La brutalitat de la policia espanyola va deixar marques ben visibles en més d’un miler de persones i desenes de col·legis. Però la violència no sempre té forma de porra, casc o ferida oberta. El primer d’octubre centenars de persones van sentir com alguna cosa s’esberlava dins seu. Quin és el dany emocional de la violència policíaca i de la repressió posterior? Com ens en podem protegir? Per respondre aquesta mena de preguntes parlem amb Elisenda Pradell, coordinadora de l’àrea psicosocial del Centre Irídia, que defensa part de les víctimes de l’1-O a Barcelona.

Fins ara l’entitat ha ofert assistència emocional a més de 250 persones. ‘Les víctimes necessiten ser escoltades i compreses’, explica Pradell. Recorda que la seva feina principal és acompanyar els afectats perquè construeixin un ‘relat positiu dels fets’ i ‘integrin allò que han viscut’. Tot plegat, enfront d’un estat que reiteradament nega la brutalitat i la violència. ‘No ho fa per cinisme ni inconsciència, ho fa perquè forma part de la seva estratègia repressiva’, afegeix .

Què és l’assistència psicosocial?
—La repressió de l’1-O ha causat danys emocionals que cal reparar. Des d’Irídia ajudem els qui han hagut de suportar situacions traumàtiques –no necessàriament de violència directa–, perquè mitjançant les seves fortaleses puguin integrar allò que han viscut. És a dir, els ajudem a crear un relat positiu dels fets perquè no caiguin en la revictimització. L’1-O fou el moment de l’impacte, però després hi ha pics d’estrès i angoixa, en què els afectats poden requerir suport. Per això, durant el procés judicial també fem un acompanyament. Treballant els vessants psicològic i legal, tenim el propòsit de construir un procés de reparació, veritat i justícia.

Revictimització?
—Les primeres sessions de treball se centren molt en la construcció d’un relat perquè la gent no se senti culpable. Quan es rememoren els fets sorgeixen dubtes: ‘No havia d’haver-hi anat’, ‘potser no havia d’haver-hi exposat el meu fill’… Hem d’aconseguir que ells mateixos construeixin un relat que s’allunyi del victimisme, perquè no són els culpables de la violència i la brutalitat.

És possible que els danys emocionals deixin seqüeles?
—En algun dels nostres casos, podria ser que es desenvolupés una patologia associada i s’hagués de derivar a un especialista. Tanmateix, per confidencialitat no puc parlar de casos concrets. Ara, un trastorn no es pot diagnosticar fins que no hagin passat pel cap baix sis mesos després de l’impacte. Sí que hem vist molta simptomatologia d’estrès perquè un dels indicadors de l’estrès posttraumàtic (TEP) és haver estat testimoni o haver viscut una situació de violència. I cal molta feina, perquè no necessàriament un dany evoluciona en trastorn.

Expliqueu-vos, si us plau.
—Treballem perquè l’impacte emocional de la repressió sigui com més reduït millor. I, com he dit, la simptomatologia d’estrès i angoixa que hem tractat no s’ha de desenvolupar necessàriament en un trastorn. Però cal treballar-ho. Perquè si no se’n parla ni s’encamina cap a una cosa positiva, el trauma s’enquista molt endins.

Com vàreu actuar el primer d’octubre?
—L’1-O vàrem participar en la xarxa Som Defensores i teníem uns quants equips preparats per actuar. Jo m’encarregava de coordinar la trentena de psicòlegs que teníem disponibles. Quan ens avisaven d’una càrrega en un col·legi ens mobilitzàvem. Vàrem atendre una seixantena de persones i bàsicament van ser auxilis psicològics per atacs d’ansietat o plors desconsolats. Era una feina de contenció emocional per a calmar les víctimes.

Però la feina no s’acaba aquí.
—Després de l’1-O vàrem treballar un mes a l’Oficina per la No Discriminació (OND), oferint assessorament psicològic i jurídic a les víctimes. Vàrem atendre unes seixantena de persones més, de les quals n’hem triat deu perquè considerem que són casos paradigmàtics de la bestialitat contra l’1-O. Al voltant de la persona hem dissenyat una estratègia jurídica i també una d’acompanyament psicològic. D’una altra banda, hem organitzat tallers psicosocials en alguns col·legis i CDR, on hem ajudat unes 170 persones.

Què us heu trobat en aquestes sessions individuals i grupals?
—La gent necessitava un espai on poder explicar què havia viscut i sentit el dia del referèndum. Hi havia incomprensió, desorientació, però també molta ràbia. Parlar era la necessitat primordial, perquè és molt difícil de conviure amb sentiments com la por o la frustració. Hem de ser conscients que la repressió cerca un trencament social. Ens vol aïllar de les nostres relacions i deixar-nos alienats i indefensos. En les sessions volíem oferir un espai lliure on recuperar aquesta xarxa social i evitar així també la ruptura amb la quotidianitat. Molta gent es va adonar després de l’1-O que era incapaç de controlar el seu dia a dia. Les rutines es convertien en paràlisi i no podien treballar o relacionar-se amb el món. Les sessions, més endavant, també han servit per a treballar la resiliència dels barris i enfortir els teixits comunitaris. Plantem una llavor per evitar que hi hagi desemparament en cas de nous embats repressius. Possiblement, l’única conseqüència positiva de la repressió contra l’1-O és que la gent ha pres consciència de la necessitat d’organitzar-se.

Heu parlat de trencament de la quotidianitat. Publicitàriament, la ruptura de la rutina sempre s’ha associat a sensació de benestar i llibertat.
—Tendim a planificar i a generar rutines. Volem tenir el control de la nostra vida deixant un cert marge a la improvisació. Ara, quan perdem totalment el control i tot esdevé caòtic… això no origina precisament benestar. Quan parlo de trencament vull dir tota mena d’afectacions: dificultats de menjar, de dormir… La incapacitat d’assimilar tot allò que passa d’ençà de l’1-O. Massa estímuls, informació i tensió. Jo, que treballo en aquest camp, també ho he viscut. L’escenari d’hiperalerta constant ens afecta tots, ningú no hi és immune.

Abans heu parlat del procés judicial com un pic d’estrès. Per què?
—El procediment legal suscita molts dubtes i, de retruc, por. Les víctimes no saben si denunciar els fets i què passarà amb el seu cas. Portar agents de policia a judici és una pas que atemoreix, sobretot després d’haver estat víctima de la seva violència. Que algú que, en teoria, treballa pel teu benestar t’atonyini origina molta incomprensió, però també una descomposició de les creences personals.

La negació dels fets per part de les autoritats espanyoles…
—No fa sinó augmentar la ràbia, la frustració i la sensació d’indefensió.

Repassant declaracions d’Enric Millo o Juan Ignacio Zoido, l’1-O es resumeix com un ‘dia trist’ que cal oblidar. Roger Español va perdre un ull, però no cal lamentar més danys. El dany emocional no existeix.
—La negació de la violència i els efectes d’aquesta violència forma part de l’estratègia repressiva. Si repassem les imatges, veurem cops de porra i agressions, però la policia espanyola no venia a esberlar caps, venia a fer por. La violència només era l’instrument. Quan neguen la brutalitat no ho fan per cinisme ni per inconsciència, ho fan perquè forma part de la seva estratègia. La repressió va penetrant a poc a poc. Més frustració, més tensió i més incomprensió. És difícil, però, que els processos judicials facin visibles danys que no són físics.

Què voleu dir?
—Per exemple, un hematoma pot durar dos dies, però es pot acreditar amb unes fotografies. Els danys emocionals, encara que no es desenvolupin en afectacions o seqüeles, són més difícils de provar. A vegades es jutgen les lesions físiques perquè són objectives i, en canvi, una cosa tan personal, fins i tot tan íntima, com el dany emocional queda impune. Però és un dany que s’ha infligit i existeix. Per a nosaltres és una prioritat dur-ho al camp judicial.

Ja n’heu parlat, però podeu explicar amb més detall els efectes de la repressió?
—L’1-O i la repressió han deixat un dany social, emocional i col·lectiu molt important. Encara no en som conscients del tot, però amb el temps n’anirem veient totes les conseqüències. Ara mateix ens sentim indefensos perquè ens hem adonat que la repressió va més enllà dels càrrecs i els noms. Erròniament, restringíem el concepte de repressió a la política. I no és així. L’objectiu és la societat en general i crear un estat de terror i pànic.

Amb un punt arbitrari.
—Un dia poden perseguir-te a tu perquè escrius i demà a mi per vés a saber què. Aquest punt falsament atzarós ajuda a estendre la por. A més, L’escenari polític és incert i ens fa tenir molts dubtes. Hem fet unes eleccions però la legislatura no avança… No tenim govern… Hi ha frustració i inestabilitat, aquest ‘fora de control’, encara que no ens afecti individualment, ens afecta col·lectivament. A més, ens trobem en un estat d’hiperactivació i volem ser sempre a primera línia. Cada moment que no mirem Twitter, Facebook o Instagram tenim la sensació que se’ns escapa alguna cosa que ens afectarà. Tenim els cinc sentits endollats en la política i aquesta dependència ens duu al límit. Hem de saber cuidar-nos i aprendre a desconnectar. Perquè l’alarma permanent només pretén que ens cansem i que cedim. Cal aprendre a separar la vida privada de la vida més política i reivindicativa.

Hem de saber separar les coses i tenir cura de nosaltres mateixos. És possible?
—Els periodistes no sé si podreu [riu].

Com a ciutadans, doncs.
—No serem mai immunes. La primera cosa que hem de fer és acceptar com ens sentim. Hem de saber tolerar la frustració i que no ens sentim bé. És difícil, però necessari. Socialment, sembla que sempre hem de ser feliços i no és així.

Reconec que estic desfet. Com puc remuntar?
—No hi ha grans consells ni trucs de màgia. Cal trobar espais encara que sigui en cercles d’amistat o familiar i parlar amb sinceritat de tot això que passa políticament. Com ens sentim i com ens afecta. Obrir-nos i parlar és una de les claus. I hem de ser conscients que vivim en un escenari a llarg termini. Hem passat el túnel de l’1-O i de l’octubre, però al final no hi havia llum. Per a tenir cura de nosaltres mateixos hem de fer servir petites estratègies que poden semblar evidents, banals o estúpides, però ajuntant-les i essent constants millorarem.

Com ara?
—Penseu com us ha canviat la vida d’ençà de l’1-O. Pregunteu-vos què ha canviat. Potser heu prioritzat coses que no us convenen. Potser heu de tornar a fer esport, anar al cinema una vegada la setmana, quedar amb els amics per a fer una cervesa o dedicar un parell d’hores a fer el sopar. Les exigències socials han fet que tots aquests espais de lleure i desconnexió hagin desaparegut. Hem de treballar per recuperar-los. No podem suportar indefinidament una situació d’hiperexigència social. No passa res si un dia dieu: ‘Avui arribo fins aquí.’ Apagueu el mòbil i desconnecteu. Hem de prioritzar el benestar quotidià i descansar, perquè ens volen exhaustos i derrotats.

Quan parlem sobre repressió sempre pensem en termes d’adults, però i els nens?
—Molts pares ens han vingut amb la mateixa pregunta. La comprensió de la realitat varia molt segons l’edat, però crec que és necessari que ells s’expliquin primer. Els hem de fer preguntes. Generalment saben més coses que no ens pensem. A partir de la seva resposta els podem ajudar a trobar una explicació per als dubtes. Cal entrar en el seu terreny i fer servir un llenguatge planer. Per exemple, citant un cas que hem tractat, comparar l’1-O amb l’elecció del delegat de la classe. Ara, hem d’evitar de categoritzar massa perquè els nens tendeixen a encasellar i polaritzar. Per això, cal explicar bé que la situació actual és excepcional.

Heu comentat que ens hem d’obrir. Els pares han d’explicar als nens com se senten?
—Crec que és important. Els nens noten la tensió ambiental i que els pares no es troben bé. Explicar per què estem tristos o cansats pot ser un bon exercici. Però sense aprofundir gaire en els detalls.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb