Des de que va arribar a la presidència de Les Corts Valencianes Enric Morera (Oliva, 1964) s’ha distingit per la seua obsessió en dignificar políticament i material una institució que el règim del PP havia convertit en un simple apèndix destinat a justificar les decisions preses al Palau de Manises, seu de la presidència.

El palau que les allotja ha recuperat el nom de la família Borja, que en va ser l’ama i uns molts realistes motllos amb els principals membres dels que sempre seran la família valenciana més poderosament global decoren ara l’entrada. Les ensenya mentre expressa la seua satisfacció per la distinció que la Generalitat acaba de concedir a Manuel Boix, el pintor i escultor, sempre fidel a la terra, que les va crear.

A la Sala de Plens de la casa l’esperen un grup de xiquets d’una escola de Torrent. Estan asseguts en la balconada que mira l’hemicicle des de dalt, un espai estret que deixa veure perfectament l’hàbitat on els diputats fan la seua feina però que també remarca l’horrible remat industrial que la corona. Als xiquets els explica ben pedagògicament que el País Valencià va ser un estat i podrà ser el que vulga, que la democràcia consisteix en dialogar i arribar a acords. Les criatures s’interessen per les coses més inversemblants, les pantalles, els micròfons, però el president Morera sempre retorna a la pedagogia política. Es nota que gaudeix de la tasca que els diputats li van encomanar després de la victòria de les forces d’esquerra.

No tot, però, és tan senzill. La setmana del nou d’Octubre, dia nacional per als valencians, l’ha portat a Madrid en dues ocasions a barallar-se per Rita Barberà i a reivindicar un finançament just. Seu en el seu despatx amb cara de cansament, sense corbata, mentre repassa alguns papers. El seu equip encara ha trobat temps aquesta setmana per a rescatar, enmig de tants conflictes, una important peça d’art valencià que estava a punt de ser venuda i que finalment han pogut preservar per a la institució i el país. Mira l’expedient mentre somriu pel que diu que són ‘satisfaccions xicotetes però que tenen un gran valor’.

—President: aquest dimarts vàreu ser el primer a parlar en l’acte reivindicatiu a Madrid, per un finançament més just. Vàreu parlar de la injustícia del tracte de l’estat amb el País Valencià però també de la poca reivindicació que els valencians hem practicat durant dècades. On hi ha el canvi?
—El canvi ha estat sobretot un canvi polític. El País Valencià ara té un govern i un parlament conscients que el mal finançament i la manca d’inversió territorialitzada a que ens sotmet el govern de l’estat ens empobreix a tots i fa més difícil la vida dels valencians. I treballem per capgirar aquesta situació perquè els ciutadans ens han votat per a això. Aquestes Corts ja fa un any que van aprovar una resolució sobre aquest problemes, amb una posició valenciana que nosaltres havíem d’expressar en un acte d’afirmació, a Madrid. Hi hem anat a explicar que nosaltres no ens resignem a ser sempre els marginats a nivell econòmic i d’inversions.

—En una entrevista fa uns dies, ací a VilaWeb, Ferran Torrent afirmava que la mesura de l’èxit o el fracàs d’aquest govern serà si és capaç o no de canviar el finançament.
—Estic completament d’acord amb eixa afirmació de Ferran Torrent. Sense autonomia financera no pot haver autonomia política i per tant la supervivència del poble valencià està en precari. Ara mateix no tenim els instruments per atendre les nostres pròpies competències. Aquesta és la qüestió.

—Però observeu algun canvi a l’altra banda? A l’acte de Madrid hi va anar ben poca gent fora de la representació valenciana. Ja m’imagine que no esperàveu cap ministre del PP però no va semblar tampoc que ningú volguera parar una gran atenció a la reivindicació valenciana ni quan s’expressava al màxim nivell, amb el govern, les Corts, els empresaris, els sindicats, la societat civil, tothom allà junt.
—Madrid està pensant més en altres coses. Però és preocupant, sí, que una posició tan unànime de la societat valenciana no meresca ni la mínima atenció. Més encara quan és una posició molt positiva, perfectament documentada gràcies al treball de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques. Però que hi haja tan poca reacció explica perfectament que la política espanyola està absolutament bloquejada i sense capacitat d’atendre les realitats de crisi gravíssima que es donen a nivell econòmic, territorial, social. Ara bé: allò que era transcendental, i això ho vàrem fer, era mostrar que ara hi ha una posició valenciana unànime al respecte.

—Què fa tan difícil trobar un model de finançament més just?
—Jo sincerament crec que no es vol ni avançar cap a un model clarament autonòmic. I dic autonòmic perquè el model actual no és ja ni autonòmic. El problema és la recentralització que estem patint per part de l’estat fent servir les lleis de base i tot de decisions unilaterals per usurpar les nostres competències. És davant això que ens hem plantat. L’estat voldria fer de la Generalitat una simple gestoria i això no ho anem a consentir de cap manera.  El poble valencià ja és conscient que el seu empobriment en bona part està vinculat a aquest fet.

—Tanmateix la situació, tot indica que serà més complicada encara a partir d’ara si, després de la crisi del PSOE, el PP es queda més sol encara en la governabilitat de l’estat.
—Nosaltres ara tenim una actitud propositiva, de cohesió. Però si no s’atenen les reivindicacions de justícia i equitat és evident que anirem cap a una situació d’increment de la conflictivitat entre el País Valencià i l’estat. Nosaltres no ens resignarem a ser tractats d’una forma tan injusta i arbitrària.

—Fa la sensació que, dins la Generalitat, Les Corts han optat per jugar un paper més de crear consensos, documentar, intentar generar acords. És aquesta la política que voleu fer o té a veure amb el vostre tarannà polític només?
—En un any hem fet més acords i consensos que no s’han fet en els darrers vint. I així és com funciona el parlamentarisme avui a Europa. Hi ha pluralitat i hi ha diàleg per trobar espais comuns. Nosaltres estem obligats a cercar els consensos bàsics en tots els terrenys possibles. Econòmics, culturals, aprovar la llei de RTVV sense cap vot en contra, per exemple… Volem afermar la cohesió del país al voltant dels seus interessos estratègics. I això sobretot perquè venim d’una època on ha predominat el contrari, l’abús de les majories absolutes, la imposició d’un únic relat destinat a dividir els valencians entre bons i dolents. Això s’ha acabat i ara estem en una etapa de recuperar l’autoestima, l’orgull, de creure en les pròpies capacitats. I per a fer això cal el màxim de consens possible en tots els camps.

—Com valoreu el funcionament de la legislatura?
—Crec que en aquesta casa s’està expressant un bon parlamentarisme i que l’hem obert al conjunt de la societat. Hi ha símbols evidents com el dictamen reparador de la gestió de la crisi de l’accident del Metro. Des de la bona política estem fent una tasca reparadora que és important. Aquesta cambra ha reivindicat la memòria de Guillem Agulló de forma unànime i ha establert un premi que porta el seu nom. No és poca cosa tot això si ho mirem amb els ulls de fa dos o quatre anys.

—La dificultat per reobrir RTVV és el gran fracàs de la legislatura per ara?
—No. Es va triar la línia de fer una nova televisió, tal i com constava en el Pacte del Botànic i és Podemos qui ha tingut la responsabilitat de dissenyar aquesta nova llei que s’ha aprovat sense cap vot en contra, amb l’abstenció del PP només. Ara hem de crear el Consell Rector, que pense que es constituirà el 19 d’octubre.

Enric Morera

—Però s’havia parlat d’emetre ja el 9 d’octubre i avui els valencians seguirem sense televisió pròpia…
—Podria estar emetent ja però s’ha triat una via més participativa, que reclama consensos de molta amplitud, molt més complicada, però esperem que això la farà més sòlida.

—Una altra polèmica que ha embrutat les Corts Valencianes és l’elecció com a senadora de Rita Barberà i tot el que ha passat després. Aquesta setmana vos heu anat a Madrid a parlar amb el president de Senat sobre aquest cas. Veure la senyora Barberà dormint en l’hemicicle, agafada a la poltrona com a trànsfuga fa molt de mal a la imatge dels valencians a l’estat.
—Les Corts Valencianes han estat clares. Ella no és una senadora triada pel poble sinó elegida per aquestes Corts i les Corts han deixat clar que no ens representa. Per unanimitat, amb el vot i tot del PP. Jo el que vaig comunicar al president del Senat era el que havíem aprovat a les Corts i li vaig demanar que el transfuguisme no esdevinga un privilegi per ella, ni econòmic ni polític. Ja ho sabem que no la podem destituir però com a mínim evitem que això derive en un privilegi. I per això pensem que no hauria de ser al Grup Mixt sinó que hauria de ser una senadora no adscrita. Ací a les Corts Valencianes aquesta figura existeix, precisament la va inaugurar Rafael Blasco, i és un bon mètode perquè l’afectat no s’aprofita dels privilegis de formar part d’un grup.

—Vàreu trobar comprensió en la presidència del Senat?
—Interès. Sí. El Grup Mixt es veu clarament danyat per la presència de Rita Barberà, en termes econòmics i polítics.

—Fa poc el President de la Generalitat de Catalunya va visitar València en una trobada molt significativa. No era prevista la visita a Les Corts però ell va voler venir i l’escena dels dos presidents caminant tranquil·lament pel centre de València i fent-se un cafè a la plaça de la Mare de Déu ha quedat gairebé com una imatge icònica. Com vàreu viure eixe dia?
—Ha estat la superació d’una anomalia. D’una anomalia provocada per allò que Aznar va explicar gràficament en les seues memòries quan va dir que l’estat ha d’evitar qualsevol tipus de relació entre el País Valencià i Catalunya. I no ens enganyem perquè hi ha una decisió de l’estat en aquest sentit i l’exemple físic és que entre Castelló i Tarragona només hi ha una línia de ferrocarril que ve no del segle passat sinó de l’anterior.

—I què significa superar aquesta anomalia?
—Als valencians l’anticatalanisme ens ha fet molt de mal. Això ho reconeix pràcticament tothom avui, començant pels empresaris i els sectors econòmics valencians. Som els primers proveïdors i els primers clients de Catalunya. I la inexistència encara avui del corredor mediterrani és la prova evident de com de mal ens ha fet aquesta visió. La nova realitat, aquesta nova relació tan cordial per a nosaltres pot significar un canvi molt positiu.

—No hi va haver cap mena d’incident, com hauria passat no fa pas tants anys.
—No! Tot va ser enormement cordial. És cert que la líder del PP, la senyora Bonig, va dir que el president Puig havia organitzat un acte d’alta traïció. Però només calia veure l’acte per a observar com ha canviat la societat valenciana. El president de la Generalitat de Catalunya va ser rebut al Palau de la Generalitat amb els màxims honors, en la Sala de Corts i amb una representació massiva de la societat civil valenciana. No només això: amb una societat simètrica a la dels convidats. Allà hi havia els empresaris valencians i els catalans, els intel·lectuals valencians i els catalans, els alcaldes valencians i els catalans, els sindicats valencians i els catalans, les universitats valencianes i les catalanes. Les mateixes entitats i tots, els uns i els altres, encantats de col·laborar i de treballar junts. Crec que va ser una trobada històrica.

—Aquesta setmana la vostra equivalent al parlament de Catalunya, la presidenta Forcadell, ha vist com l’estat ha demanat que la fiscalia estudie mesures contra ella. Com a president del parlament valencià què en penseu d’aquesta situació?
—Jo sent una gran incredulitat. Els parlaments estem per a parlar i per a representar els nostres pobles i això no pot ser objecte en cap cas d’un procés instigat per la fiscalia, que actua a les ordres del govern. Quan no hi ha política, quan no es vol fer servir la política per a resoldre els problemes, aleshores passen aquestes coses i arribem a situacions absolutament d’anormalitat democràtica, com la que està patint ara mateix la presidenta Forcadell.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.