‘Tinc el somni que els meus quatre fills un dia viuran en una nació en què no seran jutjats pel color de la pell, sinó per la naturalesa del seu caràcter.’ Amb aquestes paraules el clergue i activista Martin Luther King va sacsejar la consciència de milers de persones al Lincoln Memorial de Washington el 28 d’agost de 1963, en la Marxa pels Drets Civils. El discurs, que va fer la volta al món, ha esdevingut una de les icones de la lluita pacifista. Avui que fa cinquanta anys que el premi Nobel de la pau va ser assassinat recuperem un dels discursos que van tenir més impacte.

Tinc un somni
«Em fa feliç d’unir-me a vosaltres avui, el dia que es recordarà com el de la més gran manifestació per la llibertat de la història de la nostra nació.

Fa cinc anys, un gran americà, sota l’ombra simbòlica del qual ens trobem, va signar la Proclama d’Emancipació. Aquest important decret es va convertir en un gran far d’esperança per a milions d’esclaus negres que havien estat sacrificats en les flames de la injustícia. Va arribar com una alba d’alegria per acabar la llarga nit de la captivitat.

Però cent anys després hem d’enfrontar el tràgic fet que els negres encara no són lliures. Cent anys després, la vida dels negres encara és, lamentablement, mutilada pels grillons i les cadenes de la discriminació. Cent anys després, els negres viuen en una solitària illa de pobresa enmig d’un vast oceà de prosperitat material. Cent anys després, els negres encara llangueixen en els racons de la societat americana i es troben exiliats en la seva terra.

I per això hem vingut ací avui, per explicar el drama d’una condició terrible. En certa manera, hem vingut a la capital de la nació a cobrar un xec. Quan els arquitectes de la nostra república van escriure les magnífiques paraules de la Constitució i la Declaració d’Independència, signaven un pagaré del qual tots els nord-americans serien hereus. Aquell document era una promesa que tots els homes tindrien garantits els drets inalienables de ‘Vida, llibertat i recerca de la felicitat’.

És evident que els Estats Units han incomplert la promesa pel que fa als seus ciutadans de color. En comptes d’honorar aquesta obligació sagrada, els Estats Units van donar als negres un xec sense valor que ha estat retornat amb el segell de ‘fons insuficients’. Però ens neguem a creure que el banc de la justícia sigui insolvent. Ens neguem a creure que no hi ha prou fons als grans dipòsits d’oportunitat d’aquesta nació. De manera que hem vingut a cobrar aquest xec, un xec que ens donarà les riqueses de llibertat i seguretat de la justícia.

També hem vingut a aquest lloc sagrat per recordar a Amèrica la ferotge urgència del moment. No és el moment de tenir el luxe de refrescar-se o de prendre la droga tranquil·litzadora del gradualisme. Ara és el l’hora d’alçar-nos de la fosca i desolada vall de la segregació cap a l’il·luminat camí de la justícia racial. Ara és l’hora d’alçar la nostra nació de les arenes movedisses de la injustícia racial fins a la sòlida roca de la germanor. Ara és l’hora de fer de la justícia una realitat per a tots els fills de Déu.

Seria fatal per a la nació no adonar-se de la urgència del moment. Aquest estiu sufocant del legítim descontentament dels negres no acabarà fins que no arribi una tardor revitalitzadora de llibertat i igualtat. El 1963 no és un final, sinó un començament. Aquells qui pensen que els negres només necessiten oblidar la frustració i que ara estaran contents tindran un despertar cru si la nació torna a la seva rutina habitual.

No hi haurà ni descans ni tranquil·litat als Estats Units fins que els negres no tinguin garantits els seus drets com a ciutadans. Els remolins de la revolta continuaran sacsant els fonaments de la nostra nació fins que no emergeixi el dia esplendorós de la justícia.

Però hi ha una cosa que he de dir a la meva gent, que roman en el càlid llindar que porta al palau de la justícia: durant el procés per a guanyar el nostre lloc just no hem de ser culpables de fets erronis. No sadollem la nostra set de llibertat bevent en la copa de l’amargor i l’odi. Sempre hem de conduir la nostra lluita en l’elevat pla de la dignitat i la disciplina. No hem de permetre que la nostra protesta creativa degeneri en la violència física. Una vegada i una altra hem d’elevar-nos a les majestuoses altures de la resistència a la força física amb la força de l’ànima.

Aquesta nova militància meravellosa que ha sacsat la comunitat negra no ha de conduir a la desconfiança dels blancs, car molts dels nostres germans blancs, com ho demostra la seva presència ací avui, s’han adonat que el seu destí va lligat al nostre destí. S’han adonat que la seva llibertat va lligada inexorablement a la nostra llibertat. No podem caminar sols. I a mesura que caminem, ens hem de fer la promesa que anirem endavant. No podem tornar enrere.

