El Referèndum Unilateral d’Independència (RUI) pot ser una trampa en el camí de la independència. Creiem que això s’ha d’explicar molt bé perquè no ens podem permetre de caure en aquest parany. En la nostra declaració del mes de juny ja ho exposem clarament:

«Pensem que és important situar els diferents elements de la manera que permetin avançar, perquè, per exemple, la idea d’un referèndum (RUI) situada fora del context adequat podria ser (com ja força experts han remarcat) un factor de distorsió o de dilació en el camí cap a la independència.»

Cal explicar-ho breument. Tot aquest enrenou apareix quan algunes persones destacades fan una proposta de RUI davant l’atzucac polític que va resultar de l’obstrucció parlamentària al pressupost, un fet que s’ha agreujat després amb la proposta del secretariat nacional de l’ANC de sotmetre a referèndum intern la proposta d’exigir al govern que faci un RUI vinculant, amb pregunta binària. Sobre aquesta qüestió pensem que, abans de prendre una decisió, cal informar-se’n bé. La idea de proposar un referèndum a les bases de l’ANC, sense que hi hagi hagut un debat profund sobre les conseqüències polítiques i legals d’una DUI o d’un RUI, ens sembla tendenciós. Aquesta proposta de referèndum intern sense informació adequada pensem que és només un intent, poc fonamentat políticament, del secretariat de l’ANC per a recuperar el protagonisme perdut aquests darrers mesos.

En primer lloc, hem de recordar que venim d’uns fets polítics clars en aquest sentit:

1. Una consulta vàlida i de caràcter vinculant. Ens hauríem d’anar acostumant al fet que tant els referèndums com les consultes són, i han de ser, vinculants d’acord amb l’existència d’un quòrum mínim. El 9-N de 2014 es van manifestar 2,345 milions de persones sobre un cens de 5,315 milions, és a dir un 44,12% de participació. Més que suficient. A les eleccions europees, per exemple, van votar un 45,84% del cens, una participació que, si fa no fa, és semblant.

I sembla que aquests percentatges s’accepten internacionalment. És cert que no es disposava d’un cens oficial, que hi van participar els ciutadans entre 16 i 18 anys i que va ser organitzat per voluntaris. Però això no invalida els resultats, només els pot matisar. Les votacions van ser, a més, validades per una bona quantitat d’observadors i premsa internacionals que se’n van fer ressò.

2. Una majoria amb escreix. Hi van votar sí-sí un 80,76% dels votants, és a dir, un 44,12% del cens, i, per tant, el resultat de la consulta és que més d’un 80% dels que van votar volen constituir un estat independent.

3. Les eleccions plebiscitàries del 27-S. Els partits a favor de la independència van dir, de totes les maneres possibles, que aquelles eleccions eren plebiscitàries i per tant vinculants respecte de la proclamació de la independència. La ciutadania de Catalunya va donar un mandat al parlament per a portar-nos a la independència. És en aquest sentit que els parlamentaris independentistes de JxSí i la CUP van decidir el 9-N (del 2015), i per majoria, fer les tres lleis i dissenyar el full de ruta cap el trencament i la independència.

Així doncs, la ciutadania ja s’ha pronunciat (el 9-N del 2014) i ha donat el mandat als polítics per liderar el camí cap a la independència (el 27-S del 2015). Ara és el torn dels polítics que van ser elegits per fer la tasca que es van comprometre a fer i per a la qual tenen el mandat inexcusable de la ciutadania. El poble ja s’ha pronunciat dues vegades i totes dues en el mateix sentit. Ara són els polítics que han de fer la feina a què s’han compromès, seguint el mandat popular.

I, en segon lloc, hem de sospesar les conseqüències legals i polítiques de les coses que es proposen.

Abans de proposar un referèndum hem d’explicar molt bé les diverses alternatives i quines conseqüències tenen. Si es proposa una sola alternativa, no és un referèndum en sentit estricte, sinó una mena de plebiscit de confirmació, que té el propòsit de refermar una decisió que ja ha estat presa per la direcció de l’ANC que ho proposa.

En aquests moments, les alternatives a presentar a les bases de l’ANC i, per extensió, a tota la ciutadania de Catalunya són tres:

1. Fer un RUI.

2. Fer una DUI.

3. No fer res i deixar que el parlament i el govern segueixin el seu full de ruta, amb la confiança que ens portaran a bon port.

Què pot passar si fem un referèndum unilateral (RUI)?

1. Fer un RUI, en el context actual i sense canviar res més, significa fer-ho dins la legalitat vigent que en nega qualsevol mena de validesa.

Per contra, fer un referèndum després d’haver fet una DUI té l’avantatge de la cobertura d’una nova legalitat.

2. Com que un RUI és il·legal, és més probable que tingui una baixa participació i que això suposi, finalment, un element de deslegitimació. La por d’actuar en un context d’il·legalitat farà segurament augmentar les crítiques al RUI per part dels sectors contraris i finalment farà que molta gent no vagi a votar.

3. En aquest ambient enrarit de dues presumptes legalitats (o almenys amb instruccions contradictòries emanades dels dos governs en conflicte), serà més probable que les votacions no es puguin guanyar a causa de la gran confusió que hi haurà. Perquè una decisió pugui ser fidel a la voluntat popular i vàlida, els votants necessiten un ambient de claredat i de fermesa institucionals. I això només es pot garantir en un sol marc legal que es percebi d’una manera clara i inequívoca.

4. En un RUI, és a dir, en un referèndum convocat de manera unilateral, es crea una forta tensió no solament entre l’electorat sinó molt especialment en el funcionariat, incloent-hi les forces de seguretat, que es trobaran davant dues legalitats contradictòries. Serà inevitable que sorgeixin molts problemes d’organització i que una part del funcionariat s’hi giri en contra.

5. Per tant, amb l’opció del RUI és tota la societat que entra en conflicte intern, una situació que fa perillar el resultat d’un referèndum, l’instrument que suposadament hauria de permetre el camí a la independència.

Totes aquestes coses són les que la ciutadania, i l’ANC, ha de valorar abans de pronunciar-se sobre la conveniència d’un RUI o no.

Què pot passar en una declaració unilateral (DUI)?

1. És una declaració feta des d’un parlament plenament legitimat per a fer-ho i és la justa conseqüència de tot al que hem exposat en la primera part d’aquest escrit sobre la valoració del 9-N del 2014 i el 27-S del 2015. Es tracta, doncs, d’una nova legalitat emanada des de la sobirania delegada del poble de Catalunya. Ningú no pot dir que aquest mandat no tingui fonament legal, perquè a les eleccions del 27-S es va dir ben clarament, de totes les maneres possibles, que eren plebiscitàries.

2. Els polítics que propugnaven de portar-nos a la llibertat són els que tenen, ara, la responsabilitat de fer-ho. Ningú més no n’ha de ser responsable. Amb la proposta del RUI es descarregaria, en canvi, la responsabilitat sobre la població i molt especialment sobre el funcionariat. Amb una DUI qui assumeix la responsabilitat són els polítics que han estat escollits per a portar-nos a la independència.

I per qualsevol acció d’un ciutadà o d’un funcionari, sap que pot remetre’s a l’empara de la nova legalitat.

3. D’una altra banda, solament la DUI dóna legalitat i credibilitat a totes les decisions i accions necessàries posteriors: llei de transitorietat, referèndum de confirmació de la independència, procés constituent, etc.

La qüestió del referèndum previ podria aparèixer, segons les nostres valoracions, només en un primer moment, com a instrument d’emplaçament darrer a l’estat espanyol. És per això que la nostra proposta és:

1. El primer pas seria emplaçar l’estat espanyol, per darrera vegada, perquè en un termini que no pot excedir del present any 2016 s’avingui a convocar, juntament amb el Parlament de Catalunya, un referèndum vinculant, binari, sobre la independència de Catalunya. Alhora, s’ha de comprometre, en el cas que el resultat sigui favorable a la independència, a iniciar tot seguit les negociacions sobre els termes de la separació.

En el cas, ben probable, que aquest referèndum no sigui possible, considerem que, tal com ja s’ha exposat en els acords del 9-N passat, el pas següent és :

2. La declaració d’Independència. Acabat el termini de l’any 2016 i, en el cas que l’estat espanyol no atengui l’emplaçament, el parlament declararà unilateralment la Independència de Catalunya (DUI), en just compliment del compromís polític del 9 de novembre passat. Simultàniament, i ja dins la legalitat catalana, s’aprovarà la llei de transitorietat jurídica i es convocarà tota la ciutadania de Catalunya a un referèndum de ratificació de la declaració d’independència i del nou marc jurídic creat.

El referèndum el farien, doncs, en aquest cas, les institucions catalanes sense dependre de l’administració espanyola. Finalment, es clouria el procés constituent, un altre element del procés en el qual no ens estendrem en aquest document.

Així, doncs, aquesta qüestió del referèndum només té sentit, per a nosaltres, de dues maneres diferents:

—Per a emplaçar per darrera vegada l’estat espanyol perquè l’organitzi (cosa que molt probablement no farà, però que si fes ja ens posaria a la mà un instrument de ruptura eficaç).

—O per a ratificar la declaració d’independència, ja actuant dins una nova legalitat.

Som conscients que la seqüència d’objectius que hem exposat és ambiciosa i que només serà possible amb un enfortiment creixent de la capacitat de mobilització i d’organització del moviment per la independència.

Pensem que aquesta ha de ser la nostra tasca i la nostra preocupació principal. Allargar indefinidament l’esperança en un referèndum pot ser una trampa mortal.

Drassanes per la República Catalana (@DrassanesCAT)

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb