Elogi del poeta de les urbanitzacions terciàries

La Universitat de Vic (UVic) va organitzar, els dies 15,16 i 17 d’abril, el seu congrés sobre geografies literàries i literatura popular, un gran esdeveniment que ajuntava dos congressos, el de Geografies Literàries, d’una banda (n’era el cinquè certamen), i el Vic Negre, d’una altra (per segon any). En el programa oficial, hi havia dos actes que s’han de destacar: la ponència de cloenda del congrés, a càrrec de la professora i estudiosa del gènere Anna Maria Villalonga, titulada “La fusió de gèneres en el negre català actual: les aportacions més significatives”, i el lliurament del premi a la trajectòria a Jordi Dausà Mascort, segurament un dels autors més interessants de la novel·la negra catalana contemporània i que ha sabut posar en el mapa tot un seguit de territoris desconeguts per al gran públic lector, cosa que ha valgut la seva definició com a poeta de les urbanitzacions terciàries.

Aprofitarem el premi concedit per la Universitat de Vic per repassar una mica la trajectòria de l’autor i per centrar-nos, sobretot, en la seva darrera contribució al gènere, la novel·la El punt de ruptura, publicada per Delicte. De fet, va ser el primer títol escollit per Marc Moreno per a la refundació de l’editorial i per a tots els canvis que se n’han derivat d’ençà del setembre, i Dausà li agraeix la confiança dedicant-li el text.

Tot i això, abans d’entrar en l’anàlisi de l’obra de Dausà, cal explicitar la importància que la UVic (és a dir, una representació de l’acadèmia) hagi decidit de continuar explorant les literatures populars, i especialment el gènere negre, perquè això implica donar una pàtina de respectabilitat a un gènere molt llegit, que gaudeix de molt favor popular, però que encara és tractat en molts llocs com un subgènere. Evidenciar aquest interès pel món real i per una literatura cada dia amb més lectors, demostra que la UVic està disposada a trencar les barreres entre l’acadèmia i el món contemporani que l’envolta i aprofitar-se’n per investigar-lo i per entendre’l.

Jordi Dausà (Cassà de la Selva, 1977) també intenta de fer exactament això, i es val d’unes novel·les que mostren la cara més fosca de la societat. Al contrari que en moltes obres farcides de sang i de crims esgarrifosos, les seves són molt més efectives perquè ens parla, precisament, d’un món que tenim a tocar, a la vora, i que és molt més real que no ens pensem. I aquí no calen grans crims ni trames rebuscades, sinó simplement deixar que tot flueixi per tal que els personatges, amb els seus actes i els seus posats, aconsegueixin que el lector es remogui inquiet durant una temporada llarga després de la lectura.

Quins són els temes que apareixen sovint a les obres de Dausà? La marginalitat, les drogues, el fracàs, la malaltia mental i la solitud. I la violència, és clar. Diria que aquests són els principals, o com a mínim la base amb què treballa la majoria de vegades aquest autor. Tot això ho trobem en aquest darrer text, El punt de ruptura, que comença amb un home al voltant de la quarantena que ha estat pare recentment i que un bon dia, cansat de suportar els plors de la criatura i les discussions amb la dona, surt de casa i agafa l’autocaravana per anar a recórrer món (bé, per anar-hi a dormir i no gaire lluny de casa). Ho fa just abans d’una onada de fred polar que fa que senti simpatia per un rodamon abillat d’una manera una mica estrafolària que es troba en un banc on s’ha assegut casualment, prop de l’aparcament d’un centre comercial. A partir d’aquí, comencen les aventures de tots dos: una baralla en un bar, un robatori, la història fascinant del sense-sostre i tot de coses que no us podem anunciar per no aixafar-vos la guitarra. En aquests dos dies que dura la novel·la, el nostre protagonista –escriptor de novel·les de poc èxit i professor de religió en un institut– haurà de viure les aventures presents, recordar alguns fets del passat i preparar el text que estem llegint i que se suposa que és la nova novel·la que ha redactat.

Com que el protagonista és professor de religió, com hem dit, són nombroses les referències bíbliques que apareixen a El punt de ruptura, i també a unes altres religions, i aquest fet és interessant perquè afecta l’estructura de la novel·la, atès que molts capítols són titulats amb noms de sants (no pas tots), la qual cosa ajuda a reforçar encara més el context en què ens trobem.

Si hi ha una cosa en què Dausà excel·leix és en la construcció de personatges i espais. Quant als primers, destaca aquest protagonista, que té alguns trets autobiogràfics –tant el personatge com l’autor han boxejat i tots dos són professors i també escriptors– i, sobretot, el grandíssim personatge secundari que és en Santi, el rodamon que es troba en les seves aventures nocturnes, una autèntica troballa que segurament hauríem de qualificar de coprotagonista, perquè sense ell res no s’entén. Quant als segons, novament zones innominades que podrien ser a qualsevol ciutat, rotondes, centres comercials, un cafè regentat per un xinès nostàlgic del feixisme o una antiga fàbrica ocupada, que gairebé podrien entroncar amb els nous no-llocs promulgats per l’antropòleg Marc Augé en el seu cèlebre assaig. Això ens fa entroncar amb la poesia de les urbanitzacions terciàries.

I què són, doncs, aquests espais? Doncs, ni més ni menys que un munt de llocs que existeixen en tots els països, però ben especialment a casa nostra. Les urbanitzacions primàries són aquelles que es varen erigir arran de mar, a tocar de la costa, quan tothom volia gaudir d’un apartament a tocar de la sorra, si era possible, a primera línia, i que són les que primer engolirà el canvi climàtic que cada any es menja un bocí de platja i va minant els passeigs marítims dels municipis. Les secundàries eren les que s’enfilaven una mica més amunt, a la falda dels turonets, amb vistes espectacular sobre la mar, molt sovint amb xalets unifamiliars o promocions molt més ben presentades que les primàries, això sí, més allunyades de la costa. Les terciàries eren les que ja s’enfilaven més amunt, pel mig de la natura, sovint sense vistes, i de vegades sense acabar o sense recepcionar pels ajuntaments. Uns espais estranys on s’ha instal·lat gent com més va més pobra i moltes vegades aquells compradors que han convertit el que havia de ser la seva segona residència en la primera foragitats pels preus i per la vida a les grans ciutats. Aquests espais on conviu tota mena de gent, però que fascinen Dausà per totes les possibilitats que ofereixen, i on en els darrers temps les plantacions de marihuana s’han estès de manera notable i s’han convertit en una de les principals fonts de conflicte.

Així doncs, aquesta facilitat que té per trobar personatges inoblidables, la radiografia que fa de la marginalitat i dels propis marges, i la voluntat de retratar la realitat que l’envolten, fan de Dausà un d’aquests escriptors indefugibles i expliquen com i per què la UVic ha decidit de posar-hi el focus a sobre. També ho pot explicar frases com aquestes: “Quan era a la feina em rabejava en el fet de saber-me diferent. Al llarg de la meva vida havia sigut molt cràpula, potser massa i tot. Havia assistit a combats clandestins i jo mateix havia lluitat amb gegants. Havia escrit novel·les i havia fracassat en coses que els meus companys ni tan sols sabien que existien. Em reconfortava pensar que havia estat en llocs tan foscos que farien que aquest pobre xitxarel·lo amb l’americana a les espatlles –i molts altres que amb prou feines em deien bon dia– caiguessin de cul. Però ben mirat, eren pensaments estèrils: quan et trobes dins l’engranatge funcionarial, la teva vida és irrellevant.”

Món negre

Reivindicar la literatura juvenil

De fa un temps, la narrativa negra per a joves passa per un molt bon moment, sobretot gràcies a Delicte i la seva col·lecció específica. Cal recordar que els anys vuitanta i noranta les novel·les negres per a adults entraven sense cap mena de problema als instituts, però també la tasca feta per alguns escriptors, com Joaquim Carbó o Andreu Martín i Josep Ribera. Enric Falguera, de la Universitat de Lleida, va presentar una comunicació al Vic Negre sobre la sèrie de Felip Marlot i la de Flanagan reivindicant les set novel·les de Carbó, que van del 1979 al 2026 i les tretze de Martín i Ribera, del 1987 al 2015. El professor Falguera les va posar en relació amb el boom de la novel·la negra, d’una banda, i de la novel·la juvenil, d’una altra, i ara caldrà llegir les actes per analitzar amb detall la seva proposta. El professor Josep Camps Arbós, per la seva banda, també va reivindicar la literatura juvenil (no cenyida al gènere negre) per explicar els imaginaris de la ciutat de Barcelona. Un acte de justícia perquè sempre en queda bandejada quan es parla de la capital catalana i la literatura.

El luxe dels grans oradors

La primera gran ronda de festivals literaris del país ha passat i ara toca recuperar-se’n, i també del Sant Jordi, i fer una mica de balanç. Al Taradell Negre, del dia 11 d’abril, el luxe va ser una taula rodona amb tres molt bons escriptors que, a més, són oradors excepcionals. Dels qui paga la pena escoltar. Antoni Pladevall –algun dia acabarà escrivint una novel·la negra de tant d’envoltar-se de negrots– va ser l’encarregat de moderar Joan Pinyol, parlant d’Avi, et trauré d’aquí, el llibre que explica el seu periple per treure les despulles del seu avi del Valle de los Caídos, i Xavier Theros, que presentava La verge de la punyalada. Tot un luxe de conversa que hauria pogut durar molta més estona, l’hora es va fer ben curta.

Pròximes parades: Ontinyent i València

El mes de maig, la novel·la negra es trasllada sobretot al País Valencià. A Ontinyent, el festival es farà del 21 al 24 de maig, amb presència ben destacada de Joan Carles Ventura i també d’uns quants autors de Crims.cat per a celebrar que han arribat al número 100 de la col·lecció. Per la seva banda, el València Negra es farà del 18 al 24 de maig, però la presència d’autors en la llengua pròpia del cap i casal és, com en tantes altres ocasions, purament testimonial.