Enric Gasa: “Es podria fer un espectacle sobre el Paral·lel i la vida bohèmia dels seus artistes”

Enric Gasa Valga va néixer el 1976 i és d’una vila tan teatral com Esparreguera (Baix Llobregat). Va deixar l’escola a tretze anys i va fer feines tan diverses com repartidor de rentadores, conductor de carruatges i ballarí gogó. Es va formar a Saragossa (Aragó) i a Cuba, i va començar a ballar professionalment a Barcelona, ​​​​Mannheim, Karlsruhe (Alemanya) i Glasgow (Escòcia). El 2003 es va establir a Innsbruck (Àustria), on va ballar durant sis anys a la companyia de dansa del Tiroler Landestheater, que després va dirigir durant catorze anys. El 2023 va fundar la seva pròpia companyia, que inicialment es deia Limonada, però posteriorment ha adoptat el nom més formal d’Enrique Gasa Valga Dance Company.

Malgrat una carrera internacional d’èxit, amb una vintena de ballets i peces aclamades per públic i crítica com Boléro, Carmina Burana, Lágrimas Negras o Frida, pasión por la vida, a casa nostra és força desconegut. Aprofitem que és a Barcelona per preparar l’estrena d’El Gran Gatsby al Teatre Victòria el 20 de maig per xerrar amb ell. Entre els projectes de futur que té entre mans hi ha Saving Salvador, un tribut a Dalí, amb música creada expressament per a l’espectacle i cançons en català.

—Tenir una companyia de dansa com la vostra a Catalunya és impossible. Veritat o mentida?
—Em sembla que és veritat. És una llàstima, perquè els qui vam marxar fa més de trenta anys pensàvem que era una situació conjuntural, que amb els anys milloraria. Però no ha canviat. I no em refereixo a la dansa i prou, que sempre rondinem, sinó a totes les arts escèniques.

—Què fan diferent a Àustria o Alemanya perquè allà sí que sigui possible?
—Allà hi ha més públic, hi ha més suport institucional i polític, hi ha més tradició d’anar al teatre… A veure, jo sóc d’Esparreguera, on fa 500 anys que es fa la Passió, com a Olesa. A Catalunya també som molt de teatre i tenim molt de talent, des d’escriptors dramàtics a actors, cantants, músics… És trist que tot aquest talent no pugui lluir. Però ja sabem que parlar de cultura o promocionar la cultura no dóna vots. També trobo a faltar que els mitjans parlin més de cultura. Quan nosaltres estrenem a Munic o a Innsbruck, sortim segur a la primera plana del diari, és automàtic. Allà hi ha un consens social que la cultura és important. Tampoc no oblidem que tenen menys opcions de seure en una terrassa a prendre el sol i fer un gintònic.

—Aquí hi ha molta gent que protesta si una entrada de teatre val més de vint euros i, en canvi, se’ls gastaran sense dubtar-ho en dos gintònics, justament.
—És evident que la cultura té un preu i d’això n’hem de ser tots conscients. Hi ha gent que fa coses a l’escenari que no les sap fer tothom i han estudiat molt per poder-les fer. Ara, els artistes tampoc no podem dir que tot és culpa de la societat i hem de fer productes de qualitat. Els qui fan teatre han de tenir clar que tenen la responsabilitat de fer que la gent hi torni. Hi has de creure. Si un cuiner cuina malament, no pot queixar-se si la gent no hi va a dinar, oi?

—Vau ser ballarí durant molts anys, no ho trobeu a faltar?
—Jo vaig tenir molta sort, perquè ho vaig deixar quan vaig voler. De fet, quan ja no podia més. Va ser a Corea, durant una gala molt important, amb molts nervis i molta pressió. Tenia trenta anys. Érem entre bambolines amb el meu mànager i li vaig dir que en tenia prou, que no volia continuar. Ell em va dir que em quedaven dos anys de contracte. Però jo no podia més, no suportava la pressió. La meva idea era tornar a casa i muntar un bar. Però aleshores em van oferir fer de director i em va canviar el xip.

—Us passeu la vida voltant pel món?
—Ara mateix tenim vuit produccions en marxa. El Gran Gatsby ha estat a Saragossa i ara anirà a Barcelona, que per a mi és un gran honor. Fa tres setmanes, érem a Istambul amb Frida, passió per la vida. Ara anem a Munic amb Dorian Gray. Estem ben distrets, però per sort els qui som a la companyia fa molts anys que ens coneixem i que treballem plegats, som una gran família.

—Això vol dir que també feu d’empresari, a més de ser artista?
—Sí, és clar, tenir una companyia privada també implica això. És una empresa, amb vint treballadors fixos els dotze mesos de l’any. Els números són importants i nosaltres mirem de fer diners en un àmbit on és molt difícil fer-ne.

