Sóc dels qui pensen, ai ara, que sort n’hem tingut, d’aquests polítics. Sé que no fa de bon dir, però poques hores abans de celebrar l’aniversari de l’1-O, per mi, s’ha de dir més: els polítics electes van complir la paraula d’organitzar un referèndum i declarar la independència després. Per a sorpresa de molts, això van fer. I tal dia com avui, la immensa majoria dels membres d’aquell govern valent els tenim o tancats a la presó o a l’exili. En general, doncs, podem dir que els polítics van comportar-se molt millor que no pas nosaltres, els no polítics. Ells van fer la seva part de feina. Nosaltres vam fer la nostra?

Per mi, la resposta és que no. Nosaltres vam fallar més que no pas ells.

La nostra part era defensar la independència, cosa que no vam fer. Allà on vam fallar, ara fa un any, és justament aquí: a esperar les ordres de dalt. Creure que el govern, entitat d’ordre, actuaria d’una manera revolucionària. Fent servir la força, si calia, per defensar la independència. Creure que Puigdemont i Junqueras enviarien els Mossos a envoltar l’aeroport o a tancar les fronteres, no era demanar massa a la Generalitat, als Mossos, a Puigdemont i a Junqueras? Voleu dir que podem esperar accions d’aquesta mena d’un govern autònom? Encara diria més: veieu, vosaltres, els dies, mesos o anys vinents, uns Mossos anant a l’aeroport o a tancar fronteres? No veieu més aviat pacifistes gandians catalans plantant cara als piolins, més que no pas els Mossos topant amb la policia espanyola els temps vinents? Qui el farà, el tros que falta?

El tros que va faltar (defensar la República) d’un punt de vista pràctic, no hauria estat millor que l’hagués assumit l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) o Òmnium? Pregunto. Per què l’ANC es va dedicar a esperar les ordres del govern català? Per què jo, i tu, i ell, vam esperar les ordres de dalt? Per què no vam anar-hi, nosaltres, a l’aeroport, directament? L’ANC va pressionar prou de baix estant aquells dies posteriors al 1-O?  I Òmnium? Per què no vam sortir al carrer sabent què volíem, i no tant a veure què passava? Per què no érem a punt?

No vam fer el tros que falta perquè el debat sobre l’ús de la força, el rebuig de la violència, els possibles riscs, els morts, els ferits i els salvats, no el teníem damunt la taula. Ni abans ni ara, no ens atrevim a dir-ho, i per això dissimulem amb referèndums, pactats o no. Però és així: el tros que falta, no el farem votant. Sense vots no anem enlloc. Això ho tenim clar. Sense vots, tot l’entramat cau. Però si res ensenya el 1-O és que amb vots i prou  tampoc no anem enlloc. Vam votar. Vam guanyar. I no tenim República. Això vol dir que alguna cosa, i no pas vots, ens falta.

Tenim un equip rival amb aquest eslògan: “todo por la patria”. Ens toca, ara a nosaltres, de triar el nostre eslògan (Per mi, ja ho dic d’entrada, ‘todo, todo’, no. Però ‘res per la pàtria’, tampoc. Caldrà posar-hi alguna cosa. Diria).

Un any després del magnífic 1-O vindran els aniversaris d’uns no tan magnífics 10 i 27 d’octubre. I em demano per què ens fixem tant en allò que van fer, o deixar de fer, els polítics aquells dies? Per què no ens fixem també en la resta d’actors? Què hauria passat si l’ANC, un cop muntada l’operació Castell, i amb tot el Palau de la Generalitat envoltat, hagués decidit de parapetar-se i d’aguantar l’embat? Per què Òmnium no va portar premis Nobel a la ciutat per defensar-la? Per què Andreu Barnils no va trobar temps per a anar a l’aeroport? I tu, lector, què hauries pogut fer i no vas fer?

El tros que falta és no esperar ordres del govern català. Ni és el nostre messies, ni és el nostre enemic. El tros que falta és no obsedir-se amb el govern català. És molt potent, el govern, i sense la seva participació no seríem on som. Però té límits. I un dels límits és la revolució. O l’ús de la força (mai de la violència). No ho farà el govern, això. O, més ben dit: no ho farà sense ajuda. Aquesta és la gran lliçó, per mi, de l’octubre del 2017. On érem, nosaltres, pressionant de baix estant? I sobretot, sobretot, sobretot: com organitzes, ara, l’ús de la força, mai de la violència, pel teu compte, sense permís i sense entrebancar-te?

I quin moment tries. I com t’organitzes, per al tros que falta?

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb