Fa uns quants anys, després d’una aspra picabaralla parlamentària sobre el conflicte basc, se’m va acostar un diputat del PP per suggerir-me amablement que el nostre grup mirés de no parlar del ‘tema basc’. Va dir-me que, si bé ell no compartia la posició del seu partit, si es parlava de l’assumpte es trobaria obligat a defensar la poc constructiva posició de la seva formació. Òbviament, no vaig acceptar l’oferta i vam continuar debatent al congrés, encara que jo sabia que aquesta persona, en el fons, era favorable al diàleg i a la normalització. Un temps més tard, aquest diputat em va demanar, amb discreció, un exemplar del llibre d’Arnaldo Otegi El temps de les llums i la setmana següent, dos més. El secretisme que va envoltar la gestió em va fer suposar quina gravetat no tindria aquesta acció, si es feia pública, dins el seu partit. El temps ha demostrat que aquells que han treballat per la pau des de posicions constitucionalistes, com assenyala Jesús Egiguren, han estat defenestrats i vilipendiats. Per què?

Una de les nombroses cites conegudes de Winston Churchill fa referència a la guerra de Cuba, on, de jove, va ser destinat per exercir de corresponsal de The Daily Graphic. D’allà estant, Churchill va sentenciar que els espanyols ‘són venjatius i l’odi els enverina’. L’any passat, l’advocat i mediador internacional Brian Currin, en una entrevista sobre els comportaments de les societats a l’hora de resoldre conflictes, assenyalava una cosa semblant: ‘Per als espanyols la venjança és una part substancial d’allò que entenen per justícia. És una dificultat afegida.’

‘Els espanyols són més emocionals, més orgullosos, més èpics, i en aquest tipus de reaccions és més difícil de cercar solucions.’ Segurament aquesta afirmació, encara que estereotipada, és aplicable als dirigents espanyols actuals, si bé hi ha amplis sectors de la societat espanyola que defensen una pau constructiva. Sobre això, el sacerdot i mediador irlandès Alec Reid solia indicar que, d’acord amb la seva experiència, ‘com més raonables siguin les vostres propostes, més us perseguiran’.

Tot això posa de manifest que, d’obstacles, no en tenim pas tan sols ací i que el concepte de venjança és propi dels ‘enemics de la pau’, que no sempre són d’una nacionalitat concreta, sinó que són allà on hi ha conflictes, maldant perquè no canviï res. A propòsit d’això, Amos Oz, en el seu manual sobre el fanatisme, defineix amb el qualificatiu de fanàtic ‘aquell qui desitja que el seu adversari canviï en tot, sense estar disposat ell a canviar en res’. Avui, els qui treballen per la pau, aquells que canvien, són vistos com uns enemics o traïdors per part d’aquells que no hi treballen.

L’exemple actual de ‘enemic de la pau’ per excel·lència, construït pels seus adversaris és, sens dubte, Arnaldo Otegi, a qui, després d’haver sortit de la presó, certs sectors mediàtics i polítics han volgut demonitzar amb més virulència que mai. És ben evident que el suport a Otegi per part de mandataris internacionals, de destacades personalitats de tot el món i de la societat basca ha estat inversament proporcional a la rebuda que li ha brindat l’estat.

Però anem a pams. Va tenir gens de sentit l’empresonament del dirigent de l’esquerra abertzale? El diari El País, poc sospitós de connivència amb l’esquerra independentista basca, a l’editorial del 15 de gener, va dir-ne això: ‘Acusat de pertinença a ETA per haver intentat refundar l’antiga Batasuna per ordre de la banda. Acusació que el temps ha tornat inversemblant. No només perquè ETA hagi deixat de matar, sinó perquè allò que llavors era una hipòtesi sense demostrar –que l’abandonament de les armes era definitiu– és avui una realitat no discutida. També sabem ara que la iniciativa de refundació de Batasuna era inseparable de l’abandonament del terrorisme. I seria absurd de suposar que ETA havia ordenat al seu braç polític que l’obligués a aquest abandonament.’

Tan kafkià va ser el seu empresonament que Otegi mateix va ser previngut per fonts estatals de quina seria la seva condemna, com a venjança per la ruptura de la treva del 2006. El dia que es faci públic en quins termes es va esdevenir aquest atropellament no tan sols se certificarà el funcionament d’un estat sense separació de poders, sinó que a més es demostrarà, per si en tenia dubtes ningú, que la venjança va ser l’únic motiu d’aquell empresonament. Una venjança precisament contra qui va intentar i va aconseguir que el futur d’aquest país s’escrivís en clau de pau.

Curiosament, aquests mateixos que exigeixen autocrítica, perdons i condemnes a la resta, també tenen un passat escrit en temps no tan pretèrits: la dictadura, el terrorisme d’estat, la tortura, la violència policíaca fora de la legalitat, etc. han estat sostinguts o creats per persones amb responsabilitats polítiques actuals. Han demanat perdó, ells? La realitat és que no. Aquests que s’estimen més que no canviï res continuen sense desclassificar ‘els secrets d’estat’, impedint que responsables de la dictadura declarin davant tribunals estrangers, indultant els condemnats per guerra bruta o per tortures, humiliant i discriminant les víctimes del terrorisme d’estat i detenint fins i tot qui denuncia la tortura. Aquests sectors retrògrads tenen avui per prioritat que hi hagi un relat únic i parcial dels fets. Justament el contrari d’allò que recomanen els estàndards internacionals postconflicte. Per exemple, a Colòmbia, a la Comissió Històrica del Conflicte, han decidit de no presentar ni un sol informe conjunt, amb l’argument que de veritat sobre el conflicte no n’hi ha pas només una.

Per tot això, i  tenint en compte les posicions reaccionàries que hi ha a l’estat, nosaltres, des d’Euskal Herria, hem de continuar insistint que la unilateralitat és la gran clau per a assolir la normalitat plena. Continuem treballant per posar fi a aquest fanatisme cec i perquè regni el sentit comú perquè totes i tots fem una lectura crítica, cadascú des de la seva responsabilitat, del passat, on totes les víctimes siguin reconegudes, sense equiparacions, però també sense exclusions. Un temps en què es reconegui la feina feta de tots aquells i aquelles peacemakers de totes les ideologies, els ‘pacificadors’ que van patir presó i els i les qui van ser estigmatitzades per haver volgut construir un futur en pau i normalitat a Euskal Herria.

Jon Iñarritu, jurista i membre d’Euskalherria Bildu. Ha estat diputat al parlament espanyol.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb