Els hibiscs que han florit avui al balcó. Detall de l’agenda, del 2 de novembre de 2021, per recordar que he de plantar els bulbs de narcisos, jacints i gladiols.

A quarts de vuit he sortit al balcó de darrere per veure com van els dos hibiscs que estan a punt de florir. Al pati del principal una noia es fumava el primer cigarret del dia en barnús i asseguda en un esglaó. Jo, vestida però amb la tovallola al cap, he examinat els dos capolls i he calculat que cap al migdia s’esbatanaran del tot. No em vull descuidar de retratar-los. Il·lustraran aquesta peça, si tot va com ha d’anar.

En tornar de deixar les nenes a escola faig un cop d’ull a les plantes del balcó de davant, per si alguna necessita aigua. L’hauria de veure molt assedegada perquè la regués, perquè d’aquí a mitja hora els petarà el sol de ple i si les rego ara se’m rebullirien –no sé d’on ho he tret, això. La petita heura que vaig comprar fa un mes amb la mare ja té un munt de fulletes noves, tinc ganes que sigui prou llarga per anar-se enredant per les baranes del balcó.

He anat a la cuina a beure aigua i m’he recordat del roser de Sant Jordi, que és al costat de l’hibisc. Té un munt de fulles noves però de moment cap capoll. De tant en tant hi passo els dits amb compte perquè caiguin les branquetes seques sense destorbar les altres, i sempre que faig això recordo que ma germana un dia em va dir que els rosers es poden més avall del que calcularies que has de tallar, que demanen renovar-se molt per tornar a brotar. Jo que no arrenco una fulla seca fins que gairebé no cau sola, sempre pateixo amb els rosers. He begut aigua i n’he abocat una mica a l’hibisc, que avui té feina. M’ha semblat veure que els capolls ja estaven uns mil·límetres més oberts. Va florir-ne un fa un parell de setmanes, el primer de la temporada, i va ser preciós, avui en seran dos, rosats, enormes, i ja tinc ganes de veure la fila que faran a la finestra de la cuina.

Des de la taula on escric, veig un tros del balcó de davant, el que tinc més atapeït. De fet, és al revés: el tinc més atapeït perquè és el que veig des de la taula on escric. A banda de l’àloe vera que ens cura les cremades i ferides de la pell des de fa anys i que viu perquè vol viure perquè li faig ben poc cas, hi tinc un cactus que una amiga em va regalar ara fa quatre anys, i que era de la mida d’un kiwi pla, i que ara fa la competència a l’àloe i no para de tenir “fills” que neixen en totes direccions. El cactus i l’àloe fan de barrera amb el balcó del veí. Després tinc menta, sàlvia, romaní i alfàbrega, les plantes que visito quan cuino. Ahir vaig tallar quatre fulles de menta per a l’amanida freda de cigrons. Tinc unes tisoretes al pot dels llapis que són per a les plantes del balcó, tot i que de vegades també obren caixes de llibres. Són les tisores de podar. Quan m’encallo amb una feina, sec a terra, arran de les torretes, i poso les plantes al dia, sempre n’hi ha alguna que necessita una neteja.

Des de fa un any tinc un gessamí i una buguenvíl·lia que tinc la intenció que s’enredin per les baranes d’aquest tram de balcó. El gessamí m’ha fet cas i la primavera i estiu passat va ser un festival veure’l avançar per la barana, anar traient fulles verdes, veure com enrogien en arribar la tardor, com passaven l’hivern totes paralitzades i com amb la primavera han anat caient, com llàgrimes vermelles, per cedir el pas a una nova tongada de fulles verdes i flors diminutes i blanques de perfum embriagador. Crec que és la planta amb què més bado de casa. Quan parlo per telèfon sempre acabo arran del gessamí, mirant-me’l per totes bandes, intentant descobrir si hi queda cap fulla roja per fer caure. La buguenvíl·lia no ha sigut tan expansiva, però ara mateix la tinc floridíssima i les seves flors fúcsies es veuen des del carrer, tot i que vivim en un tercer que és un quart. També tinc unes clavellines, espígol, unes dàlies, un parell de kalanchoes que ara no passen gaire bon moment, una esparreguera que vam rescatar del carrer, unes quantes suculentes espigolades de jardins i balcons d’amics i família, i un avet que vam comprar un Nadal i després ens va saber greu desempallegar-nos-en: si viu és perquè vol viure, perquè ningú se’n recorda mai, d’ell, i he d’estar molt avorrida, o segrestada en una conversa telefònica molt llarga, per acabar arrencant-li les males herbes que li creixen sempre a la torreta, una mena de trèvols molt bufons que sap greu treure però que la meva poca perícia botànica em diu que li fan nosa.

En un bol de vidre gros i verd que abans fèiem servir per a la fruita hi vam plantar quatre cactus diminuts que al costat del roser i l’hibisc creixen i es reprodueixen amb pressa, fins i tot n’hi ha dos que han tret una mena de periscopis verds que sembla que aviat floriran, un en espiga i l’altra en una mena de campaneta ametllada. Tots quatre junts al bol fan l’efecte d’aquells muntatges de cactus i suculentes que combinats amb pedres del desert i trossos de fusta vella t’endinyen per no menys de trenta euros en les noves botigues de plantes que comencen a proliferar pel centre de la ciutat. A casa ma mare, amb la pantalla de vidre d’un vell llum de la terrassa, vam fer si fa no fa el mateix: un grapat de terra, quatre petxines, els cactus a raó de dos euros la peça i una petita obra d’art verda i punxant per al centre de la taula que només has de regar un cop per setmana.

Al prestatge del costat de la cuina hi tinc un got amb aigua amb una etiqueta que diu “26/04/2021” i coronat per un pinyol d’alvocat sostingut amb quatre escuradents perquè estigui mig en remull i mig a l’aire. A hores d’ara el pinyol ja s’obre i es veu com la tija de la planta està a punt de sortir per dalt i l’arrel, és clar, per sota. Demanen molta paciència, els pinyols d’alvocat, aquest és el segon que “plantem”. Com que sabia que ens costaria esperar-ne els resultats, alhora vam “plantar” també un moniato, amb la mateixa tècnica, i en tan sols quinze dies li van començar a brotar fulles verdes per dalt, en unes tiges com d’heura, morades, precioses, i unes arrels blanques, fines i molt abundants per sota. Diumenge passat vaig plantar el moniato en una torreta i ara el tinc entre l’espígol i les clavellines, mirant d’emparrar-se pel trosset de barana que li toca.

A l’armari traster hi tinc una capsa de sabates on fa una setmana vaig escriure “bulbs”, i en acabat vaig córrer a apuntar, a primers de novembre, a l’agenda, “plantar bulbs”. Hi ha narcisos, gladiols i jacints, que van ser els herois del balcó al principi de la primavera i ja tinc ganes de veure com l’any que ve tornen a florir. Cada cop que obro l’armari per treure el detergent i el suavitzant veig la capsa dels bulbs i recordo que fins fa ben pocs anys se’m morien totes les plantes i ara, en canvi, fins i tot intercanvio whatsapps sobre els avenços florals de casa amb mitja dotzena d’amistats.

L’article d’aquesta setmana havia de ser un altre i per raons que no vénen al cas, la cosa s’ha torçat i de cop i volta m’he trobat que dijous a mig matí no tenia de què escriure i a més a casa no hi regnava precisament el silenci –a l’habitació del costat, on no hi ha cap planta, hi serren un sofà vell per la meitat perquè si no no passa per l’escala. Ahir, quan la cosa es va torçar, la meva editora em va suggerir: “Escriu sobre les teves plantes, vull llegir-te parlar del teu balcó”, i vaig pensar que això no donava per a gaire. Però vaig fer una bugada al vespre, vaig veure la capsa dels bulbs i em vaig dir que potser sí.

I ves per on que arribo a les mil cinc-centes paraules i no us he parlat d’una petita suculenta de flors fúcsies i peludetes que vaig plantar després d’arrencar-ne un esqueix d’estranquis d’una jardinera del meu carrer preferit del poble on viu la mare, ni del ram d’orenga seca que tinc fent bonic entre els pots de llegums, detall de fa un any d’una amiga que em volia regalar flors però estàvem tot just desconfinant-nos i no hi havia floristeries obertes. I ara que hi penso: el gessamí i la buguenvíl·lia els vaig comprar just quan van tornar a obrir les floristeries, a finals de la primavera passada, i encara em veig anant cap a casa amb una planta enorme a cada banda, carregada, esllomada, però contenta malgrat tot.

Són quarts de dotze quan acabo d’escriure aquest inventari botànic i aviat correré cap al balcó de darrere perquè segons els meus càlculs els hibiscs estan a punt per regalar-me la imatge del dia. Arribaré a les mil sis-centes paraules adonant-me del temps que dedico a les plantes cada dia i dedicant aquestes ratlles a la meva sempre encertada editora, que a hores d’ara sap que li he fet cas i deu estar esperant-me amb ganes de flors, fulles i tiges, l’Assumpció. Els hibiscs han florit a les dotze.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.