A vegades tinc la sensació que l’ús de mots artificials és inversament proporcional a la seguretat que tenim amb la llengua.

Potser un dels casos més paradigmàtics és el de quelcom. Un mot arcaïtzant que em sembla que és difícil que soni natural en cap context. Però apareix de tant en tant, massa sovint, posat en calçador, en converses col·loquials, principalment escrites, perquè dir-lo en veu alta deu tenir efectes convulsius i deu deixar la llengua entortolligada. És un habitual d’alguns dels meus interlocutors de whatsapp, no sé si també us passa. És allò d’evitar l’algo, que tots sabem que és un barbarisme. L’actitud és la bona, i la intenció. Un dia ens van dir: algo està mal dit, en català diem quelcom, i vam decidir aplicar-nos la regla sense excepcions, perquè volem parlar bé.

Ens veiem per prendre quelcom? Això que expliques és quelcom ben normal. Que aixequi la mà qui digui quelcom de manera espontània. Volem parlar bé, perquè tants anys amb una llengua minoritzada i maltractada i prohibida ens fan arrossegar complexos i inseguretats. I acabem encabint mots artificials per compensar. Com gairebé sempre, n’hi ha prou de parar l’orella i llavors potser demanaríem a l’amiga si vol prendre res o la convidaríem a fer un got, o uns beures o un mos, o li faríem saber que ens ve molt de gust fer alguna cosa plegades aquest vespre.

En la llengua escrita també n’hi ha uns quants, d’aquests mots artificials que enfarfeguen la lectura. N’hi ha per a uns quants articles. Vejam. Per què tenim tant de pànic del fer? Els catalans som de fer coses, ves. Però per alguna estranya raó ens sembla un verb pobre, que denota poc coneixement de la llengua. I per contrarestar aquesta inseguretat, condemnem el malaguanyat fer a l’ostracisme –on també hi roman, desmenjat, l’haver-hi– i omplim els textos de realitzars i produirs i tot de verbs que tenen un significat concret que no és pas el que els donem i que no fem anar mai en converses orals.

I així, com qui no vol la cosa, sembla que ja no trobem suficient dir o explicar res sinó que ho hem d’afirmar tot. I cada vegada comencem menys coses, perquè ara les iniciem. Hem deixat de fer servir res, ara tot ho usem o utilitzem. Ja no anem a la feina sinó al treball, i les xifres ja no creixen sinó que s’incrementen. També existeixen tot de coses on abans, senzillament, n’hi havia. I ara no solament fem suposicions sinó que les conseqüències que abans s’implicaven o comportaven també se suposen. Potser podríem mirar de fer-hi alguna cosa abans no sigui tard i algú ja hi hagi realitzat quelcom.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]