Els quatre personatges protagonistes de 'Seinfeld'.

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

No dir res pot ser un art o una tortura. Crec que l’article podria acabar aquí, però m’he encomanat intentar explicar-ho, així que diré, diré i diré i aviam si al final se m’entén o, per ser més exactes, aviam si em sé explicar. Fa anys que em fascina el no-dir-res, i que xalo discernint quan és intencionat i amb un sentit estètic, quan no és intencionat i és fruit de la ignorància o la desídia, i quan és mal intencionat i no és art sinó tortura per a qui escolta, fugida per a qui diu, qui no diu.

Fa poc, el 24 de desembre de 2020, es va morir l’artista japonès Mitsumasa Anno, que es va fer un tip d’il·lustrar llibres sense mots, de fer del no-dir-res una pila de monuments en forma d’àlbums sense paraules que et retenen amb l’única força d’unes il·lustracions pensades per distreure’t, fer-te aturar i observar amb deteniment cada racó de la pàgina. Aquest seria un cim del no-dir-res, si entenem el dir com una acció que passa per la paraula, cosa que Anno es va fer un tip de contradir amb els seus llapis i pinzells. Si feu la prova de seure a mirar un llibre d’Anno amb una criatura al costat, veureu tot el que hi diu i us adonareu que venim al món amb un carregament de paciència i morositat que amb el pas dels anys se’ns erosiona, o sigui: segur que vosaltres voldreu passar la pàgina abans que la criatura, que us dirà «un moment, un moment!» i us imposarà un ritme més lent de lectura, d’observació, que us reconciliarà amb aquest fenomen de paper i tinta que teniu a les mans. Ara n’acaben de publicar un àlbum, Ocultos en el bosque, que és una autèntica filigrana si sou d’ulls atents: a primera vista les pàgines són plenes de bosc, fins i tot ens poden semblar gairebé iguals, però si ens aturem i afinem la mirada, hi ha un munt de bèsties ocultes rere les fulles i els troncs que envaeixen tot el llibre. Imagino Mitsumasa Anno somrient, amagant girafes, orangutans i altres animalons, sota els verds i els marrons del seu bosc, sent conscient del temps que ens faria passar en cada doble pàgina, de com ens obligaria a aturar-nos a observar tal com ho fèiem quan els rellotges no ens trepitjaven els talons, quan no esperàvem res de la pàgina, sinó que acceptàvem el que ens donava i ho espremíem al màxim perquè la pàgina següent encara no existia.

Si hagués d’explicar quina mena de literatura m’interessa amb el nom d’una sèrie –pregunta que no m’ha fet mai ningú però que a mi em ve de gust fer-me-la ara, ves–, diria Seinfeld (1989-1998), precisament perquè és una altra demostració d’un no-dir-res colossalment artístic i que dura moltes temporades seguides. A Seinfeld no és que no hi diguin res, sinó més aviat al contrari, els personatges no paren de parlar i els diàlegs són el pinyol de cada capítol, però de què parlen?, de res en particular, del que parlen els amics quan es troben, és a dir, parlen per trencar el silenci, per fer-se companyia, per fer-se presents, per fer passar el temps, per distreure’s, però a la sèrie no hi passa res, no hi passa res més que la vida, la vida de quatre personatges que maten el temps xerrant els uns amb els altres quan no estan treballant, si treballen. Seinfeld i David són dos mestres del no-dir-res; als antípodes de Mitsumasa Anno, ells omplen la pantalla de paraules i qui escolta hi troba una elaborada i alhora senzilla reflexió sobre el paper de l’art –a casa meva les sèries són art– en la nostra vida. Fins al punt que arriba un moment que dos dels personatges es proposen fer una sèrie “sobre no-res” i engeguen un projecte, dins la sèrie de ficció, que és la mateixa sèrie, un gest que a banda de ser una declaració d’intencions és sobretot una característica de tota l’obra de l’excepcional Larry David, enfotre’s d’ell mateix, treure ferro a tot el que fa, com si no fes res, com si tot allò es fes sol, però si hi ha bèsties amagades rere el bosc és perquè algú ha sabut fer anar el pinzell. Aquest no-dir-res per mi descriuria l’essència de la literatura que m’interessa, la que no pretén dir, la que no et diu que pretén ni, per descomptat, què pretén, sinó que diu i diu i ets tu qui troba què amaga, perquè a primer cop d’ull, si te la mires, si la llegeixes com qui llegeix qualsevol cosa, no hi trobes res.

I no és que no digui res, és que diu massa Jordi Cussà a la seva última novel·la, que arriba aquesta setmana a les llibreries, El primer emperador i la reina Lluna, 577 pàgines que diuen tant que fins i tot les portadelles parlen. No és un llibre, és un segrest, un segrest i una festa, perquè des de les primeres pàgines queda clar que Cussà hi ha xalat de valent, escrivint la història del primer emperador de la Xina. Emperadors, Xina? No m’interessen, direu. I jo us diré que a mi tampoc. Però vaig obrir el llibre i diria que no havien passat trenta pàgines que Cussà ja em tenia ben aferrada pel coll de la camisa: tu d’aquí no te’n vas i jo ara t’engalto una història de batalles, viatges, pactes i traïcions que tant te fotran però que seguiràs fil per randa perquè te les sé explicar i ho faig bé, perquè m’he divertit escrivint i el que dic és el que menys importa. Entesos que això no és no-dir-res, però jo hi veig un lligam entre les pàgines sense mots d’Anno, els capítols farcits de diàlegs de Seinfeld i les pàgines xineses de Cussà, i en tots tres hi veig l’art rere un no-res que ho és tot, perquè han creat i no pretès, perquè han escrit o dibuixat sense pensar en res més que en el que escrivien o dibuixaven, que el que pretens escrivint o dibuixant t’ho han de dir els altres, ho han de veure ells, els qui et miren o et llegeixen.

Hi ha molts altres no-dir-res i no acabaríem, però encara en vull destacar un més abans d’anar tancant aquesta digressió que prometia parlar també sobre la tortura del no-dir-res. Hi ha una pel·lícula que m’hi durà, a aquesta tortura, és Asamblea (2019), 75 minuts dirigits per Álex Montoya que reprodueixen una assemblea d’una colla de veïns que s’han reunit per parlar del tema que més els preocupa. I parlen, i el tema els preocupa. I encara parlen més, i realment el tema els preocupa moltíssim, i discuteixen i no es posen d’acord i tomba i gira i amunt i avall i que si això i que si allò i passen els minuts i el tema…, quin és el tema? El tema és demostrar que pots tenir una colla de personatges parlant, cridant, emprenyant-se i saltant-se al coll els uns als altres durant més d’una hora i continuar sense tenir ni idea de per què s’han reunit en assemblea, quin és el problema que els uneix. La pel·lícula és una modesta filigrana del no-dir-res que al principi he classificat com a mal intencionat, tot i que en aquest cas els seus personatges no en són ni conscients, avesats com estan al discurs buit, a escoltar-lo i a reproduir-lo, i qui sí que en són conscients són actors, director i guionistes, que ho exploten per fer-ne una comèdia que et planta davant del mirall i t’enfronta a la vacuïtat de les paraules de molts dels discursos polítics actuals.

Aquí és on volia acabar, quin tip de caminar per arribar-hi. Aquests dies, si ens esforcem a retenir les frases, en declaracions, entrevistes, titulars, debats, que ens engalten els que es presenten a les eleccions del 14 de febrer, toparem amb aquell no-dir-res intencionat, mal intencionat, que l’únic que empaita, que pretén (i com ho pretén), és anestesiar-nos. Pot ser que ens atrapin amb la seva teranyina de paraules buides i ens faci l’efecte que sí que parlen, però si tenim el temps i les eines per destriar el gra de la palla, és molt probable que ens adonem que no diuen res, que encadenen obvietats i frases innòcues per pescar-nos amb hams que el 15 de febrer seran fum. Que generalitzo, em diran, i jo diré que sí, que és clar, i que no només els fico tots al mateix sac, sinó que escombro un cop més cap a casa per dir el que vull dir a costa seva, que m’agrada el mambo i aquí fins i tot quan no ho sembla del que parlo sempre és de literatura, que rima amb tortura, la tortura del no-dir-res pretenent-ho tot, del pitjor no-dir-res que hi ha i que s’ha d’aguantar aquests dies, i gairebé ja tot l’any, aquell no-dir-res que s’encomana més que un virus i que ho empudega tot, que has d’anar amb el bisturí de la sintaxi ben esmolat per mirar d’entendre què hi ha darrere de tanta espessor, tanta boira. Jo voto Anno, Seinfeld, Cussà, votaré sempre el seu no-dir-res.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.