Les famílies comencen a omplir les primeres files de butaques. Quan s’avisa que l’espectacle és a punt de començar, els mòbils en silenci però amb la càmera activada. Nervis. És la primera vegada que el seu fill, germà, nebot, nét, amic puja a l’escenari. S’apaguen els llums, comença l’espectacle. I quan s’acaba, aplaudiments, tots dempeus, ha estat un èxit. Un grup de nois amb autisme, o amb discapacitat neuromotora, o en desintoxicació, o amb malaltia mental ha interpretat davant desenes d’assistents una obra de teatre de creació pròpia; s’han enfrontat a les seves pors, a les seves limitacions, i ho han aconseguit. Això és Escenaris Especials, un projecte de teatre amb persones en risc d’exclusió social, nascut a Banyoles ara fa deu anys gràcies a la psicòloga i dramaturga Clàudia Cedó, guanyadora del torneig de dramatúrgia del Temporada Alta el 2015 i dramaturga resident de la Sala Beckett aquesta temporada.

Escenaris Especials va començar el curs 2006-2007 amb dos grups, els alumnes de la Fundació Autisme Mas Casadevall i l’Associació Canaan de deshabituació de tòxics. Ara són deu grups i se’n beneficien més de cent vint alumnes. Cada curs acadèmic acaba amb una representació d’una obra teatral de creació pròpia, que compta amb tota l’escenografia i la infrastructura típica de sales professionals. Els actes de celebració dels deu anys d’Escenaris Especials s’havien de cloure avui amb les IV Jornades de Teatre i Psicologia, però la manifestació convocada a Barcelona ha fet que s’ajornessin fins al febrer de l’any vinent. Malgrat tot, parlem amb Clàudia Cedó sobre l’evolució del projecte.

Clàudia Cedó abans d’una representació d’Escenaris Especials (fotografia: Irene Serrat).

Què va impulsar Escenaris Especials?
—Fa deu anys jo estudiava psicologia i m’havia graduat en art dramàtic. Tenia ganes de barrejar les dues disciplines perquè veia que a les classes de teatre tractàvem aspectes que a la Facultat de Psicologia m’havien dit que es treballaven d’una altra manera. Vaig pensar que seria bo de fer servir els estris de teatre per treballar aspectes com les habilitats socials o l’expressivitat emocional.

Quins beneficis pot tenir el teatre per a gent en risc d’exclusió social?
—D’entrada fer teatre et dóna un bon coneixement de tu mateix. És a dir, et permet de saber on col·loques la tristesa, què et passa quan tens un atac de riure, què passa quan t’enfades, com reacciona el teu cos… Et dóna eines per a conèixer-te a tu mateix i també per a relacionar-te millor amb els altres. El teatre és un lloc on pots assajar conductes que després faràs servir a la vida quotidiana però sense que tingui conseqüències; és un lloc segur. També és un espai de llibertat. Quan som petits sortim al pati de l’escola i ens convertim en mare, pare, doctor o astronauta i després, quan ens fem grans, aquest espai de joc el perdem. El teatre ens el pot tornar a oferir.

El teatre és un espai inclusiu…
—I tant! Quan els espectadors vénen a veure Escenaris Especials s’obliden de l’actor i veuen el personatge. Inclou aquesta persona en la societat. Per exemple, enguany ens van proposar de fer el pregó de Banyoles. Un alumne feia de batlle i després arribaven alumnes que interpretaven el govern espanyol per boicotar el pregó. Quan van entrar els alumnes que feien de govern espanyol, el públic els va xiular. Va guanyar el personatge que estaven interpretant per damunt de l’actor. La gent no es va frenar perquè fossin alumnes amb discapacitat. S’ha fet molt aquest treball de visibilització, d’inclusió. La gent ve a veure teatre. És molt valuós que el personatge guanyi l’actor, tant per als alumnes com per al públic.

Dos dels alumnes d’Escenaris Especials saluden el públic després de la funció (fotografia: Irene Serrat).

Veure teatre amb actors discapacitats ens fa més tolerants envers l’alteritat?
—Sí, la gent s’adona que allò existeix i que a més existeix d’una manera que potser no es pensava. Potser es pensava que l’autista era una persona que estava sempre en silenci, i no és així; ajuda a trencar amb l’estereotip.

Quina diferència hi ha entre un curs d’Escenaris Especials i un curs de teatre amateur per al públic general?
—No n’hi ha: són els mateixos exercicis de teatre. Ara, com a director de teatre has de tenir uns recursos per a relacionar-te amb l’actor i bregar amb algunes distàncies comunicatives amb la persona. Si és un actor sord-mut potser li hauràs de parlar en llenguatge de signes, si té una discapacitat intel·lectual potser li hauràs de repetir les coses un parell de vegades o tres perquè les entengui bé… però si és un actor professional que treballa molt, potser té el cap en una altra banda i has de tenir la manera de seduir-lo perquè estigui allà amb tu. Sempre que treballem amb actors hem de tenir recursos, només cal saber de quins. La diferència entre Escenaris Especials i un curs de teatre amb gent que no té cap malaltia mental és la delicadesa que ha de tenir el professional que imparteix la sessió. Pot ser que en un moment determinat d’un exercici una persona se’t trenqui o tingui un estat d’ansietat, que li costi llegir. Tu has de ser allà per a ajudar-lo a entendre que allò és teatre. Però això també pot passar a qualsevol persona que no tingui un trastorn.

Com ha canviat el projecte en deu anys?
—Els nois han canviat en molts aspectes personals. Han florit a l’escenari. S’han convertit en actors amb qui es pot parlar, a qui es pot demanar una emoció en concret. Ens coneixem molt bé i tenim més recursos a l’hora d’interpretar. No tenen tanta vergonya, no tenen tanta por de l’escenari, tenen més autoestima, creuen que allò que fan és ben fet. L’equip també s’ha ampliat i això està molt bé, perquè permet als alumnes de tenir més referents. Quant a filosofia, ha canviat perquè vam començar donant un cop de mà als alumnes per treballar certs aspectes pedagògics i ara, en canvi, són ells que m’han ensenyat a mi a escriure més bon teatre, a dirigir millor… és la meva escola. També m’han ajudat a ampliar el ventall de creativitat, perquè et fan arribar a idees a les quals a casa no arribaries mai. Hem après tots de tots.

Clàudia Cedó s’abraça amb un alumne d’Escenaris Especials (fotografia: Irene Serrat).

Els professors també us beneficieu del projecte?
—Sí, nosaltres ens emportem molta cosa. El teatre sempre és una cosa d’equip, però amb Escenaris Especials ho és molt més, perquè en els espectacles la idea surt del grup. Cada grup diu de què vol parlar, nosaltres l’escoltem i el guiem en aquest procés. Ens diuen quin personatge volen fer, fem improvisacions i escrivim el guió amb ells. Això fa que el professor hagi d’estar molt pendent de llegir bé allò que poden fer aquells alumnes. Per exemple, si tens un alumne tartamut li pots donar un paper en què digui que ‘el rei ha mort’, i està tan nerviós que aquell tartamudeig li va a favor, s’adequa al guió. Nosaltres hem après a dirigir, perquè la feina t’ensenya a treure la millor part de l’actor que tens al davant.

Ja són deu anys de funcionament. Què teniu pensat per als cursos que vénen?
—Volem aconseguir que les institucions s’hi impliquin. La gent amb discapacitat no necessita només organitzacions assistencials. La cultura també ha de ser accessible a les persones en risc d’exclusió social. No només anant-la a veure com a espectador, sinó també creant-la.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb