Emília Bolinches
Emília Bolinches (Foto: Prats i Camps)

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Al País Valencià tothom amb una certa edat té, més o menys, una batalleta per contar del vespre del 23-F. La gent recorda on era, amb qui estava, quins papers va estripar, els nervis dels pares… Aquesta no és una història més d’aquell episodi agre. “Isquem al carrer a veure què passa per a contar-ho”, podria ser-ne un titular alternatiu.

Emília Bolinches és vocal de la Comissió Executiva del Consell de Transparència del País Valencià. Fins fa poc ha estat vice-presidenta de l’Associació Ciutadania i Comunicació (ACICOM). Ara ja retirada, va fer de periodista amb diversos càrrecs de responsabilitat. Per exemple, fou la primera cap de programes de Canal Nou Ràdio, l’any 1989.

Han passat quaranta anys, Emília.
—Quaranta anys, Mare de Déu Senyor!

I a partir d’ací, el relat en diverses escenes.

Interior dia. Redacció del Diario de València en una nau del Camí de Montcada. N’és director J. J. Pérez Benlloch. A la redacció, més periodistes, signatures que han contat la transició i la València contemporània amb accents diversos: Rosa Solbes, Miguel Ángel Villena, Joan Álvarez, Anna Senent, Jesús Montesinos

La vaga dels fematers

El 23 de febrer de 1981 a la nit a València s’havia de fer una vaga de neteja i de recollida del fem. Emília Bolinches era la redactora d’economia i treball del diari. Havia anat a la conferència de premsa del sindicat que la convocava, afí a Fuerza Nueva, i només li faltava fer-ne el seguiment al vespre. De manera que, a mitjan vesprada, ja picava a màquina una part de l’article de l’endemà.

“A la redacció hi havia una ràdio posada. Sempre. De fons se sentia la votació de la investidura de Calvo Sotelo i de colp es van sentir els crits i els trets. Jo vaig pegar un crit des de la meua taula. La redacció va quedar parada i només hi havia un interrogant: què passa?”

I després va passar que van entrar uns soldats a la redacció. La van encerclar tota. Un capità va entrar a parlar un moment amb el director i, a continuació, el director va eixir.

“J. J. ens va dir que l’endemà el diari havia d’eixir, que havíem de continuar treballant com si no passara res. Perquè no passava res [riu]. Ens va dir també que si hi havia algú que se’n volguera anar a casa, aquell era el moment de fer-ho.”

I van començar a sonar tots els telèfons de la redacció. Gent que s’adreçava al diari demanant informació i facilitant-ne alhora. Alguns els deien que de casa estant sentien una mena de brogit. Alguns parlaven de tancs travessant els ponts.

“‘Tancs?’, preguntàvem nosaltres. ‘Tancs, sí, sí. Tancs de guerra’, ens deien. Era tot molt insòlit.”

Van bufats, els valencians?

Interior nit. Redacció del Diario de València. Apareix un altre personatge: Manolo Muñoz, que acaba d’aterrar en el càrrec de delegat a València del diari El País. Els soldats continuaven apostats dins la sala. Muñoz i J. J. Pérez Benlloch conversen i telefonen a Madrid, a la redacció d’El País.

“Manolo deia als companys que a València hi havia els tancs al carrer. I a Madrid no s’ho volien creure. Allí només estaven pendents de què ocorria al congrés dels diputats, i que a València hi haguera tancs al carrer no entrava en els seus càlculs. Els van dir, fins i tot, si anaven bufats. Arran de la insistència, la redacció de Madrid del diari El País va fer cabal de què passava ací.”

A la ràdio sonen marxes militars. I, de sobte, el ban de Milans del Bosch que prohibia els partits, els sindicats i unes quantes coses més. I més marxes militars i el ban en bucle.

“Jo dic al meu director: ‘Si m’encarregue de l’actualitat sindical i els sindicats estan prohibits, de què escric demà? És impossible.’ I J. J. em respon: ‘No em preguntes burrades i escriu el que vulgues!’ Em semblava tot demencial.”

A la redacció del diari continuava telefonant gent que veia tancs pertot arreu: pel port, per les grans vies, davant el govern civil. Els soldats no es movien d’allí. Cada volta que els periodistes es volien comunicar entre ells havien de parlar en veu molt baixeta. Alguns s’alçaven i anaven al despatx del director. Uns altres no es van moure, glaçats com estaven.

Un festeig de conveniència

“Jo estava molt nerviosa, i al final dic: ‘Escolta, isquem a veure què passa. Isquem a veure si són dos tancs o quatre o quaranta-quatre, que no és igual.’ El director em diu: ‘No pots anar-te’n a soles.’ I jo que sí, que sí que vull saber què passa. Estava molt angoixada, amb els soldats per allà. Al final J. J. Pérez Benlloch va demanar un voluntari. Un xic d’esports, Vicente Furió, em va acompanyar.”

Exterior nit. Una presumpta parella transita per una València deserta en un Seat Panda de color beix. Condueix la xica, que no hi té gaire pràctica. Sembla que el xic l’ajuda.

“Em vaig inventar una història que semblara creïble i que en el fons era certa. Feia poc més d’un mes que tenia el carnet i el cotxe també era nou. Si ens aturaven, diríem que ell era el meu xicot i que com que jo no era gaire destra, ell m’ensenyava a conduir, i que aprofitàvem les nits perquè no hi ha tant de trànsit a la ciutat.”

Van circular una estona vora riu per comprovar que a cada pont hi havia un tanc a banda i banda. I van travessar el pont de Sant Josep, el de més a la vora del museu Sant Pius V. Allà els van donar l’alto.

“El guàrdia ens va demanar què hi fèiem, per allí, i li vam contar la nostra història. Ell ens va dir: ‘Doncs sí que han triat un bon dia.’ I nosaltres: ‘Què passa? Per què sou ací? Feu maniobres?’ Crec que ells estaven més nerviosos que nosaltres i no van ser gens explícits. Només ens van dir que tornàrem a casa, que no havíem triat un bon dia per bambar per València amb cotxe.”

En una època sense internet i sense telèfons mòbils, la ciutat era clapada de cabines telefòniques. Emília Bolinches i Vicente Furió van parar en una per a telefonar al diari i contar als companys que sí, que a València els tancs eren als carrers i que els soldats els havien fet aturar i els havien enviat a casa. Però ells, una volta confirmada la història, van decidir de continuar voltant. Els van aturar una vegada més.

“Vam continuar vora riu i vam veure que tots els ponts estaven igual. Vam passar per Gran Via Marquès del Túria. A la plaça de l’Ajuntament hi havia tancs que apuntaven directament contra l’edifici. Al govern civil, també. Vam passar per capitania militar. N’hi havia per tot València i no eren dos o tres, sinó molts més, que havien anat als punts delicats i sensibles políticament i estratègicament.”

Al carrer, a l’avinguda del Port, hi havia un tècnic de TVE –Aitana, com era coneguda– amb una càmera i va poder enregistrar aquestes imatges colpidores dels tancs. Tancs de guerra, que deia la gent que els veia des dels balcons.

Ja se’n van!

Exterior nit. La parella efímera continua la ruta per la ciutat. De sobte, se sent un brogit de motors i de maquinària pesant. Els tancs es movien. Tots feien cap a l’eixida de València. Havien arribat des de Bétera i havien entrat per la carretera d’Ademús, que estava tota sense urbanitzar. A uns cinc-cents metres del pont, els militars havien instal·lat el bivac amb les tendes i tota la impedimenta per a la logística d’aquella operació.

“Ens vam assegurar que se n’anaven. Vam anar darrere la fila dels tancs. Deixaven les rodades marcades en l’asfalt que va quedar ben malmès. Alguns altres cotxes també acompanyaven el seguici. Ens saludàvem els uns als altres. ‘Ja se’n van, ja se’n van –ens dèiem–, ha eixit el rei a parlar i aquests se’n van.’ I a mesura que els tancs enfilaven cap a Bétera, els militars desmuntaven les tendes de campanya.”

Exterior nit. València està tranquil·la i silenciosa. Només els camions de recollida de fem i de neteja recorren els carrers. I un Seat Panda beix. El d’Emília Bolinches que els seguirà una bona estona per comprovar que els operaris no han fet vaga aquella nit, tal com havien anunciat.

Interior nit. Redacció del Diario de València.

Va fracassar (també) la vaga dels fematers

Quan vàreu arribar a la redacció, què vàreu escriure?
—La crònica de la no-vaga de neteja.

Sí? No vàreu fer la crònica de la vostra ruta per la València del colp d’estat?
—No. Jo tenia un forat assignat en no sé quina pàgina d’economia del diari i havia d’escriure sobre la vaga de neteja. Els companys de política van fer les pàgines del fracàs de l’intent de colp d’estat i de l’eixida dels tancs al carrer…

Això ara no passaria.
—No. Ara escriuria jo una crònica sobre el que havia vist. La que vaig fer vint anys després, l’any 2001 per al diari Levante.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.