Emergència climàtica? Sí, gràcies. Però de debò, que la casa es crema!

  • «Hem d’entendre que aquesta crisi és una emergència i no pas qualsevol: és la crisi més gran que la humanitat ha hagut d'afrontar mai»

Pep Puig
21.06.2019 - 21:50
Actualització: 22.06.2019 - 11:04
VilaWeb

La Generalitat de Catalunya, seguint l’exemple del govern d’Escòcia, el govern del País de Gal·les i el parlament britànic, va fer públic un acord de govern de declaració d’emergència climàtica, llegit a la conferència de premsa del dimarts 14 de maig passat.

Responia a la demanda del món estudiantil que es manifesta cada divendres, des del 22 de febrer, a la plaça de Sant Jaume, seguint l’exemple de la Greta Thunberg, que va començar una vaga pel clima la tardor passada davant el Parlament de Suècia i desencadenà el moviment Fridays for Future. Aquest moviment s’ha escampat arreu del món, fet que demostra que les vagues pel clima són seguides per milions de joves. Thunberg ha estat escoltada a diverses seus parlamentàries, entre les quals el Parlament Europeu.

De l’acord de la Generalitat, la primera cosa que em va sorprendre va ser el format amb què es va fer públic. Una declaració com aquesta hauria de ser per a plantar cara al destarotament del clima que ja experimentem i que és causat per l’addicció de la societat industrialista-productivista-consumista a la crema de materials fòssils per disposar d’energia. Tanmateix, la declaració va ser llegida per la portaveu del govern, enmig de tots els acords ordinaris del govern, i no pas pel Molt Honorable President, cosa que li hauria donat la solemnitat i la importància que l’ocasió requeria.

Una altra cosa que em va sobtar va ser que, si realment ens creiem que vivim en un estat d’emergència, no s’hagués creat immediatament un gabinet de crisi. Si la societat ha de fer front a la crisi climàtica, perquè és una emergència, cal que algunes persones es posin al capdavant per informar, liderar, aconsellar, coordinar, etc.  Qualsevol situació de crisi, sigui de la mena que sigui, ho requereix. I no vaig ser capaç de veure-ho escrit al text de la declaració.

Els mitjans de comunicació tampoc no van estar a l’altura, excepte uns quants: va passar com una petita notícia més, com si fos una cosa qualsevol. I resulta que és el desafiament més important a què ha de fer front la humanitat, perquè tenim un pressupost de carboni molt reduït i el gastem a una velocitat increïble. Això no ho diu cap mitjà i s’hauria de repetir cada dia.

Que s’ha de tractar la crisi climàtica com una emergència, ja gairebé no gosa posar-ho en dubte ningú. Ens ho diu a cada discurs Greta Thunberg: ‘Hem de canviar la manera com tractem la crisi climàtica. Hem de canviar la manera com parlem de la crisi climàtica. I l’hem d’anomenar pel seu nom: emergència.’ Hem d’entendre, sí, que aquesta crisi és, per sobre de tot, una emergència i no pas qualsevol emergència: és la crisi més gran que la humanitat ha hagut d’afrontar mai.

A molta gent, quan sent per primera vegada les expressions ‘crisi climàtica’ o ‘col·lapse ecològic’, li costa de creure que això pugui passar i sol preguntar-se: Com és que passa? Com pot ser que encarem una crisi existencial que fa perillar la nostra supervivència al planeta i no sigui considerada la primera prioritat?

Si és una crisi d’aquest abast no s’hauria de parlar de res més. Quan engeguéssim el televisor hauríem de veure que solament es parla d’això. Els titulars dels diaris i noticiaris radiofònics n’haurien d’anar plens. I les persones amb responsabilitats polítiques n’haurien de parlar tothora. Però no és el cas, perquè la crisi climàtica és tractada com qualsevol altra cosa. I no se sol considerar com una cosa urgent. A tot estirar, de vegades, es fan propostes simplistes, com si amb alguna nova tecnologia es pogués resoldre la crisi.

Massa sovint, després de parlar de crisi del clima i de declarar emergències climàtiques, s’apliquen polítiques i comportaments personals que no fan sinó agreujar la situació. I això, en una situació de crisi, no s’hauria de fer. També, massa sovint hi ha la impressió que tot va bé, que tot és controlat, i no s’entén que estem en una emergència. Per això no es pot continuar parlant de solucions específiques a problemes específics. S’ha de considerar el problema en conjunt. Si es diu que la crisi climàtica es resoldrà amb un impost al CO2, deixant de cremar carbó, amb energia solar als edificis, fabricant més vehicles elèctrics… Si es considera que la crisi climàtica és principalment una oportunitat de crear nous llocs de feina verds, nous negocis o més creixement econòmic, encara que sigui ‘verd’, la gent creurà que el problema es pot resoldre sense que ningú hagi de fer cap esforç personal. I això és molt perillós, perquè ja no n’hi ha prou amb solucions específiques.

Greta Thunberg ens ho diu: ‘Hem de canviar-ho tot. Necessitem una nova manera de pensar holística.’ ‘Quan comprenem la situació i ens adonem de la realitat, aleshores és quan actuem i canviem.’

Per això s’ha de demanar, exigir, que ens informin clarament i oberta del problema –aquesta és una de les peticions que fan els col·lectius d’Extinction-Rebellion, arreu del món–­ i que tots actuem en conseqüència –administracions, empreses, entitats, persones–, reconeixent que no tenim totes les solucions, ara per ara, que no tenim la situació controlada i que pot ser que perdem la batalla, ara mateix.

Sí que és cert que, com més tardem a reaccionar, més dur pot ser capgirar la situació. I avui el jovent ja acusa la societat actual de robar-li el futur i vendre-se’l per fer beneficis crematístics.

Tenim, doncs, l’oportunitat de posar-nos a treballar, perquè la història del nostre país ens ha demostrat que, en cas de qualsevol emergència, tots hi som per a fer-hi front. Posem-nos-hi d’una vegada!

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any