“L’auxiliar del president em va dir que paios com jo érem ‘membres d’allò que nosaltres anomenem la comunitat ancorada en la realitat’, composta, segons ell, de persones que ‘creuen que les solucions sorgeixen de l’estudi judiciós de les realitats discernibles’ […] ‘El món ja no funciona així’, em va dir a continuació. ‘Nosaltres ara som un imperi, i quan actuem, creem la nostra realitat. I mentre vosaltres estudieu aquella realitat –de manera judiciosa, com soleu fer–, nosaltres actuarem un altre cop, i crearem així més realitats noves, que també podeu estudiar, i així es desenvoluparan les coses. Som els actors de la història i vosaltres, tots vosaltres, sereu deixats enrere només per a estudiar què fem.'”

És Karl Rove, conegut popularment com “el cervell de Bush Jr.”, parlant amb el periodista Ron Sussman, després d’haver enginyat la invasió nord-americana de l’Irac a còpia de mentides.

Celebro que Damià del Clot hagi publicat un nou llibre sobre l’ús del lawfare en relació amb la persecució de l’independentisme per l’estat espanyol. És un tema molt important. I, si jutgem per l’entrevista de VilaWeb de fa una setmana –encara no he pogut obtenir el llibre ací, als EUA–, promet ser una contribució valuosa per a comprendre les dinàmiques reals de l’anomenat “problema català” dins l’estat espanyol.

De l’entrevista amb Del Clot, me n’han interessat tres elements en particular: a) la seva constatació molt franca i sense malabarismes verbals de l’existència de l’estat profund; b) de quina manera assenyala, recolzant-se en l’obra de Schmitt i Fraenkel, que el “permís” perquè la força normalment amagada de l’estat profund comenci a operar sense cobertura i sense escrúpols en la societat va sempre lligat a la creació, l’amplificació o l’escenificació d’un sentiment de crisi entre els ciutadans; c) la seva invocació del concepte de “mort política” quan es refereix a l’objectiu principal de l’estat en el cas d’Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs.

Atesa la seva circumstància vital, és completament natural que, quan Del Clot analitza la creació de règims de “justícia inversa”, fixi la mirada en el maltractament recent de l’independentisme català per la judicatura i l’estat profund d’Espanya.

Però em sembla que hi ha també un perill en el fet d’adoptar –si és que l’autor ho fa realment al llibre– un enfocament exclusivament estatal o local en afers d’aquesta mena. Perquè els sistemes de la supressió de drets legals bàsics ja no són, ni de bon tros, exclusivament estatals, ni desplegats ja necessàriament per la judicatura i més òrgans governamentals.

Fins fa cinc anys (o menys), parlar obertament a Espanya o als EUA de l’existència de l’estat profund era la manera més ràpida de guanyar-se un viatge sense bitllet de tornada a l’illa dels “conspiranoics” sense remei. Però ara que el concepte té finalment una acceptació bastant àmplia en molts sectors “respectables” de la premsa, lamentablement ja no serveix tant per a explicar el problema del dèficit democràtic en el món occidental caracteritzat per una OTAN en cerca constant d’enemics per a justificar la seva existència, una Unió Europea més interessada a fiscalitzar actituds socials que no a fomentar el benestar dels seus ciutadans, i on les dues forces es recolzen, per al compliment dels seus objectius, en Facebook, Google, Paypal i, consegüentment, gran part de la premsa dita de “prestigi”.

No, per a entendre realment com és que perdem llibertats a cada pas, hem d’indagar sobre la força d’allò que podríem anomenar el “suprastat profund”, és a dir, una coalició dels aparells de seguretat dels estats anomenats “democràtics” (amb Espanya de manera molt preeminent), que treballa com més va més estretament entre si i –potser més important– més estretament amb les grans plataformes que controlen amb nitidesa el flux d’informació al món.

No és –com ens mostra Daniele Ganser en el seu estudi fonamental sobre la xarxa Gladio– que la cooperació entre els estats profunds, capitanejats molt sovint per homes d’una clara orientació feixista, sigui un fenomen completament nou. Durant aquestes últimes dues dècades aquests elements llargament presents en els aparells de seguretat han aprofitat canvis tecnològics importants (molt sovint facilitats per inversions molt grans dels seus pressuposts black), i una enorme reconcentració de riquesa als estrats més alts de la societat, per a perseguir els seus objectius autoritaris d’una manera molt més descarada.

Les decisions preses pel govern de Bush en la reacció contra els atacs de l’11 de setembre de 2001 constitueixen una fita essencial en aquesta trama. Mentre els nord-americans –i gràcies al poder de magnificació d’un sistema mediàtic mundial enfocat molt desmesuradament en la realitat dels EUA– i gran part del món estaven en estat de xoc després dels atacs, els homes de Bush, amb la Patriot Act ja preparada, van fonamentar les bases precisament del règim de justícia inversa de què parla Del Clot en el cas de la guerra bruta espanyola contra Catalunya.

D’aquell moment d’endavant, ni el ciutadà nord-americà ni els múltiples actors estrangers amb interès en –o en contacte assidu amb– l’imperi no tindrien presumpció d’innocència. Sota el concepte de la guerra contra el terrorisme, i el seu fill bastard, la doctrina de guerra preventiva (de clara inspiració nazi), tots ens vam convertir en sospitosos amb la responsabilitat personal de provar la nostra innocència davant l’estat profund americà i els seus múltiples sotagoverns amics al món en qualsevol moment que ells ens ho demanessin.

Per ventura creieu que la llei de partits d’Aznar, promulgada el juny del 2002, que donava al govern d’Espanya el dret de penalitzar de facto els pensaments dels ciutadans (el seu “suport tàcit” del terrorisme o paraules i gests “exculpant-ne i minimizant-ne el significat”) no té res a veure amb la promulgació de la Patriot Act vuit mesos abans? Creieu que no hi va haver cap comunicació entre el sotagovern d’Espanya i els seus homòlegs als EUA i més llocs per parlar d’aquesta llei durant la primavera del 2002?

La crisi financera del 2008, viscuda com a calvari pels ciutadans normals i pels petits empresaris, va empènyer el gran capital a un període de forta bonança, cosa que va utilitzar a) per enfortir el seu control considerable sobre un establishment mediàtic ja coix per la desaparició sobtada del seu model de negocis arran de l’eclosió d’internet un decenni abans; b) per estrènyer els vincles tant amb els estats profunds com amb Silicon Valley.

La primera gran mostra de la força d’aquesta nova aliança va ser la persecució coordinada de Julian Assange, que, com deveu recordar, va cometre el “crim” de fer periodisme basat en una documentació impecable que tenia l’efecte d’embrutir la imatge de l’exèrcit dels EUA i, a continuació, tot de persones i entitats molt poderoses.

En el seu cas, veiem cooperació entre serveis d’intel·ligència i un atac coordinat de tots els diaris i mitjans anomenats de prestigi (incloent-hi els suposadament d’esquerres, com The Guardian) dissenyat per destruir moralment el periodista.

Però potser l’element més important, i menys comentat de la campanya per a anul·lar la presència i l’obra d’Assange va ser la decisió de Paypal de blocar la seva capacitat de rebre donacions mitjançant el seu servei de pagaments. Les autoritats van decidir que en el cas d’Assange no n’hi havia prou amb un “mer” assassinat moral per calúmnia. Calia una mort civil total per ofec financer, dut a terme no per l’estat –seria molt lleig, això–, sinó per un gegant de l’alta tecnologia fent exactament allò que la federació d’estats profunds “democràtics” volien que fes.

Així és el nou règim de governació sota el qual vivim ara.

Amb la crisi de la covid ho tenim tot, però d’una intensitat augmentada.

Hi ha les “realitats inventades”, tan volgudes per Karl Rove: la covid, amb la seva taxa de morts per infecció per sota del .25%, que mata d’una manera molt preponderant persones que ja han arribat a la seva expectativa de vida, presentada com una plaga “sense precedents” que “no discrimina entre les seves víctimes”. Tenim també les màscares presentades com a barreres provadament efectives contra la transmissió entre el gran públic, la PCR com una prova afinada i fiable per a detectar la presència de la infecció, vaccins que clarament no prevenen ni la infecció ni la transmissió com a imprescindibles per a garantir la “protecció de tots”, vaccins d’una pauta incompleta de proves com a medicaments inqüestionablement “efectius i segurs”, les escoles com a llocs molt importants de transmissió del virus i la immunitat natural com un fenomen de poca duració i de poca extensió en la societat.

Amb les realitats inventades hi ha també les desaparicions estratègiques com, per exemple, l’acostament de Suècia al problema, reeixit i molt poc lliberticida, i també els testimonis molt crítics d’una llarguíssima llista científics de renom mundial.

