Els llibres que ens ocupen

Jo, que segueixo comprant llibres com si sí que hi hagués demà, no puc evitar pensar que una cosa que ha omplert la meva vida serà una maledicció per als meus fills

Carme Junyent
05.06.2022 - 21:40
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’any 1996 Gabriel Zaid va ser finalista del premi Anagrama d’assaig amb el seu llibre Los demasiados libros. Aquest poeta, assagista i articulista mexicà reflexionava sobre la gran quantitat de llibres que es publiquen i que no poden tenir lector possible per simple saturació. Es publiquen tants llibres que ningú, per longeu que fos i encara que no fes res més que llegir, no els podria llegir tots. És desolador pensar quantes joies no seran mai vistes pel simple fet d’haver quedat sepultades per aquesta allau de publicacions.

Però hi ha un altre destí igualment cruel per als llibres que sí que s’han llegit. Un destí que pot ser un simple contenidor o acabar com a pasta de paper per a fer més llibres que vés a saber si seran llegits. Abans que aquests, però, poden entrar en el cicle de la revenda, ser novament un llibre desitjat.

Els llibres de segona mà tenen una càrrega afegida clarament ambivalent. D’una banda, perpetuen el gaudi que aporten, però d’una altra duen implícit el rebuig d’algú. Recordo una vegada que, en una llibreria de vell de Londres, hi vaig trobar dos llibres que havien estat d’Alice Werner, una africanista que va viure a cavall dels segles XIX i XX i va tenir una vida ben interessant. Una feminista sense etiqueta que es va emancipar de ben jove i no es va casar mai. Vaig comprar els llibres i em va fer il·lusió que haguessin estat d’ella, però al mateix temps pensava que ella, que els devia guardar amb tota la il·lusió, no es podia imaginar que els seus hereus se’ls traurien de sobre.

Jo, que segueixo comprant llibres com si sí que hi hagués demà, no puc evitar pensar que una cosa que ha omplert la meva vida serà una maledicció per als meus fills. Fa poc me’n parlava una amiga, que va haver de buidar el pis dels seus pares quan ja eren morts. I m’explicava com s’havia proposat treure un parell de bosses de llibres cada cop que sortís del pis i llençar-los al contenidor. El seu pare era un catedràtic molt prestigiós i, en els llibres de la seva especialitat, hi havia moltes anotacions seves. A mi se’m trencava el cor només de pensar que tot aquell coneixement se n’anava literalment a les escombraries perquè ningú ja no el volia. En aquest sentit, és evident que és millor la tradició oral que, encara que es reinventi cada vegada, no deixa de ser un vincle pel coneixement compartit. Jo encara sé les històries dels meus besavis perquè me les explicaven els meus pares. És més probable que als meus néts els arribin les històries que he explicat que no els llibres que he escrit, per més que diguin que les paraules se les emporta el vent i l’escriptura es queda.

Però un llibre no és només una lectura, sovint és també un record de qui te l’ha regalat, o el testimoni de la llibreria on el vas comprar o la biblioteca on el vas trobar, o el record de les peripècies que vas viure per aconseguir-lo. Jo recordo haver comprat Cómo leer en bicicleta i Omnibus de poesía mexicana de Gabriel Zaid en una llibreria de Guadalajara, Mèxic. Però no els vaig demanar pel títol sinó per l’autor i els llibreters no sabien de qui els parlava. Jo no ho entenia perquè estava convençuda que, ja aleshores (1986), era un autor molt conegut, però no hi havia manera. Com que els nois de la llibreria eren molt atents, anaven traient llibres a veure si l’encertaven i, finalment, quan en van treure un d’un autor que es deia Sanz vaig entendre què passava i els vaig dir el que els hauria d’haver dit des del principi: Gabriel Said.

Ara els llibres de Gabriel Zaid són a la prestatgeria de casa. Recordo encara alguns dels articles de Cómo leer en bicicleta (les reflexions sobre la crítica literària són per a emmarcar) i algun cop fullejo l’Omnibus. Allà hi vaig trobar la lletra d’una cançó (“Usted”) que fins aleshores només havia sentit cantar a María Dolores Pradera i vaig poder entendre finalment el poema (“y hasta la vida diera/ por vencer el miedo/ de besarle a usted”) escrit per un poeta i dedicat a un altre poeta mexicà.

Com que no crec que cap biblioteca vulgui els meus llibres, suposo que algun dia aniran a parar a un contenidor amb totes les històries, les que contenen i les que arrosseguen. I potser algú en rescatarà algun i algun dia podrà explicar una nova història d’aquell llibre que va trobar en un contenidor.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes