Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

D’ençà de l’octubre del 2017 s’han trencat alguns mites i s’han arruïnat moltes reputacions. L’admiració dels Mossos d’Esquadra per l’actuació del 17 d’agost, l’han dilapidada amb unes quantes jornades. No cal dir-ho, però ho dic per als qui jutgen els articles més per allò que callen que no per allò que diuen, que de mossos n’hi ha amb vocació de servei. Que en el seu cas vol dir, primer de tot, protegir els drets i garantir la seguretat de les persones. Però davant les imatges de les darreres nits de protestes, afegides a escenes semblants dels darrers anys, no fa al cas distingir entre els policies professionals i els bàrbars (en el sentit literal del mot: els qui parlen en llengua estrangera) desafectes amb el país on no sols viuen sinó que en viuen. Perquè no és la imatge d’uns agents determinats –les proverbials pomes podrides–, sinó la imatge col·legiada dels Mossos que en surt deteriorada. Tant o més que la del govern que, independentment de qui ocupi la cartera d’Interior, no arriba mai a sancionar la violència desenfrenada i de vegades planificada dels agents, com va passar en l’encapsulament de manifestants al carrer Gran de Gràcia. Un govern que encara s’hi acarnissa presentant-se com a acusació en els judicis amb el suport d’uns testimonis la veracitat dels quals rarament es pren la molèstia de comprovar.

Sense control polític de la policia no hi pot haver coordinació institucional i en la confusió d’on rau el principi d’autoritat, la civil es desploma sota les porres dels guàrdies.

Conec l’argument que atribueix la violència a infiltrats procedents de les forces de seguretat de l’estat; que hi ha una estratègia per a desprestigiar el cos i recuperar la competència; que la provocació té l’objectiu d’encendre el conflicte i aplicar la solució basca a Catalunya, etc. Però, arribats al punt de platonisme indispensable per a creure que aquesta policia és “la nostra” pel sol fet de dur les quatre barres cosides a la gorra de plat, cal demanar el mínim de sobrietat intel·lectual i una bona dosi d’empirisme per a preguntar-se si és més lleu l’estopa que reparteix una policia que l’estopa d’una altra, si hi ha cap diferència entre els ulls buidats pels Mossos i els que buida la policia espanyola.

Amb el disseny dels Mossos d’Esquadra es van cometre errors irreparables. No parlo sols ni principalment de l’ingrés d’agents de les forces de seguretat de l’estat destinats a Catalunya. Aquest seria un error conjuntural però corregible. Parlo d’errors estructurals, com ho fou donar-los categoria funcionarial, garantint-los la impunitat a més de sou i feina. No cal haver llegit Freud per saber que l’esperit corporatiu és especialment fort en aquelles associacions que lliguen els membres amb vincles afectius, en aquest cas l’agressivitat compartida i el complex d’assetjament inherent a l’exercici de la violència. I encara l’error de tolerar sindicats policials. Els sindicats, les unions professionals, van néixer per protegir els treballadors contra la violència del capital, exercida rutinàriament mitjançant la policia. Dit de manera succinta: el funcionariat exclou la sindicació i viceversa. Fondre’ls en una mateixa entitat és abusar del privilegi, car el funcionariat comporta una protecció laboral a l’empara de l’estat i genera complicitat amb les seves estructures.

El contrasentit és majúscul quan aquests sindicats reclamen autonomia respecte del govern al qual, quan ho considerin convenient, li exigiran increments salarials, eines més contundents, flexibilitat laboral i, en el súmmum del cinisme, garanties físiques i jurídiques. Fer de policia sempre havia estat una professió d’alt risc proporcionalment retribuïda. S’entenia que el risc anava amb la feina, era la feina del policia, tant com pugui ser-ho per als qui fan de soldat. Però ara els Mossos pretenen desentendre-se’n, de manera que el cost de preservar l’ordre recaigui íntegrament en la gent.

