Amb el risc de qualsevol predicció, ja es pot avançar que o bé no hi haurà referèndum el 2017 (ni el 2018) o bé no servirà per a allò que se suposa que ha de servir: resoldre d’una vegada el conflicte que hi ha a Catalunya entre els sobiranistes i els unionistes a fi de decidir el futur polític dels catalans. Perquè fos així, aquest referèndum hauria de tenir un suport ampli dels partits polítics catalans i de la societat civil. I això falla, sobretot per part dels partits polítics que refusen l’organització d’un referèndum unilateral (CSQP-comuns, PSC, Ciutadans i PP). Subratllem el ‘sobretot’, perquè és probable que la societat civil tingui una posició més pragmàtica, és a dir, que estigui més preocupada perquè el problema es resolgui avuiat. I si el referèndum unilateral pot ser útil –podrien demanar molt majoritàriament els catalans–, per què no? Per això és important que ens fixem sobretot en els partits polítics catalans que obstaculitzen aquesta via de solució del problema.

Hi ha una cosa que ha fet córrer massa tinta i que s’ha d’aclarir. Certament, és molt probable que l’estat espanyol no accepti ni a curt termini ni a mitjà termini de negociar un referèndum d’independència com l’escocès. Com que tampoc no acceptarà d’interpretar les normes jurídiques de què ja disposa l’ordenament jurídic espanyol per acomplir aquesta consulta, el referèndum serà il·legal. Doncs bé, caldria preguntar: I? És clar que el referèndum seria il·legal, però, hi ha ningú que pensi realment que un referèndum d’independència amb el suport de tots, o gairebé tots, els partits polítics catalans, i amb una àmplia participació, podria ser aturat o menystingut pel govern espanyol? De debò? Jo crec que no. Encara més, crec que la primera cosa que faria l’estat espanyol seria treure de l’armari el seu millor negociador per poder fer-lo de manera pactada i, d’aquesta manera, poder dir la seva en aquesta consulta. Deixant de banda això, una intervenció forçada, contra la voluntat expressada per tots o quasi tots els partits polítics catalans (si fos el cas), seria un desastre, una vergonya per a l’estat espanyol. Per tant, és una opció que sembla descartable.

D’això es desprèn que, contràriament al que s’ha dit i pensat aquests últims anys, a hores d’ara la clau del conflicte no la té l’estat espanyol (bé, sí que la té, si la volgués fer servir), sinó el conjunt dels polítics catalans. Durant trenta anys llargs hi ha hagut lluites constants per aprofundir l’autonomia territorial dels catalans, queixes en tots els àmbits possibles i imaginables, que no han fet ni fan sinó denunciar (amb més raó o menys, tant se val) els abusos del govern espanyol. No hi ha ni un sol partit polític català amb representació al parlament, ni un de sol, que no gesticuli o s’ompli la boca de la defensa de l’autonomia política: uns, finançament; uns altres, llengua catalana; uns altres, infrastructures, etc. I vet ací que quan sorgeix la crisi política més gran que ha tingut Catalunya des del 1978, i l’estat espanyol decideix de no fer allò que cal per a resoldre-la (tot i poder fer-ho i tenir mitjans per a fer-ho), alguns partits catalans no recorren a aquest cobejat instrument que és l’autonomia política, de la qual disposen per a resoldre aquest problema de manera autònoma, sense la tutela de l’Estat espanyol. S’estimen més mirar cap a la capital de l’estat en cerca d’algun senyal que els serveixi de guia, que no pas resoldre-ho com adults, és a dir, de manera autònoma.

Algú em pot dir que aquest referèndum continuaria essent il·legal, que no tindria efectes jurídics, etc. Però això és enganyar-se i voler enganyar la gent. Si no té efectes jurídics, encara amb més raó s’ha de poder fer, perquè la prohibició per part de l’estat resulti desproporcionada i fins i tot absurda. Tanmateix, demanem-nos una cosa: si realment els partits polítics catalans acceptessin de resoldre d’una vegada el problema (cosa que potser ells no volen, però els ciutadans probablement sí) mitjançant un referèndum, qui pot pensar que aquest referèndum no tindria ni efectes ni conseqüències? Els partits polítics catalans que neguen als ciutadans aquest referèndum haurien de reflexionar sobre el significat de l’autonomia política i el compromís que hi mantenen, sobre la necessitat que els polítics aportin solucions als problemes, oimés quan les tenen a l’abast. Costa molt poc d’acusar un govern català que legítimament (és a dir, democràticament) arrossega la societat catalana a aquest xoc de trens que tant invoquen i que no arriba mai (n’hi pot haver? Són trens de la mateixa mida?), i a un govern espanyol que legítimament (és a dir, democràticament) arrossega el conjunt de la societat espanyola a un conflicte que només pot ser contraproduent. Però, per què cal acusar ningú si tenen la solució a les seves mans? No fóra més responsable i cívic deixar que fossin els catalans que expressessin autònomament la seva voluntat sobre el futur polític de Catalunya, donant suport a un referèndum d’independència? Si els partits polítics catalans que refusen el referèndum unilateral no ho entenen així, com gosaran defensar demà l’autonomia política dels catalans, no havent estat capaços de servir-se de l’autonomia i consultar-los en la pitjor crisi política de la seva història democràtica?

 

Jorge Cagiao y Conde, professor de dret espanyol a la Universitat de Tours. Autor de Federalismo, autonomía y secesión en el debate territorial español. El caso catalán

.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb