A les deu de la nit del dimarts ens va deixar Josep Bonet, poeta, escassament conegut però immensament gran, un dels grans de la poesia catalana feta al País Valencià des de la represa de l’anomenada Generació dels setanta. Nascut a Almoines, La Safor, País Valencià, però Callosí de sentiment, ja que va va ser a Callosa d’en Sarrià on va créixer, vivia a Oliva des del 2003.

La seua poesia editada és poca, tenia com una mena d’aprensió a publicar i defugia veure els seus poemes impresos, i també la vida literària. Les seus poesies publicades es redueixen als dos poemes antologats a Carn fresca. Poesia valenciana jove, L’Estel, València, 1974; al sonet Mare de Déu, dins del llibre Per a Marc, dedicat al poeta Marc Granell; els poemes Matador, Va ser la Lluna i Tarot, apareguts a Gandia, capital literària. Textos actuals de La Safor-Valldigna, Lletra impresa, 2018; i l’unic i imprescindible poemari publicat, que du per títol Getsemaní, Edicions de la Guerra, 1987. Això és tot. I no obstant això, és un poeta d’obligada lectura.

Josep Bonet, juntament amb Joan Navarro i Salvador Jàfer conformen el trio de la benzina, tal com els va batejar Joan Fuster en un d’aquells pelegrinatges a cal mestre a Sueca. Aquest trio benziner protagonitzen, amb molts d’altres escriptors, l’embranzida literària en català al País Valencià dels anys setanta. S’emmirallen en l’Eliot de Els quatre quartets i de La terra gastada, beuen de Foix i de Brossa, admiren Gimferrer, i amb aquest bagatge eleven la poesia a unes cotes de perfecció i bellesa totalment noves a la nostra terra.

Joan Navarro afirma que, dels tres, el millor és Josep Bonet, que mastegava els poemes i els converteix en pura seducció. I Salvador Jàfer, al poema Els poetes, dins Els caçadors salvatges, ens diu que Josep Bonet somiava que Déu el posseïa, i no som nosaltres ningú per negar-ho perquè la poesia de Josep Bonet bé que ho corrobora.

Ara ens dol la mort del poeta, però sobretot ens ataranta que no veurem més l’amic, ni el somrís sempre a punt, ni la paraula pausada i tan sovint sàvia, ni l’acolliment, ni tot. Amic, amic, te n’has anat, però no temem l’enyor de tu, perquè tenim la paraula, la teua, els teus poemes que perduren. Bona singladura, xicot.

Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.