I val la pena de notar que aquestes campanyes brutals de censura (o de freqüent distorsió de dades en el cas de Suècia, una especialitat d’aquell diari que vol presentar-se com el diari de prestigi en llengua catalana) no van ser fetes per cap estat, sinó per empreses privades, controlades pel gran capital, molt contentes de fer la feina bruta que en temps de les dictadures clàssiques era responsabilitat exclusiva d’entitats governamentals.

I malgrat el desig de tants de no veure les transformacions socials recents en aquests termes, hem vist a tot el món occidental la imposició d’un estat d’excepció que ha atorgat als governs i les empreses privades que els donen suport / controlen, una capacitat insòlita de dirigir i fiscalitzar comportaments privats i íntims, o fins i tot d’atenuar dràsticament una gamma àmplia d’activitats assembleàries i deliberatives, essencials per al funcionament mínim de la democràcia.

Prenem com més va més la posició de suplicants davant el poder, obligats a demanar permís per a recuperar drets que, segons els conceptes més evidents de la democràcia, ens pertanyen per natura a nosaltres, els ciutadans. Ho va veure venir, ja al primer moment, l’estudiós més prolífic i rigorós de l’ús dels estats d’excepció pels poders fàctics, Giorgio Agamben. I va ser escarnit i silenciat quan apuntava aquestes veritats palmàries.

En la seva entrevista, Del Clot diu amb molta raó que en el cas d’Artur Mas i els seus col·laboradors en la suposada organització del 9-N l’objecte principal de l’estat espanyol era assegurar-ne la mort política.

En el cas d’Assange, hi havia un grau més d’ambició: volien assegurar-ne la mort social total. I se n’han sortit.

I ara, amb la imposició de passaports sanitaris en molts països i vaccins obligatoris en molts llocs de feina, veiem el desplegament en massa entre els ciutadans comuns de les tàctiques –ancorades en una fusió de facto del govern i el gran capital– emprades per neutralitzar-lo, a ell i el seu projecte periodístic.

No podem defugir les qüestions morals centrals relacionades amb aquesta “nova normalitat”.

Estem realment disposats a consentir l’ús del garrot de la mort social (i no em digueu que no és això) per a induir l’acceptació de medicaments encara experimentals amb efectes secundaris desconeguts que, a més a més, s’han revelat absolutament incapaços de fer la primera cosa demanada a un vaccí: blocar la transmissió del virus?

Estem realment còmodes cedint als governs unes relacions absolutament incestuoses, amb enormes entitats lucratives transnacionals (heu vist cap dels convenis per a la provisió de vaccins signats entre certs estats “sobirans” i Pfizer?) la clau de la nostra sobirania corporal?

Hem pensat en les conseqüències a llarg termini d’una situació –que s’ha tornat comuna als EUA aquests últims mesos–, en què tant el govern com l’empresa que ens paga el sou i que ens controla l’assegurança de salut s’han atribuït el poder d’anul·lar sense cap explicació científica les decisions preses de bona fe en el context de la relació sempre íntima entre el metge i el pacient? Amb aquest precedent, quins arguments tindrem quan ens obliguin a prendre una altra substància suposadament miraculosa “pel bé de tots”?

Tornant al començament, celebro que persones com Damià del Clot i, de manera encara més heroica, Gonzalo Boye il·luminin la realitat dels atacs de l’estat profund espanyol contra els drets democràtics més fonamentals dels seus ciutadans. I entenc que no es poden resoldre alhora totes les amenaces que assetgen un espai cívic.  Però crec, també, contra allò que semblen pensar molts, que la ingenuïtat pot ser tan fatal com l’agressivitat més desbocada, i que n’és, tot sovint, un dels aliats més efectius i preuats.

Avui dia les forces d’opressió antidemocràtica rarament tenen una gènesi purament estatal. I, com ens delata Karl Rove en la citació de més amunt, els mestres de l’univers als grans centres de poder supranacional conceptualitzen els seus atacs sobre les poblacions del món en termes d’onades, confiant que mentre ens trobem encara enmig de la marea revoltosa d’una primera onada, serem molt poc capaços de preparar-nos per a les dislocacions que ens arribaran amb la segona.

De manera que les nostres respostes han de ser també integrals i previsores.

En fi, pensar que la crisi de la covid, amb els seus ritus de submissió i les seves pràctiques de justícia inversa (ets un infectat fins que no hagis provat que no), és un simple problema de salut o de finances que no tindrà repercussions molt serioses en la praxi de la campanya per a l’alliberament de Catalunya em sembla un error, i potser pitjor, una ingenuïtat.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.