Deu eleccions presidencials al sufragi universal directe i aquesta Cinquena República com una sèrie de televisió inacabable. Ja fa gairebé seixanta anys que aguanta l’hora de màxima audiència però, a força de dècades, se li comença a notar el desgast. Aquesta desena elecció presidencial, talment una desena temporada de sèrie, comença a cansar i les enquestes li pronostiquen una participació més baixa de l’habitual. L’elector té els mateixos reflexos que el teleespectador: s’acaba desinteressant d’allò que es repeteix. El tedi no perdona. Per això, en aquesta desena elecció, els guionistes s’han espremut el cervell com mai, creant nous personatges, fent-ne desaparèixer d’altres, inventant successions de cops de teatre penosos de tan poc creïbles. És una mica trist veure una sèrie que havia estat apassionant esdevenir ridícula a còpia de provar qualsevol truc per no morir, tal com va passar, per exemple, amb les últimes temporades d’Ally McBeal, Dexter o 24.

Cal reconèixer que l’abandonament de qui havia estat el personatge principal de la  temporada precedent, François Hollande, ha contribuït considerablement a crear un clima caòtic. Però la seva falta de carisma i la seva incapacitat crònica a imposar les seves decisions feien evident que no era l’actor que convenia per encarnar el personatge de president de la República. L’intent de fer un West Wing a la francesa haurà estat un fracàs estrepitós. Hollande, però, va fer conèixer la seva renúncia prou d’hora perquè els guionistes trobessin la manera de fer-lo desaparèixer amb dignitat, com el personatge de Bruno Bergeron a Merlí, però la continuació va ser massa extravagant per ser creïble. Primer, les primàries. El raonament dels guionistes, a priori, era prou coherent: a la primària de la dreta, els electors, segurs que la victòria final seria seva, van decidir elegir el més dretà de tots, François Fillon. Posats a guanyar, votem per qui se’ns assembla més. I a la primària de l’esquerra, per un raonament similar tot i que invers, els electors, segurs de la derrota final, van decidir elegir el més esquerrà de tots: Benoît Hamon. Posats a perdre, votem per qui se’ns assembla més. Fora, doncs, alguns dels actors principals de la sèrie, en un doble cop de teatre probablement inspirat per l’estratègia narrativa de Game of Thrones, sèrie en la qual cap personatge principal no està fora del perill de morir sobtadament. Fora Nicolas Sarkozy, fora Alain Juppé i fora Manuel Valls. Deunidó, l’atreviment dels guionistes.

Però a davant d’un paisatge de sobte desèrtic, calia imaginar figures noves. La victòria de Hamon, de l’ala esquerra del Partit Socialista, i de Fillon, de l’ala dreta dels Republicans, obria un espai enorme, inèdit a la Cinquena República, al centre. Era la manera ideal de fer emergir Emmanuel Macron, personatge creat des del no-res per tornar a fer néixer l’interès dels electors per la sèrie. Un personatge, però, caricaturesc de tan perfecte: jove, ben plantat, polit, trànsfugues d’alguna telenovel·la on devia fer de seductor, fascinant pel fet mateix que no té cap idea nova. El combat final entre ell i Marine Le Pen seria emotiu tot i que de final previsible, com ho és cada combat, físic o intel·lectual, a Star Trek o a Columbo.

Ah, Marine Le Pen, quin personatge tan ben treballat, destinat a espantar els indecisos temptat pel desinterès i l’abstenció però de qui la derrota és segura. Repugnant i seductora alhora, com els mafiosos melancòlics de The Sopranos. Però si, finalment, guanyés? Seria la manera més patètica, vergonyosa i perillosa però també espectacular, d’acabar-ne amb la Cinquena República. La seva resistència tossuda als casos judicials oberts contra ella contrasta amb el fangar del qual ha intentat extreure’s François Fillon, i aquest contrast és un altre dels recursos potser excessius dels guionistes per revifar l’interès del públic. Si bé els escàndols descoberts per la premsa són una manera excel·lent de frenar un candidat favorit i d’augmentar, doncs el suspens, no aconsegueixen ser convincents a l’hora d’explicar per quina raó els electors potencials de Le Pen no semblen vacil·lar a davant dels seus possibles tripijocs mentre que una part dels de Fillon han fugit cap a Macron.

El duel Macron-Le Pen havia de ser, doncs, pel que semblava, el desenllaç, previst i preparat però, en els darrers episodis, la tensió ha pujat sobtadament. El cop d’efecte final abans la primera volta, que ningú no havia previst, ha estat magistral.  François Fillon, contra tot pronòstic, no ha abandonat, no s’ha rendit. Tot i haver estat imputat per desviació de diners públics i altres delictes, s’ha mantingut i ha forçat el seu camp a seguir-lo. És clar, no és gens versemblant. En qualsevol democràcia avançada –i Déu sap que França pretén ser a l’avantguarda de les democràcies- un escàndol d’aquesta magnitud hauria obligat un candidat seriós d’un partit seriós a llençar la tovallola, encara que fos una tovallola cosida de bitllets de cinc-cents euros. Es nota massa, aquí, la influència de les sèries de malvats cínics i amb èxit, com Dallas o House of Cards… Simultàniament, els guionistes han sacrificat Hamon, que passa de possible personatge principal a figurant, perdut als abismes de les enquestes d’opinió, per sota del deu per cent. I han rescatat el seu germà enemic, Jean-Luc Mélenchon, ultrajacobí i euroescèptic que irromp entre els favorits com un tropell de morts vivents al refugi dels herois de The Walking Dead. Aquests cops d’efecte, per forçats que semblin, han estat tan eficaços que gairebé del dia per l’endemà els sondatges han mostrat que quatre candidats estan en mesura de qualificar-se per la segona volta. És una situació inèdita, mai vista, gairebé tan increïble com la possible resurrecció de Moriarty al final de la tercera temporada de Sherlock.

Quins seran, doncs, els dos qualificats per la segona volta, el 7 de maig, de Jean-Luc Mélenchon, Emmanuel Macron, François Fillon i Marine Le Pen?  Sis duels són possibles, sis combinacions de segona volta. Una bogeria. I quin serà el resultat final, en funció de cada combinació? Els sondatges diuen que serien aquests: Mélenchon-Macron: Macron. Mélenchon-Fillon: Mélenchon. Mélenchon-Le Pen: Mélenchon. Macron-Fillon: Macron. Macron-Le Pen: Macron. Fillon-Le Pen: Fillon. O sigui que en cas d’accés a la segona volta Le Pen no tindria cap possibilitat de victòria final, Fillon en tindria una (contra Le Pen), Mélenchon en tindria dues (contra Fillon i Le Pen) i Macron en tindria tres (contra Mélenchon, Fillon i Le Pen). Aquesta progressió aritmètica és tan perfecta que sembla sospitosa. Els guionistes podrien haver reservat una última sorpresa. Per exemple, en cas de duel Mélenchon-Le Pen, jo pronosticaria, contra els sondatges, la victòria de Le Pen i en cas de duel Mélenchon-Fillon, la victòria de Fillon. Per ara, avui, els electors voten a la primera volta. Els quatre actors principals estan nerviosos, fins aquest vespre no podran llegir el guió de l’últim episodi de la temporada.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb