Els clubs de lectura, estructures d’estat

Hi ha notícies que són bàlsam, llum entre tanta foscor. Aquesta setmana, arran de les dades de les biblioteques públiques de Barcelona, s’ha sabut que els clubs de lectura han duplicat la demanda en la darrera dècada, i han arribat a acumular 20.000 inscrits durant el 2025. Si bé és cert que aquestes xifres parlen només d’una part del país, la resta de clubs de lectura també gaudeixen d’una salut de ferro. Hi ha qui diu que llegim poc, i aquesta afirmació no és mai fal·laç del tot si considerem que el món és ple de llibres brutals que encara no hem obert, però sigui cert o no, en xifres generals, el que és clar és que gràcies als clubs de lectura es llegeix més i millor. Parlem de trobades que només ofereixen coses positives: representen un espai segur i esdevenen una tribu amb cita periòdica de reunió, ofereixen als participants sortir de la individualitat imperant, ajuden a crear vincles socials, a conèixer la gent del barri, milloren la salut mental i són una eina de cohesió i, per a molts, un lloc més on aprendre la llengua catalana.

D’ençà que vaig publicar els primers llibres de poesia i, posteriorment, la meva obra de teatre i les novel·les, he voltat pel país convidada a diferents d’aquests clubs i no hi ha hagut ni una sola ocasió en què no hagi sortit refotudament feliç d’haver-ne format part. La sensació com a lector és també meravellosa, però quan ets convidada a un club com a autora, sents que un grup d’amics t’obren la porta de casa seva, que et concedeixen el goig i el privilegi de deixar-te formar part de la seva venerada cabila, on imperen, sempre, el respecte i la passió. Ben aviat vaig quedar fascinada i vaig entendre que els clubs de lectura són estructures d’estat, espais de resistència, trinxeres de la cultura des d’on es lluita, tal vegada sense que els participants en siguin conscients, contra la desinformació, contra la monotonia, contra la mediocritat, contra la deshumanització, contra l’angoixa que el capitalisme va inoculant a tot arreu.

Malgrat que la història de la literatura és també la història de la literatura oral, en les darreres dècades hem anat oblidant la preciosa pràctica de llegir en veu alta, de narrar contes, històries en una rotllada, vora el foc, a les places o en sobretaules. Ara l’acte de llegir és, sobretot, un acte íntim, individual, i està bé que sigui així, però l’experiència lectora s’expandeix quan, a la lectura individual, s’hi afegeix la consciència tel·lúrica de saber que hi ha un grup de persones llegint alhora el mateix llibre, quan es fan trobades on es poden llegir en veu alta alguns fragments, perquè és també un plaer oblidat, un acte d’amor molt poc practicat, el de llegir a algú un llibre o que ens el recitin en veu alta. Els audiollibres volen acostar-se a aquesta experiència, i malgrat que ajuden a trencar la solitud lectora, queden lluny del goig de sentir en directe una veu que narra per a tu.

Cada vegada que he sortit d’un club de lectura, he enfilat el camí de retorn a casa amb la sensació d’haver après moltíssim, amb el cap bategant de preguntes, d’estímuls, de reflexions, perquè un altre punt imprescindible i saludable dels clubs és l’oportunitat de debatre. Que poc que debatem actualment, que poc que debatem sanament, vull dir, entenent el punt de vista de l’altre, arraconant les raons i veritats absolutes, ampliant el pensament crític i deixant-nos transformar pels gustos i les opinions alienes o contraposades a la nostra.

Als clubs de lectura, hi he trobat sempre veus i dones lúcides, captivadores, perquè sí, en la gran majoria de clubs les participants són dones, amb un home, dos o, a tot estirar, tres. Elles, a més, d’edats ben diverses, transgeneracionals: dones jubilades normalment, però també mares que han demanat cangur per poder regalar-se aquell moment, aquell espai sagrat, dones solteres, noies joves. De totes elles n’he après i amb totes elles m’he emocionat.

Menció a part mereixen les bibliotecàries, les organitzadores d’aquests clubs, dones també, la majoria, amb un denominador comú: una passió i un entusiasme encomanadís que allarguen les hores de feina i treuen temps del seu temps per fer que sempre tot rutlli meravellosament bé i perquè tots els presents se sentin a gust.

De fet, els clubs de lectura són el vestigi més vell i més bell del que ara s’ha rebatejat amb el nom de trobades offline, un fenomen creixent a tot Europa, un concepte gens nou, però que retorna amb força contra la societat alienant on vivim, com un acte de rebel·lió contra l’addició a les pantalles. Es tracta, simplement, de tornar a l’hàbit ancestral de reunir-se sense telèfons mòbils per recuperar l’atenció plena amb la resta de persones participants, per tornar a conversar en viu i en directe i per compartir, de debò i no només de cos present, temps i espai. Diuen que, de mitjana, passem entre quatre hores i sis diàries enganxats als mòbils, tan abduïts que, en tornar la mirada a la realitat, a vegades tenim fins i tot una mena de jet lag digital tan fort que no toquem ni quarts ni hores i no sabem ni què carai hem estat mirant pantalla endins durant la darrera hora d’abducció. El panorama és fosc, trist i desolador, però de mica en mica la gent sent la necessitat de tornar a l’essència, de tornar a ser humans, i prova d’això són també les reading party o festes de lectura que tenen lloc a parcs o a esglésies on unes quantes persones s’apleguen per llegir, per pintar, per escoltar i compartir música o, simplement, per caminar en silenci o per estar-se callats en companyia.

Per sort, al nostre país tenim una xarxa de biblioteques que és un bé molt preat i no ens calen anglicismes per a anomenar aquesta mena de trobades de retorn a la vida.

Visquin tots els llibres que ja llegirem, tots els personatges que ja duem a dins, totes les històries que eren alienes i ara ja són nostres, visquin els llibres meravellosos que s’amunteguen esperant que els llegim, visqui la literatura, visquin les biblioteques, visquin els nostres clubs de lectura i, sobretot, visquin els lectors i les lectores que fan possible que els autors continuïn escrivint per fer girar el cercle sense fi de les virtuts i els goigs de l’escriure i del llegir.