Arribar a l’edifici d’À Punt, a Burjassot, fa impressió. És impossible que el paisatge desolat no et porti mals records i no s’hi vegin els fantasmes del passat. Tots diuen: ‘Però si ara està molt bé, imagina’t fa mesos… Només hi havia el consell rector i la directora general.’ Ens ho imaginem. Potser costarà que l’edifici pugui absorbir l’energia dels seus nous habitants, però l’energia hi és. A dalt, a la planta de direcció, tot és moviment. Hi ha vida en expansió. Empar Marco ens rep amb el seu somriure i la seva franquesa. Una dona dura, perseverant, que té unes formes tan properes i càlides que sembla impossible que pugui manar tant amb tanta cordialitat. Però segur que mana, d’això no en queda cap dubte. Quan preguntem si s’enfada, ens diuen que poc, però que millor que no ho provem. El seu projecte és trencador, desafiador en tots els sentits. Per innovador, per l’arrelament, per l’organització horitzontal. També per la manera com l’explica. Planer, sense sofisticació i de valors, d’ofici i de sentit. Com si el sentit comú, tan absent en tantes coses, hagués tornat tot de cop, com un miracle.

Després de mesos de silenci ara no pareu de parlar?
—No tinc tendència a parlar molt i menys a parlar per parlar. S’ha de començar a parlar quan tens alguna cosa a dir. Ara hem obert la ràdio i es poden explicar coses. A mi m’agrada el treball callat, és el que s’ha de fer.

El PP us ha criticat per haver dit que no retransmetríeu els bous; no paren d’acusar-vos de catalanista, però l’altre dia també hi va haver gent que us va retreure haver passat el discurs del rei d’Espanya.
—Nosaltres no som sectaris i això es veurà.

Però si no feu informatius era una mica forçat.
—També hem fet el del president. Què no fem informatius no vol dir que no fem actualitat. Fem actualitat i en farem encara que no tinguem els serveis informatius funcionant.

Per què tant de retard?
—Per la situació en què ens vam trobar i perquè som administració.

…?
—Administració vol dir terminis per a tot. Ací ens vam trobar en una situació tecnològica d’obsolescència absoluta i hem hagut de fer tecnològicament unes vint-i-dues actuacions, que és molt. La majoria s’han convertit en plecs de molta pela. Això vol dir que són licitacions que van a Europa i això ho allarga moltíssim. Per exemple, els plecs més gruixuts, com el de producció d’edició de vídeos, s’han retardat molt. Després les borses de treball van molt lentes.

Però això no us ho esperàveu?
—No m’esperava res. Només fer una relació de llocs de treball per a presentar al sector públic ja va ser costós. Jo em pensava que en dos mesos podria tenir gent treballant i mireu si ha tardat.

S’ha allargat per falta de recursos?
—És que això ho han de fer comissions de funcionaris, fins que no hi ha la relació de llocs de treball feta, aprovada, amb el pressupost aprovat… Fins que no s’han fet les comissions, s’han constituït, s’han posat d’acord amb els sindicats per les equivalències amb l’antiga RTVV… Tot això ha requerit mesos i mesos. És escandalós. A banda, hem hagut de fer obres. Fa quatre dies era ple de bastides per a arranjar les goteres de la façana. Ara fan les obres de redacció.

Diuen que potser també hi ha influït que des de Presidència de la Generalitat no s’ha accelerat.
—Presidència té moltes ganes d’accelerar-ho, com tot el món. Ara, es requerien uns recursos que la llei no preveia. Per exemple, la llei no preveia que hi haguera recursos administratius que hi donaren suport.

I això per què ha passat, sembla inconsistent!
—Per falta de previsió. A les Corts Valencianes no es va fer la previsió. Ja ho vaig dir a la primera compareixença i als diputats que hi havia a la comissió de ràdio i televisió. Es van equivocar perquè no van fer la previsió de crear els mecanismes perquè una empresa pública com aquesta poguera eixir tan prompte com fóra possible. No ho havien tingut en compte.

Us han dit que teníeu raó?
—No, però és evident que en teníem. Vam arribar ací i érem el president del consell rector, el secretari del consell rector i jo. Estiguérem mesos sols. Això és costós.

Què us va empènyer a presentar-vos a aquest terrabastall i deixar una vida molt estable que teníeu.
—Sí, tenia una vida molt còmoda, ja ho podeu dir.

Però en canvi vàreu decidir de canviar de vida. Per què?
—Vaig viure amb molt de dolor el tancament de RTVV, no tant pel que era sinó perquè significava que els valencians perdíem els mitjans de comunicació públics. Ho vaig viure molt mal, tot el món ho sap i encara m’emociona pensar-ho. Va ser dolorós. Van ser uns anys de rumiar que tots érem responsables d’això i, en un moment determinat, penses que la gent que pensa a presentar-se són periodistes i companys com tu. Llavors penses, per què jo no? Per què no una dona? Vaig pensar que feia falta servei públic, fa molta falta i m’ho crec molt

Per què?
—Una comunitat autònoma com la nostra, amb una identitat cultural pròpia, sense mitjans públics propis acaba no essent res. Què acaba passant? La llengua es perd, els pobles no saben què fan els altres pobles, les polítiques que es fan són invisibles. És importantíssim. Sempre ho dic: és tan important com tenir sanitat pública. La informació és bàsica. Tot allò que aporten els mitjans públics tant a l’entreteniment com al fet de donar importància a la llengua o a les tradicions és fonamental. Està en la base de la democràcia. Vas pensant tot açò i en un moment determinant et decideixes. Jo em sentia capaç de fer un projecte il·lusionador. Tampoc no tenia al cent per cent la seguretat que poguera guanyar, però provar-ho no em costava. Era en un bon moment de la meua vida laboral, amb un risc controlat.

Us considereu una persona arriscada?
—Sí. En ma casa feien falta recursos econòmics i vaig començar a treballar de molt jove a la Diputació de València, en la pre-autonomia. Vaig fer oposicions i vaig acabar de funcionària. Però m’avorria un poc i no m’agradava aquella vida i me’n vaig anar a RTVV als inicis. Allà vaig veure que volia ser periodista i al final em van canviar el contracte. Sempre he anat canviant.

Ara que ho heu anomenat, treballàveu amb Vicent Sanchis quan éreu tots dos molts joves… I ara tots dos al capdavant de les televisions del país.
—Tots dos treballàvem a la impremta provincial.

Per què el vostre projecte és el més innovador?
—Vaig veure una cosa clara, la redacció única. D’ací flueix tot el projecte, que posa els continguts en el centre. Això ha fet que siga un projecte sense director de ràdio i televisió, i en canvi una cap d’informatius, un cap de continguts i un de tecnologia. La reflexió em va dur a tot això. No em vaig basar en cap model concret. Crec que és un projecte coherent. Es reflexiona molt sobre com fer que aquesta redacció única funcione. Ara tindrem una direcció molt curta que és el contrari del que hi havia a RTVV que era enorme. A veure si funciona.

De la vostra experiència a TV3, què n’aplicaríeu en À Punt?
—La meua experiència a TV3 és bona. Com a corresponsal que he estat, m’agradaria que els que hi haja ací tinguen més pes a l’empresa. Que se senten més de dins que jo m’he sentit, més integrats. Als corresponsals sempre ens donen poca participació a l’empresa. Estem molt encasellats. Potser podrien fer unes altres coses, però no hi ha oportunitats.

Ho aplicareu ací?
—Sí.

Teniu un model d’informació local?
—La informació ha de ser molt de proximitat i volem comptar amb les ràdios municipals i comarcals per a fer-ho. A mi m’agradaria que la gent de les comarques, que treballarà per a nosaltres, fóra gent d’allí. Això fa que la gent s’ho senta més seu. A la gent no li agrada que vinguen a cobrir la informació gent de fora. M’agradaria tenir-ho en compte a l’hora de fer la plantilla. Mirem de fer-ho així. No és fàcil perquè vol dir tenir una plantilla de tot el territori.

Encara que internet ha canviat algunes coses, al País Valencià encara hi ha molt poca informació. Per què? Es pot revertir aquesta situació?
—S’ha de treballar per fer-ho. Hi ha molta gent a les comarques i als pobles fent coses estupendíssimes. L’altre dia parlava amb el director general de la Joventut i ens contava unes coses molt interessants. Ells tenen un teixit comarcal enorme, que de vegades ignorem. Fins i tot n’ignorem els problemes. Em deien que un dels principals problemes dels joves és el transport. No estem ben comunicats i la gent jove vol eixir i no hi ha busos…. Qualsevol conversa que tinga sobre el teixit social del país em fa pensar que tenim un país molt diferent del que ens pensem.

Hi ha un país que no es veu?
—Hi ha un país que no es veu i a À Punt aspirem que es veja. Som molt centralistes i hem de fugir d’això. Per què a Alacant mai no s’han sentit els mitjans públics com a seus, possiblement perquè no ens hi hem sabut acostar. Hem de saber com acostar-nos-hi. Hem de buscar formes per a fer-ho. Per exemple, la ràdio de l’antiga RTVV, a la zona del Baix Segura, no se sentia. Quan vaig saber això em va impressionar. Allà són tan valencians com nosaltres i per què no podien escoltar la ràdio? És absurd. Hem de lluitar perquè això no siga així. Si hem de posar un repetidor allí, l’hi posarem, evidentment.

A part la data de sortida, quines són les prioritats?
—M’importa que fem uns bons informatius i que allò que preparem de continguts siga el que volem.

I en continguts?
—Preparem coses molt bones perquè ací hi ha gent molt bona. Hi ha músics, actors… gent molt bona.

Cap a on els enfocareu?
—Farem continguts d’entreteniment, però que tinguen alguna cosa a dir i que siguen de proximitat, per a un públic familiar o d’especialitat. Volem que tota la societat se senta reflectida en els nostres mitjans, però sobretot volem que hi haja continguts en valencià, que la gent se senta identificada, que el que veja o escolte ho senta seu. Tenim l’oportunitat, i és un luxe, de fer una cosa nova i fresca i que siga acceptada per tothom. Estic molt contenta amb això que elaborem.

Sorprendrà?
—Sorprendrem i satisfactòriament, perquè ja ens passa.

Amb la ràdio?
—Sí, perquè és un bon contingut i la gent ho aprecia i ho valora positivament. Només de posar música en valencià, ja ens felicitava tothom. Venim d’una sequera i un silenci llargs…

Vau dir: sortirem a la primavera si no hi ha imponderables. N’hi ha?
—A la primavera sortirem segur, però potser la primavera és una mica llarga.

Comença per Falles, al març.
—Sí, però en el primer trimestre serà complicat per tot el que us he explicat.

Doncs al maig…
—No ho sé… No puc dir data. Mes amunt o avall…

Sortireu amb tot?
—Volem sortir amb tot. La web serà com un canal permanent de notícies. Volem que siga una plataforma potent per ella mateixa. Una cosa que podria passar és que si veiem que s’allarga massa comencem per la web. La plataforma web és com una altra finestra, tan important com les altres.

El recurs de la Unió de Periodistes us ha molestat. Creieu que poden guanyar?
—És un recurs que no anirà enlloc. No crec que les coses s’hagen fet malament.

La Unió de Periodistes és la vostra associació.
—És la meua, però al cap i a la fi és una organització. Aquest projecte és molt més gran que estar-se mirant el melic dels periodistes. Tots hauríem volgut que les coses foren de manera diferent, és clar. Jo també hauria volgut comptar amb gent molt preparada en tots els perfils i potser no m’ho trobe i la gent ha d’anar-s’hi acostumant. Però és el que hi ha i els ex-treballadors tenen els seus drets.

Combinar això era difícil?
—Era complex. Si pensaven així, haurien d’haver-se queixat en el moment de fer la llei, que la resolució novena donava un avantatge als ex-treballadors. Per què no es queixaren en aquell moment?

Els ho heu preguntat?
—Ells diuen perquè els hem donat un percentatge molt alt a la baremació. Primera, jo no ho he donat res. Això jo ja m’ho vaig trobar fet, perquè ho van fer els membres del consell rector amb els sindicats i ho van pactar així. Jo ho vaig trobar així, però també és cert que tu compares aquest tant per cent amb empreses públiques on també hi ha hagut ERO i els tants per cent són més alts que el 40% i no es queixa ningú. La gent tampoc no entén que això és un mitjà audiovisual i que hi pot haver molts periodistes, però la gent que té experiència ha de tenir avantatges. Si tu no tens experiència audiovisual i no saps editar, el que en sap té un avantatge.

Us ha sorprès?
—M’ha sorprès que avantposaren els interessos de l’organització, jo no ho hauria fet mai.

Us ha dolgut?
—Sí, em dol i ho he expressat públicament.

Heu intentat dialogar?
—Sí, però…

Aquest recurs podria aturar À Punt?
—Si un jutge diu que es paralitze, sí que podria aturar-ho tot, evidentment, però no ho crec. El jutge tindrà més en compte el bé general que no el bé particular. I també perquè estem dins els percentatges que es van pactar amb el ministeri. Vaja, perquè no s’ha comés cap irregularitat de cap mena i no tindria sentit que es paralitzara. La Unió de Periodistes i l’Associació de Periodistes d’Alacant només miren a un col·lectiu, però aquesta empresa és de molta gent, no sols del col·lectiu de periodistes. Hi ha els enginyers, els administratius, els advocats i la baremació és per a tot el món. Que es paralitze només per un col·lectiu… Seria molt contradictori.

Les productores petites estan preocupades. Creieu que s’hi podrà comptar?
—La finestra és oberta per a tot el món. Aquí s’han presentat cinc-cents projectes. És evident que les productores potents tenen formats més elaborats, més pressupost, però s’haurà de comptar amb tot el món. Ens hem adonat que la gent no està acostumada a presentar projectes per a la ràdio, ho hem hagut de forçar. Les productores petites podrien haver entrat en aquest tipus de programa. Crec que hi ha molt de desconeixement. Potser nosaltres no hem sabut explicar-nos.

Doncs, ara ho podeu fer.
—Les productores petites es poden presentar en productes de menor cost. Una productora xicoteta, amb poca gent, pot tenir una idea genial per a fer un programa de ràdio. La porta és oberta per a tots. És de veres que els grans formats són difícils per als menuts, però hi ha oportunitats. Nosaltres demanem que hi haja projectes de bandes de música, per exemple, coses que no necessiten produccions molt grans. També pense en un programa de ciència, d’investigació, d’universitats. Hi ha de tot. Les grans productores van a continguts grans. Nosaltres també tenim apartats més xicotets. La llei t’obliga a tenir espais de servei públic d’ONG, de solidaritat. I tot això requereix productores més sensibles i més xicotetes. No ha d’anar tot a prime time, ni tot ha de ser de gran format. Tot el que es presenta ens ho mirem.

La gent no s’ho creu?
—No. Però ja aniran acostumant-s’hi. La gent quan ve ací, se’n va amb la idea que ho poden fer. Això és important. Per exemple, fa poc hem signat un conveni amb la Conselleria d’Educació d’on eixiran molts formats per a escolars, vídeos a les escoles… A la web anirem fent coses. Allí també es requereixen productores… Necessitarem publicitat de proximitat en la ràdio. Hi ha molta gent que, possiblement, si es posen a pensar trobaran on agarrar-se. Si no, que pregunten.

I la pilota valenciana?
—Han entrat un parell de projectes, a veure quin es tria. N’hi haurà en els programes esportius i també en farem retransmissions.

Sobre les bandes de música teniu un projecte específic?
—Anem buscant-lo. En cada família hi ha un músic. En els pobles, les bandes i les escoles són importantíssimes. Com no hem de tenir programes musicals o de bandes?

No us hem sentit queixar-vos gaire pels diners, això que en teniu molt pocs…
—Els diners del 2017 els hem invertits per al 2018 i això ens donarà alè. Això arribarà perquè una televisió és molt cara i quan ens posem al dia a dia, crec que patirem.

Quina relació hi ha amb TV3 i IB3?
—Primer hem de nàixer, ens hem d’assentar. Però seria absurd de pensar que no podem compartir continguts amb la televisió pública de Catalunya i la de les Illes. Podem compartir continguts de producció pròpia de les tres televisions. I després si hi ha un ’30 minuts’ que fa TV3 que està bé per què no el podem passar ací o viceversa? Tot això cal viure-ho amb normalitat.

En algun lloc he llegit que no consideràveu compartir el doblatge de pel·lícules?
—No he dit que no. Vaig dir que si es fa doblatge conjunt hi hauria d’haver accents de tota mena: el valencià i de tot arreu. També crec que s’ha de deixar en anglès molta producció, perquè el nivell d’anglès d’ací és nefast.

Tampoc no us hem sentit parlar gaire d’audiències? Us preocupen?
—És clar que aspirem a tenir audiència. Aspirem a tenir la màxima. Les autonòmiques tenen de mitjana un 7% o un 8%. Nosaltres aspirem a superar aquestes xifres. Dit això, les audiències ara es mesuren d’una altra manera que abans. La nostra no serà la típica audiència de televisió perquè la gent ens seguirà des de l’inici des d’altres suports, siga un iPad, un mòbil…

Amb un enfocament com el que expliqueu, creieu que À Punt pot ser competitiva?
—Hi haurà gent per a tot. Cal educar l’audiència. Si es fa un programa musical de gran format, on les famílies valencianes es puguen sentir representades, o un concurs adaptat a la realitat dels valencians per què no ha de tenir audiència? La gent que mire À Punt s’ha de sentir reflectida en això que fem.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.