El desequilibri de forces entre manifestants majoritàriament pacífics i agents equipats amb tota una gamma d’eines per a fer mal és tan manifest que fa passar vergonya llegir que encara demanen més “garanties físiques”. Més i tot, perquè a ningú no se li escapa l’eufemisme. Volen, senzillament, més laxitud en l’exercici de la força. Quines garanties tenen les persones que, amb tota la mala idea, posen el cap al lloc precís on repercutirà un cop de porra o l’ull en la trajectòria que prendrà la bala de foam? Cap, segons que sembla, car són culpables d’ocupar un lloc equivocat en l’espai i de blocar el camí del projectil. Les “explicacions” caldrà acatar-les, del moment que el conseller d’Interior ha expressat confiança en els sindicats policials. Però un dubte no pot silenciar-se: les ordres, qui les emet? És el govern que les dicta o la cúpula dels Mossos que decideix quan actuar i com, de la mateixa manera que el major Trapero havia enllestit un pla per a detenir el govern per iniciativa pròpia?

Les amenaces d’insubordinació impunides fan créixer l’opinió que el govern és al servei de la policia i no la policia al servei del govern. L’autonomia que reclamen aquests sindicats respecte dels polítics és típica dels estats policials. Allà les institucions són estanques i no han de respondre davant el poble sinó davant un comitè central, un general o un agent de la policia secreta que s’ha alçat amb el poder. Però en un govern del poble per al poble exercit pel poble, la policia no pot governar-se sense impugnar la voluntat popular. Democràcia vol dir autoritat del poble. La de la policia sols és un reflex de l’original, com la llum de la lluna ho és de l’astre.

En realitat, no és pas la política en si que embafa els sindicats, car de polititzats ho són. L’independentisme els dóna força als músculs; per contra, de la ingerència de l’estat ni una paraula. Aquesta diferència defineix. Una policia democràtica sempre és conscient que no té cap més autoritat que la delegada pel poble, mentre que una policia “bàrbara”, en el sentit de la paraula apuntat abans i en altres sentits, és una força d’ocupació. I si la justícia no se li aplica amb el mateix rigor que a qualsevol altre ciutadà, cada vegada més persones veuran un enemic en els Mossos, en correspondència amb el fet que els Mossos com més va més veuen un objecte a abatre en cada manifestant.

A España invertebrada, Ortega y Gasset observava la tendència espanyola a fragmentar-se en societats tancades i girades d’esquena a les altres. Ortega fou un dels ideòlegs de la “unidad nacional”, però tingué la perspicuïtat de veure en el particularisme de l’exèrcit un dels principals símptomes de desvertebració. D’ençà de la derrota d’Annual –que fou l’última, car des de llavors l’exèrcit espanyol ha guanyat totes les guerres combatent contra la pròpia població– els militars covaven la rancúnia pel galdós paper que havien anat fent en la història. El desenllaç és sabut: alienat i ansiós de revenja, l’exèrcit acabà regirant-se contra el poble. Aital patriotisme calà la seva ànima per molt de temps. Quan feia el servei amb rang de sergent de complement, ben aviat els sots-oficials de carrera em posaren davant l’alternativa: o ets amb nosaltres o amb ells, em digueren, referint-se a la tropa. No cal dir de quina banda queien les meves simpaties ni quin fou el meu capteniment mentre duguí aquells modestos galons. No feia ni un any del 23-F i el fum de la pistola de Tejero encara penjava a l’aire de la caserna, com penjava el retrat de Franco a la saleta de sots-oficial on vaig passar força nits de guàrdia davant per davant de la imatge de l’home que havia marcat a sang i ferro la meva joventut i la vida de molts altres.

L’abisme sentimental entre la meva generació i les forces d’ordre espanyoles comença a obrir-se entre els joves i els Mossos d’ençà de l’aplicació del 155. Que aquests es lliurin a represàlies corporatives amb el pretext de l’ordre convida al rebuig. La lletjor de les imatges servides darrerament pels elements a les ordres del major Trapero diuen molt sobre la desafecció dels agents amb el país i la seva gent. Per salvar allò que encara es pugui salvar de la reputació dels Mossos i restablir ponts amb el sentiment popular, els quadres haurien d’acceptar, i millor encara demanar, un revulsiu. La complicitat repressora amb l’estat, manifesta en el diferent tracte acordat a feixistes i a independentistes, sols pot acréixer l’aversió de l’una banda i el desprestigi de l’altra.

L’alternativa a la insubordinació exigeix de reeducar els agents en els deures amb la ciutadania i en l’obligació d’observar estrictament els protocols. I sobretot sotmetre’s al control polític i aplicar la disciplina sense excuses, expulsant els transgressors i els seus encobridors en benefici de tothom, principalment de la policia mateix.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.