—Tornareu a Esparreguera algun dia?
—Cada vegada que hi vaig ho penso, perquè hi estic molt bé, perquè la mare es fa gran, perquè hi continuo tenint els amics de fa trenta anys… M’agrada molt aquest país, m’agrada molt Catalunya, m’agrada molt Barcelona, i el bon temps i la platja. Però aleshores penso en la feina i ja no ho veig tan clar. A més, si fos jo sol, encara. Però tinc vint treballadors que depenen de mi, i aleshores ja no és tan fàcil.

—Quina mena de director sou, com us agrada treballar?
—Tots els directors tenim un punt de dictadors, perquè al final és la nostra coreografia i la volem fer d’una manera determinada. Però el meu equip fa molts anys que treballa amb mi i són tots molt intel·ligents i talentosos. Quan em diuen que una cosa no funciona, sovint tenen raó. Pensa que jo no volia ser coreògraf. Em va passar. La primera vegada estava molt nerviós i volia trobar un mètode perquè no sabia com fer-ho. Però quan vaig ser a la sala amb els ballarins i la música, vaig descobrir que el secret és que la gent que t’envolta sigui molt bona, perquè aleshores ells arriben on no arribes tu. Ara han passat els anys, i quan entro a la sala, els ballarins ja saben què faré i què vull. En resum, que tinc les idees molt clares però també m’inspiro amb el que tinc davant.

—Què es trobarà el públic que vagi a veure El Gran Gatsby al Teatre Victòria?
—Doncs trobaran molt de talent i gaudiran de valent. Per una banda, hi ha sis músics fantàstics i una cantant espectacular, que és la Greta Marcolongo, perfecta per a aquest tipus de música, que combina blues, swing i jazz. I després hi ha tretze ballarins d’un nivell altíssim, provinents d’arreu del món: japonesos, australians, italians, txecs, nord-americans… A més, és un xou que ja el tenim rodat, perquè després d’estrenar-lo a Munic ha passat per unes quantes ciutats, i quan acabem la ronda europea el durem a Bangkok.

—Als periodistes ens agrada posar etiquetes: és un espectacle de dansa?
—Sí i no. És una barreja de dansa, música i teatre. Potser és un musical amb molta dansa? Però és que això de les etiquetes avui en dia ja no funciona. Abans potser podies separar dansa contemporània, dansa clàssica, dansa musical… però ara està tot molt barrejat. La meva companyia té una base de clàssica molt forta, però quan cal fer una escena de claqué, la fem sense problema.

—La música té molt de protagonisme, doncs?
—Jo sempre treballo amb música en viu. En aquest espectacle no hi ha cap so enregistrat i els músics són dalt l’escenari i tenen un paper protagonista. La música és un element més per a arribar a l’espectador i servir un objectiu, que en aquest cas és transportar-lo a l’Amèrica dels anys vint.

—Un personatge dels anys vint com el Gran Gatsby s’entén avui?
—I tant. Els clàssics són els clàssics. Avui continua havent-hi senyors triomfadors carregats de diners que no són feliços i acaben morint més sols que la una. O gent que no en té però fa veure que en té. El somni americà del Gran Gatsby acaba essent un malson. Pensa que als Estats Units estudien el personatge a les escoles, eh? Tot i que sembla que no els serveix de gaire. Però a Europa estem igual, tots pendents de posar a Instagram tot el que tenim i el que no tenim.

—Fins i tot l’amor?
—El Gatsby vol aconseguir l’amor etern de la seva vida, que és la Daisy. Però viu en un món de mentida i, malgrat tots els diners que té, al final tot es desmunta com un castell de cartes. L’amor no es pot comprar amb diners. Al final, triomfar a la vida és que els teus t’estimin i tu estimar-los a ells, molt més que passejar-te amunt i avall amb un Mercedes.

—Els anys vint també van ser esplendorosos al Paral·lel de Barcelona. No se’n podria fer un espectacle?
—Mira, l’altre dia conduïa d’Innsbruck a Munic i escoltava una cançó de Vaya con Dios que es diu “At the Parallel”, dedicada al Paral·lel de Barcelona! La lletra és fantàstica i parla de com el Paral·lel no canvia malgrat el pas dels anys. O sigui, que ja tenim un punt d’inici. De jove jo havia viscut per aquí i anava molt a un cabaret que es deia London Bar. No sé si encara existeix. Allà hi havia una vedet ja gran que em coneixia i sempre em deia: “Enric, el meu moment arribarà. Però no aquí, eh?, allà.” I m’assenyalava cap al Liceu. Que aquella dona encara tingués el somni de triomfar al Liceu em semblava d’un romanticisme espectacular. Tens setanta anys i encara somnies amb l’espectacle perfecte, les llums, el cant… És la persecució del somni etern, ser Peter Pan per sempre. Segur que es podria fer un espectacle sobre el Paral·lel i la vida bohèmia dels seus artistes, que es morien perseguint un somni. Si el faig, et faré sortir als crèdits!