El rapte d’Europa

De vegades (sovint?), la mitologia ens ofereix explicacions o metàfores inquietants. Aquesta d’Europa, per exemple. Que la definició d’això que som, amalgama i somni també, història i cataclismes i possibilitats, ens hagi quedat fixada per la contalla grega m’ha semblat sempre una mala passada digna d’anàlisi. Perquè avui, encara, som Grècia, la Grècia clàssica, en bona part (i més, és clar: Roma i les coses que han vingut després), i ho som per a bé i per a mal. En aquest cas, si m’ho permeteu, per a fatal.

Perquè si ens preguntem qui som o què som (“Oh, Europa!”, que deien els Dagoll Dagom), i cerquem l’origen del nom, de seguida toparem amb el mite grec i la imatge de la jove princesa amb cara d’espant raptada per un gran brau blanc (l’han posada als eurobitllets i a les euromonedes? L’han posada als eurobitllets i a les euromonedes!). Que aquesta és la cosa. Naixem (mitològicament) d’un d’aquells raptes amb violació que perpetrava l’omnipotent i omnipresent déu entre els déus de l’Olimp, el Zeus abusador. Perquè conta la rondalla que els reis de Tir, Agènor i Telefassa van tenir una filla que es deia Europa (en altres versions és filla d’un fill dels reis: ja ho tenen, això, els mites, que són embolicats…). I que quan Zeus, capriciós, rampellut, violent, la va veure, tan bella i tan tot, se la va voler quedar. I que va fer el que solia fer: raptar. En aquest cas, es va disfressar de brau blanc, fabulós amb les seves banyes de lluna, i es va ajaçar, tranquil, als peus de la princesa. Ella, que collia flors amb les seves amigues, el va veure tan mansoi que se li va enfilar a la gropa. I aleshores el toro es va envolar mar enllà, i ella cridava i plorava, i les amigues també, però a Zeus mai no li importen aquests detalls. La va deixar a Creta, i fruit de les reiterades violacions en van néixer tres fills (Minos, Radamant i Sarpedó), ella va quedar com a reina de l’illa i això és tot. No entenc encara per què, a partir d’aquí, la princesa fenícia raptada dóna nom al nostre continent.

Més enllà o més ençà del mite, val a dir, l’etimologia ens ofereix altres explicacions per al nom, més prosaiques i més acostades, probablement, a la realitat: la que hi troba relació amb els mots grecs εὐρύς, ‘ample’, i ωψ, ‘mirada’ (tant de bo, oi?); la que hi veu l’arrel semítica ereb, entesa com a ‘terra de l’ocàs’ (perquè, vistos des del nostre est llunyà, som la terra on queda mort el Sol, és a dir, occit, del llatí occidere, i d’aquí també aquell occidente romà que és el nostre occident). De tota manera, i per a abaixar-nos una mica els fums (que ja sabem que ens fa falta, als europeus), es veu que, en realitat, aquells grecs de la filosofia i del govern del poble (del poble grec; del poble grec masculí; del poble grec masculí i no esclavitzat: per poc que t’hi fixis creixen els peròs, que no lleven importància a la cosa, però que són) consideraven que les terres fermes (europees) que no eren les seves illes eren, simplement, “el continent” (l’espai que conté coses o, més concretament i sota el seu prisma, que conté gent… incivilitzada).

En fi. Que darrerament, empesa, diria, per aquesta brutal visualització de l’abús i la barroeria que significa i representa el món de Donald Trump i companyia, pels atacs que aquesta descarnada negació de la raó i del bé comú perpetra contra tothom qui no s’avingui a acatar la seva voluntat, penso Europa.

També perquè Europa (així com a cosa concreta però també com a concepte) és blanc d’aquest assetjament trumpputinista que fanfarroneja tan perillosament pel món, i perquè l’assetjament en anglès és bullying, que ve de bull, que vol dir toro.

I perquè no m’agrada la maleïda metàfora, aquí.

Ni m’hi voldria resignar.

Entenguem-nos: ja sé que les institucions europees al servei de, i el pes dels estats al servei de, i etcètera. Sé, sabem això igual com hem de saber, i recordar, que aquesta Europa que de vegades admirem (aquesta idea d’Europa, potser, més exactament) s’ha alçat, també, sobre la sang dels esclaus, sobre l’espoliació colonialista, sobre tant de dolor. Fora, per tant, l’enfarfegadora i malaltissa superioritat moral que de vegades ens distorsiona el món, als europeus: que no en som melic, que la Terra és ampla i les cultures que l’han feta i que la fan, també.

Que no en som melic, però que som.

Que som un què sé jo, un concepte que serveix per a tant, si ho volem, un espai en transformació (un espai físic, geogràfic i polític que canvia amb els segles), una consciència i una història llarga i fecunda i fosca també, som una idea o moltes idees en contradicció. Som a mesura que ens fem. I això val la pena no perdre-ho de vista: que Europa no és monolítica ni inamovible i que també nosaltres, la gent d’aquest poble entestat a existir i a viure en plenitud, la fem. Que ens interessa fer-la, tenir present sempre la idea de fer-la, a la mida i a la imatge i al servei dels interessos dels pobles que la formen.

Com si l’hagués confegit pensant a donar-nos arguments, i potser perquè l’ha confegit pensant a donar-nos arguments, en Martí Domínguez acaba de publicar La llum de les llums (Angle), una bella compilació de pensaments presentats en format de dita o d’aforisme que ens il·lustren sobre la força que va tenir, la que té encara, el segle XVIII europeu. L’he obert a l’atzar i hi he trobat aquest apunt de l’hugonot Laurent Angliviel de la Beaumelle que diríeu fet a posta per als abusadors de tots els temps: “No sé si és un gust particular, però ningú no em sembla gran quan em fa sentir que soc petit.”