Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

‘Aixeques una pedra –assenyala el balast de les vies del tren– i et trobes tres traficants’, diu, de broma, l’Iqbal. Els seus ulls són flacs i gairebé tan llargs com els rails on acampa des de fa dos mesos. La paraula ‘smuggler’ –’traficant’, en anglès– és un genèric que fan servir els refugiats per identificar tots els individus que integren les màfies del contraban de persones. A Idomeni es contacten simples intermediaris. ‘Es reuneixen al bar de l’estació i a l’Hotel Hara –un hotel de carretera prop del camp–, tot i que també s’ofereixen tenda per tenda. El mòbil és una altra manera de posar-s’hi en contacte’, explica.

L’Iqbal parla un anglès quasi impol·lut. Pronuncia els mots amb cura com si fossin quelcom manllevat i trencadís. A Kabul treballava per a l’OTAN de traductor de paixtu i dari: ‘Els talibans i Estat Islàmic consideren una traïció col·laborar amb les forces d’ocupació. Per exercir la meva feina prenia tota mena de precaucions: ocultar el rostre, canviar el to de veu, fingir accents… no va servir de res. Un dia em vaig trobar una nota al parabrisa del cotxe: ‘Et vas cavant la teva tomba. Deixa la feina.’ Al principi m’ho vaig prendre com una broma de mal gust, però les amenaces no van cessar.’ Els talibans el van segrestar un matí quan anava a treballar. El van recloure en una cambra sense llum i el van torturar. ‘Em veia mort’, diu capcot. Després de cinc dies de confinament, el seu pare va pagar un rescat d’uns cinc mil dòlars. ‘Un cop alliberat només tenia una opció: fugir de l’Afganistan.’

Idomeni és un dipòsit on s’asfixien esperances i últimes oportunitats. Des del tancament oficial de la frontera, el 9 de març, més de deu mil persones malviuen a pocs metres de Macedònia. L’hostilitat europea vers els refugiats s’encarna en una doble tanca recoberta de filat amb ganivetes (fabricat a l’estat espanyol). El govern macedoni va justificar-ne la construcció –el novembre passat–, dient que era per a ajudar ‘els migrants, però també Europa, amb una millor organització i una canalització de la migració’. ‘Organització’ i ‘canalització’ eren eufemismes de contenció i blocatge.

La frontera entre Grècia i Macedònia supera els dos-cents quilòmetres. La tanca tan sols ‘protegeix’ els trenta quilòmetres més concorreguts. De fet, el límit occidental de la barrera s’amaga rere un turó a uns cinc-cents metres d’Idomeni. Més enllà només hi ha alguns trams de filat amb ganivetes. El portaveu de la policia macedònia, Toni Angelovski, va reconèixer, en declaracions a l’agència AFP, que ‘diàriament hi ha entrades il·legals al país’.

tanca 2
El límit occidental de la tanca

La policia i l’exèrcit macedonis simplement patrullen –amb tanquetes i camions– per la zona de la tanca. A l’altra banda, la policia grega tan sols es preocupa de controlar les vies de tren i els accessos a Idomeni. De la resta, se n’ocupa un helicòpter amb horaris de ‘bon vivant’. La frontera és franquejable.

L’Iqbal encén una foguera davant la seva tenda. ‘És per a recuinar el menjar que ens dóna Metges Sense Fronteres (MSF)’, comenta mentre venta les flames amb un tros de cartró. Unes llàgrimes de fum li regalimen per les galtes. Poc després comença a preparar un sofregit oliós. ‘No em queden diners’, diu tot salant el menjar.

—Iqbal, què faries si tinguessis diners?

—Pagar a un traficant perquè em dugués a Alemanya.

—Quant en demanen?

—Tres mil euros fins a Àustria. O la meitat si estàs disposat a córrer més riscos i no et fa mandra caminar.

—Riscos?

—Quan un traficant parla de riscos val més no demanar res.

—I no ofereixen res més?

—Rutes per Albània, Bulgària i passaports falsos.

El sofregit dóna gust als macarrons covats de MSF. L’Iqbal menja directament d’una paella ennegrida i sense mànec. Entre mos i mos parla de les seves intencions: ‘Un grup d’amics i jo provarem d’arribar a Alemanya sense traficants. Ens fiarem del GPS del mòbil i de la bona fe dels nadius.’

tanca3
Google Maps i GPS: no cal res més per a travessar fronteres.

El principal problema de la ruta no és travessar il·legalment fronteres; és que no et detectin pel camí. ‘Tornar-se invisible’, en paraules de l’Iqbal. Ser descobert equival a una deportació immediata a Grècia. És indiferent si la detenció és a Skopje o a pocs centímetres d’Àustria. La invisibilitat és bàsicament qüestió de logística, i és això que venen les màfies: contactes –policies corruptes, guies, etc.–, transport i recers.

La Sarah Graham, una voluntària independent de Seattle (Estats Units), passeja paral·lelament a la tanca. De tant en tant, s’ajup i recull alguna resta dels últims aldarulls. A les mans porta una bala de goma i un parell de palanques de granada atordidora. Uns cartells informen que la tanca és una frontera estatal i el punt de control i registre, l’únic pas habilitat. Ara clausurat, evidentment. ‘L’única manera de colar-se sense traficants és en grups petits. No és garantia de res, però intentar-ho en massa és inútil’, afirma. El 10 d’abril centenars de refugiats van assaltar la tanca i en van esbotzar el filat en tres punts diferents. Tots els qui van entrar a Macedònia van ser expulsats gairebé al moment. ‘El gas, les bales, les explosions, el ferits… va ser una massacre’, recorda indignada. L’assalt va deixar unes 250 persones ferides. ‘La March of Hope –un intent multitudinari d’envoltar la tanca a mitjan març– va ser igual de desastrosa. La policia macedònia va detenir, atonyinar i robar a tothom.’ La marxa, a més, es va saldar amb la mort de tres afganesos quan provaven de travessar un riu.

Un refugiat davant d’un núvol de gas lacrimogen
Un refugiat davant un núvol de gas lacrimogen
Refugiats en territori macedoni contenint als antiavalots
Refugiats en territori macedoni contenint als antiavalots
Refugiats en territori macedoni poc abans de ser deportats
Refugiats en territori macedoni poc abans de ser deportats

El territori que s’estén a l’oest d’Idomeni és un amagatall perfecte per als refugiats que volen endinsar-se als Balcans. La zona, anomenada Kožuf, és muntanyosa, poc poblada i plena de boscs frondosos. Antigues torres de guaita que guardaven la frontera s’han convertit en ‘camps base’ des d’on s’espera el moment idoni per a colar-se. Els refugiats solen seguir una ruta que voreja el Zelenbeg –el cim més alt– i penetra cap al cor del país. Llavors flanqueja el Vardar –el principal riu macedoni– en sentit Skopje (nord). És una ruta complicada i esquitxada de drama. Un tren hi va envestir 14 refugiats el 24 d’abril de l’any passat.

Un noi pèl-roig fuma un cigarret a l’exterior d’un envelat on conviuen una seixantena de persones. Al canell esquerre llueix una polsera blanca i vermella. Els colors identitaris dels iazidites: una religió minoritària professada pels kurds de Sinjar (l’Irac). Es diu Saif i té tota la família als Estats Units: ‘La reunificació familiar només funciona per al cònjuge i els fills menors de 21 anys… Jo en tinc 23.’ Ell i els seus amics tenien intenció de traslladar-se al camp oficial de Petra Olympus. Un camp exclusiu per a iazidites als peus del mont Olimp, la llar dels déus grecs.

—Famílies que coneixem ens diuen que no hi anem.

—Per què? Què passa?

—El camp és com Idomeni. Aïllat, pocs serveis i absència d’assistència per a sol·licitar asil.

L’ACNUR, l’agència per als refugiats de l’ONU, s’encarrega de gestionar les sol·licituds d’asil. Les mancances tècniques són paleses. El procés comença per Skype i té uns horaris draconians.

Els horaris de Skype pels refugiats de la regió d’Àtica
Els horaris de Skype pels refugiats de la regió d’Àtica
Els horaris de Skype pels refugiats de la resta de Grècia
Els horaris de Skype per als refugiats de la resta de Grècia.

A Grècia hi ha més de 50.000 persones atrapades. Sense presentar sol·licitud d’asil, els refugiats no tenen el dret d’integrar-se al programa de recol·locació de la Unió Europea: una de les poques opcions legals de sortir de Grècia. De totes maneres, si s’han passat tots els filtres burocràtics, el futur no és pas gaire encoratjador. Els països de la Unió només ha recol·locat de Grècia i Itàlia 1.441 persones de les 160.000 promeses. Polònia, per exemple, s’ha negat a complir la seva quota de 6.000 refugiats.

—Què fareu?

—Fem comptes.

—Traficants?

—Sí, tots sols és un suïcidi.

—On voleu anar?

—A Alemanya. 3.500 euros per persona.

—En sabeu res, de la ruta?

—Diuen que només es camina quan s’entra a Macedònia. La resta es cobreix amb diversos cotxes.

—Hi confies?

—No, sempre menteixen.

En Saif es desfà del cigarret però no de la seva olor. L’interior de l’envelat és una rastellera de lliteres de color taronja. La majoria de llits inferiors s’amaguen rere cortines improvisades: mantes, peces de roba o llençols. Com escrivia Milan Kundera: ‘La persona que ha perdut la seva intimitat, ho ha perdut tot.’ Unes mans infantils regalimen de pintura verda en una paret de l’envelat. ‘És un mural a mig fer’, comenta en Saif. Els seus amics miren amb atenció la pantalla d’un telèfon mòbil. Cerquen pobles, carreteres i rius. A cops de dit repassen tota la geografia dels Balcans.

‘Sabem que és perillós. Els traficants són gent violenta i avariciosa’, diu l’Anwar. Porta una gorra negra que li dóna un toc ombriu al rostre. ‘Els interessa, això no obstant, que arribem a bon port. Si acabem com els del camió –el 27 d’agost va aparèixer un camió frigorífic amb 71 cadàvers en una autopista austríaca– no cobren’, afegeix. Els refugiats dipositen el pagament en entitats com ara Western Union. Si arriben a la seva destinació proporcionen als traficants un codi per a efectuar el cobrament.

L’Anwar, com els seus amics, fuig de la barbàrie d’Estat Islàmic. El seu cas, però, és diferent. Del seu coll, en penja una bosseta de tancament hermètic carregada de documents. Cada paper relata d’una manera frívola un tros de la seva història. L’Anwar va arribar a Idomeni l’11 de febrer. Quatre dies després trepitjava Eslovènia. Un viatge legal i fluid. Les fronteres eren obertes.

—I llavors?

—La policia eslovena em va apartar del grup amb què viatjava, em van retenir i confiscar tot el que tenia. Documents inclosos.

—Et van donar cap explicació?

—Quan vaig rebre els papers de deportació –al cap de dos dies– vaig entendre que m’acusaven d’una falsedat: haver entrat il·legalment al país.

Els papers de la deportació de l’Anwar
Els papers de la deportació de l’Anwar.

D’una butxaca interior de la jaqueta en treu un paquet de cigarrets. Ell no fuma, és un simple record. El paquet el va comprar per a un dels seus amics a Bregana, a la frontera entre Croàcia i Eslovènia. Agafa un cigarret i se’l posa damunt de l’orella. El paquet el deixa sobre els papers malmesos de la deportació.

—I et van enviar a Croàcia?

—Sí.

—I allà què va passar?

La policia em va prometre que m’ajudaria i m’ho vaig creure. Un parell de dies més tard em van obligar a pujar en un autobús amb més refugiats. Ens van assegurar que es dirigia a Zagreb (la capital), però ens va portar a Tovarnik, a les portes de Sèrbia.

—A Sèrbia va passar igual?

—Més o menys… Em van deportar a Macedònia, però la policia no em deixava entrar al país.

—Què vols dir?

—Argumentaven que el meu permís d’estada a Macedònia havia caducat feia dies i que no podia travessar la frontera. Vaig passar dues nits al ras, en terra de ningú. Els serbis no volien saber-ne res, de mi.

La policia macedònia va acabar cedint i l’Anwar va poder passar la frontera. Al camp de Tabanovce, els oficials de migració li van proporcionar documents nous. ‘La policia sèrbia ni se’ls va mirar’, diu, adolorit. Al cap d’una setmana el van deportar a Grècia: ‘Em van portar a la muntanya i em van fer travessar il·legalment. La policia grega s’havia negat a rebre’m.’ Va haver de caminar dues hores per arribar a Idomeni. Quedaven quatre dies per al tancament oficial de la frontera. Les autoritats gregues van tardar dues setmanes a proporcionar-li una còpia del seu document de registre.

—Ara em toca refer el camí

—El president del Consell Europeu, Donald Tusk, diu que els ‘dies de la immigració il·legal a Europa s’han acabat’.

—S’equivoca. Mentre hi hagi gent desesperada hi haurà migració.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.