Hi ha qui demana als qui donen suport a la lluita pels drets civils: ‘Quan estareu satisfets?’ No estarem satisfets mentre els negres siguin víctimes dels horrors inimaginables de la brutalitat policíaca. No estarem satisfets mentre els nostres cossos, cansats per la fatiga del viatge, no puguin allotjar-se als motels de les carreteres i als hotels de les ciutats. No estarem satisfets mentre la mobilitat bàsica dels negres sigui d’un gueto petit a un de més gran. No estarem satisfets mentre als nostres fills els privin el seu ésser i els robin la dignitat amb cartells que diuen: ‘Només per a blancs’. No podem estar satisfets i no estarem satisfets mentre un negre de Mississipí no pugui votar i un negre de Nova York cregui que no té res a votar. No, no estem satisfets, i no ho estarem fins que la justícia no ens arribi com una cascada i el bé com un torrent.

No passo per alt que molts de vosaltres sou ací després d’haver passat grans proves i tribulacions. Alguns de vosaltres tot just acabeu de sortir de cel·les estretes. Alguns de vosaltres heu vingut de llocs on la recerca de la llibertat us ha deixat colpejats per les tempestes de la persecució i somoguts pels vents de la brutalitat policíaca. Sou els veterans del sofriment creatiu. Continueu la feina amb la fe que el sofriment sense recompensa assegura la redempció.

Torneu a Mississipí, a Alabama, a Geòrgia, a Louisiana, a les zones pobres i els guetos de les ciutats del nord, amb la certesa que d’alguna manera aquesta situació pot canviar i canviarà.

La Marxa pels Drets Civils va omplir el parc del Lincoln Memorial de Washington

No ens delectem a la vall de la desesperació. Us dic, amics meus, que malgrat totes les dificultats i frustracions del moment, jo encara tinc un somni. És un somni arrelat profundament en el somni americà.

Tinc el somni que un dia aquesta nació s’alçarà i viurà el significat veritable del seu credo –tenim aquestes veritats com a evidents: tots els homes són creats iguals.

Tinc el somni que un dia als turons colorits de Geòrgia els fills dels ex-esclaus i els fills dels ex-propietaris d’esclaus seran capaços de seure junts a la taula de la germanor.

Tinc el somni que un dia fins i tot l’estat de Mississipí, un estat desert, sufocat per la calor de la injustícia i l’opressió, serà transformat en un oasi de llibertat i justícia.

Tinc el somni que els meus quatre fills petits viuran un dia en una nació on no seran jutjats pel color de la pell sinó per la naturalesa del seu caràcter.

Tinc un somni, avui!

Tinc el somni que un dia, allà a Alabama, amb els racistes despietats, amb un governador de qui dels llavis degoten paraules d’interposició i anul·lació, un dia allà mateix a Alabama nens i nenes negres seran capaços d’unir les mans amb nens i nenes blancs com germans i germanes.

Tinc un somni, avui!

Tinc el somni que un dia cada vall serà exaltada, cada turó i cada muntanya seran abaixats, els llocs escarpats seran aplanats i els llocs sinuosos seran redreçats, i que la glòria del Senyor serà revelada i tota carn la veurà ensems.

Aquesta és la nostra esperança. Aquesta és la fe amb què tornaré al sud. Amb aquesta fe serem capaços d’esculpir en la muntanya de la desesperació una pedra d’esperança.

Amb aquesta fe serem capaços de transformar les discordances de la nostra nació en una bonica simfonia de germanor. Amb aquesta fe serem capaços de treballar junts, de pregar junts, de lluitar junts, d’anar a la presó junts, de lluitar per la nostra llibertat junts, amb la certesa que un dia serem lliures.

Aquest serà el dia, aquest serà el dia en què tots els nens de Déu seran capaços de cantar amb un nou significat: ‘El meu país, dolça terra de llibertat, sobre teu canto. Terra on els meus pares van morir, terra de l’orgull del pelegrí, des de cada vessant, deixin ressonar la llibertat.’ I si els Estats Units avancen pel camí de convertir-se en una gran nació, això s’ha de fer en realitat.

Llavors, deixeu ressonar la llibertat des dels prodigiosos cims de Nou Hampshire.

Deixeu ressonar la llibertat des de les grans muntanyes de Nova York.

Deixeu ressonar la llibertat des de les Allegheny de Pennsilvània!

Deixeu ressonar la llibertat des dels cims nevats de Colorado.

Deixeu ressonar la llibertat des dels pics corbats de Califòrnia.

Deixeu ressonar la llibertat des de les muntanyes de pedra de Geòrgia.

Deixeu ressonar la llibertat des de la muntanya Lookout de Tennessee.

Deixeu ressonar la llibertat des de cada turó i cada talpera de Mississipí, des de cada vessant, deixeu ressonar la llibertat!

I quan això passi, quan deixem ressonar la llibertat, quan la deixem ressonar des de cada vila i cada mas, des de cada estat i cada ciutat, serem capaços d’apressar l’arribada d’aquest dia quan tots els fills de Déu, homes negres i homes blancs, jueus i gentils, protestants i catòlics, seran capaços d’unir les mans i cantar les paraules d’una vella espiritual negra: ‘Per fi som lliures! Per fi som lliures! Gràcies a Déu totpoderós, per fi som lliures!»

També podeu veure el vídeo del discurs:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb