L'institut Rabearivelo, a Antananarivo (fotografia: X. M.).

Conservo una empremta molt viva de la meva estada a Madagascar, ara fa tres anys. Madagascar em torna, em significa, sovint hi sóc. Una de les claus d’aquesta fascinació deu ser que visc amb la intriga permanent d’un viatge inacabat. Allà no tan sols vaig conèixer la gran illa, cultura i misteris, sinó que em vaig deixar seduir per la seva literatura i és aquí, per la combinació de tots dos elements, que vaig quedar atrapat, suspès en el temps. ‘Realitat i ficció, com la vida i la mort, són filles bessones i intercanviables de la vida’, com diu Mia Couto, de l’altra riba del canal de Moçambic estant, en l’oceà Índic.

El poeta Jean-Joseph Rabearivelo.

La utopia. El secret. Burroughs i Defoe, per exemple, que van escriure sobre les utopies llibertàries dels pirates de Madagascar, ho van veure de molt lluny, amb clarobscurs de nitidesa alcohòlica i distorsió lisèrgica. Ho vaig explicar en un vell Joc de Miralls. Però hi va haver un altre escriptor, maleït, diuen, que ho va veure de prop, al cor de l’illa roja: Jean-Joseph Rabearivelo (Antananarivo, 1901-1937), el primer escriptor modern de Madagascar i el més important, el príncep dels poetes malgaixos, segons Leopold S. Senghor. És l’autor, entre més, d’Enfants d’Orphée (1931), Presque songes (1934) o Traduit de la Nuit (1935).

A més d’escriure en malgaix i en francès, és un dels escriptors africans francòfons més valorats universalment, i el primer escriptor en espanyol de l’Àfrica subsahariana. Admirava El romancero gitano de Federico García Lorca i traduïa Luis de Góngora al malgaix. Era autodidacta, poliglot, i amb un desig universal sempre insatisfet. Se sentia rebutjat per la seva societat, tal com ho havien estat els seus estimats Baudelaire i Rimbaud a la metròpoli. Sintonitzava amb la generació del 27 i el surrealisme. Poeta, narrador, dramaturg, traductor, crític i diarista, es va cartejar amb Paul Valery, André Gide, Paul Claudel o el mexicà Alfonso Reyes. A la seva biblioteca, la més valuosa de Madagascar, entre Rimbaud, Baudelaire o García Lorca, hi havia un bust de Gòngora. Qui el devia esculpir? Com devia arribar a Madagascar?.

Al primer terç del segle XX, a Madagascar, illa de comerciants, pirates i navegants, més fàcil devia ser que hi arribés un Góngora de guix que l’esperit dels seus poemes, cosa que Rabearivelo va fer possible, traduint-ne uns quants al malgaix. Vaig llegir els originals en castellà a Antananarivo i, em va semblar creure, i no sé perquè, que Góngora i Lorca prenen una dimensió especial llegits entre les muntanyes que encerclen la ciutat dels mil guerrers. Antananarivo té el cor agitanat, un aire a la vella Granada, el Sacromonte i l’Albaicín, els carrers enfilats plens de nens i gats, cactus i barraques.

Jean-Joseph Rabearivelo i el món hispànic
Aquest és el títol del treball d’Irina Razafimbelo, de la Université d’Antananarivo, que fou la meva amable introductora en les qüestions rabearivelianes, i de Guillermo Pié Jahn, de la Universitat Rovira i Virgili.

Segons que expliquen, Rabearivelo, autodidacta, volia modernitzar la literatura malgaixa i es va lliurar en cos i ànima a traduir obres exemplars de la literatura universal, de Baudelaire, Rimbaud, Rilke, Whitman o Góngora. Va aprendre espanyol ell tot sol, llegint i traduint a còpia d’esforç i diccionari. L’any 32 traduí i publicà en malgaix tres sonets de Góngora en una revista de Madagascar. Són les primeres traduccions de textos literaris espanyols en una llengua africana.

Com que va llençar al foc bona part dels seus escrits i diaris, només hi ha constància que va escriure dos poemaris en espanyol, però mai no han estat trobats. Tot i això, mesos abans del suïcidi va escriure un llarg poema, ‘Le triple chiffre’, que inclou uns versos en espanyol i referències a Alberti i Lorca, recentment assassinat pels franquistes: «Em vaig embriagar recitant / tants romances viejos / incloent-hi el d’Abenamar, / però em va agradar més el de la Rosa fresca / i els poemes d’avui / de l’angèlic Alberti / i de Lorca, el nostre Federico, l’assassinat del setembre.»

Barri Isoraka, a Antananarivo.

Seguint l’empremta boirosa del poeta a l’illa roja
A Madagascar, per indicació d’Irina Razafimbelo, vaig contactar amb Narindra, una jove estudiant de literatura, coneixedora del poeta i la seva vida. Passejant pels carrerons del barri d’Isoraka, on ell va néixer, Narindra m’explicà que a escola, a onze anys, els van començar a parlar de Rabearivelo, que era un dels més grans poetes i que tenia molta pena al seu cor. Hi ha un poema seu que tothom coneixia. Ella me’n va improvisar una traducció del malgaix: ‘La meva tomba és la meva tomba. Però el meu cor també és la meva tomba.’

Rabearivelo tenia totes les contradiccions possibles. Havia nascut en una família noble d’Imerina que va perdre tots els privilegis a causa de la colonització francesa. Ell és de les primeres generacions educades sota la colònia, l’expulsen d’un col·legi dels Jesuïtes a tretze anys per indisciplinat, mal estudiant i refractari al catolicisme. Tota la vida estimarà i odiarà la cultura francesa. A 14 anys publica els seus primers poemes. Es casarà i tindrà cinc fills i, per mantenir la família, treballarà d’assistent de bibliotecari i de corrector de proves de l’Impremerie Imerina, la més important de l’illa, a banda, és clar, escriure i publicar articles, poemes, novel·les, crítiques i dietaris.

Jo perseguia l’ombra del fantasma de Rabearivelo. Feia fotos dels carrers estrets i empinats, de les cases, de l’institut que porta el seu nom. Una agradable olor de fusta cremada flotava per aquells carrers laberíntics. Venia de les cuines i llars de foc. A Madagascar hi ha fustes perfumades molt valuoses. Cada nit l’atmosfera s’impregna d’aquest encant, de la posta de sol fins al cant del primer gall, a les tres de la nit. Narindra m’explicava que el poeta reivindicava la cultura malgaixa, era crític envers el colonialisme, per descomptat, però també sabia veure els aspectes positius dels francesos.

Bona part de la seva obra en malgaix, en francès o en espanyol ha desaparegut amb ell. Com l’únic llibre de poemes seus traduït al castellà que va existir. És com si amb la seva marxa precipitada també hagués volgut esborrar les seves empremtes al món i a l’illa roja. Abans de morir, ell mateix va cremar uns quants manuscrits.

El carrer Rabearivelo, al barri d’Isoraka, a Antananarivo.

Faig fotos d’un carreró que, segons el planell de la ciutat, hauria de dur-ne el nom. Malgrat la constància cartogràfica, no hi ha cap placa que ho recordi, i els veïns que trobem desconeixen absolutament el nom del carrer on viuen.

Narindra farà gestions per localitzar la família. Diu que encara hi ha dues filles vives. Passen els dies i, finalment, la trobada no es produirà. Tota gestió sobre el príncep de la poesia malgaixa es perd en la immensitat de l’illa roja, es dissol en el seu subconscient. Rabearivelo és una ombra que sempre fuig, s’escola pels carrerons més estrets, s’amaga entre el fullam dels arbres.

La seva tomba és en el cementiri d’un poble, el nom del qual sóc incapaç de recordar. Narindra també farà gestions per anar-hi, però un amic seu que hi viu li diu que és perillós. No hi podrem anar tampoc. Un altra petjada que s’esvaeix. Per què és perillós? Diuen, em fa saber, que un dia un noi va anar a visitar-ne la tomba i s’hi va passar una llarga estona recitant en veu baixa els seus poemes. Allà tot sol, recitant paraules seves davant la tomba, va agafar els seus sentiments i, al cap d’una setmana, es va morir. Per això, no és bo d’anar-hi.

Em va semblar molt curiós, sobretot quan la noia em va confessar un secret: si llegeixes en silenci els seus poemes davant la tomba, no hi ha perill, el seu esperit no et posseeix. Només ho fa si pronuncies les paraules que ell va escriure amb tant de dolor fins a l’instant precís de la seva mort. Llavors ja estàs llest. Les paraules que ell va escriure, penso jo, esdevenen mortals per a qui les pronuncia davant el seu cadàver. Les paraules maten. Les paraules són allò que diuen. O allò que deien al poeta.

La major part de la seva obra original en espanyol ha desaparegut. L’únic llibre traduït aquí és Casí sueños/Taducido de la noche (Poesía Hiperión, Madrid, 2000). El cerco de fa anys, però, com d’habitud, sembla haver-se extingit, com el poeta. Ha desaparegut del món real sense deixar-hi rastre. No n’hi ha cap exemplar a llibreries de vell ni biblioteques. Els cercadors només n’asseguren l’existència d’un a la Biblioteca Nacional d’Espanya, a Alcalà d’Henares, i un altre a la d’Austràlia! També n’hi ha algun altre perdut pel món, que apareix quan vol, intermitentment, als webs de llibres vells, a uns preus exorbitants.

Xoán Abeleira, surrealista, poeta i traductor de Rabearivelo
Finalment, aconsegueixo de localitzar el poeta i crític literari gallec Xoán Abeleira, que va traduir aquest únic llibre de Rabearivelo al castellà i alguns poemes al gallec. A ell devem, doncs, que Rabearivelo pugui ser llegit i conegut en la península ibèrica. Molt gentil, Xoán em deixa l’únic exemplar que conserva.

Comencem parlant de la desaparició física del llibre, sorpresos, i a poc a poc, ens endinsem en el misteri de la poesia del poeta malgaix. Abeleira és, també, membre del Grup Surrealista Galego, músic i dramaturg. Com a traductor té una obra extensa i valuosa, amb coincidències notables amb la tasca traductora del poeta malgaix: Rimbaud, Apollinaire, Breton, Desnos, Char, Artaud, Michaux, Rabearivelo, Shelley, London, Berger, Ginsberg, Hughes i Silvia Plath.

Xoán Abeleira m’explica com va descobrir Rabearivelo: ‘Jo començava a estudiar i practicar l’espiritualitat xamànica, fet que em va impulsar a indagar sobre la poesia indígena de tot el món i sobre la poesia moderna africana. Me’n vaig comprar antologies en anglès i francès i a totes apareixia Rabearivelo, que va ser, potser, l’autor amb qui més em vaig “identificar”, per damunt de Senghor i Césaire.’

‘Tots els grans creadors (marginals o herètics, gairebé sempre) que han existit després de la instauració de les religions patriarcals –segueix Abeleira–, van intentar tornar a “reconnectar-se” d’una manera o una altra amb l’espiritualitat anterior, del culte a “la Deessa” o a l’espiritualitat xamànica que, sobretot a Europa, era condemnada “a l’infern”. Inclòs Rimbaud, per dir un dels herois de Rabearivelo, com bé saps.’

Xoán Abeleira (1963) és fill de l’emigració gallega a Veneçuela. Quan tenia deu anys la seva família s’instal·la a Madrid, on ell estudia i comença la carrera literària, fins que el 1999 es trasllada a viure a la Corunya. La seva identificació amb Rabearivelo atén a raons visibles i invisibles: ‘L’afany de Rabearivelo, escindit en dues cultures, la colonialista-imperialista, i la seva pròpia (en la base de la qual hi ha el xamanisme) sens dubte em va impulsar a submergir-me en la seva obra.’

Com a poeta i traductor, també el va atraure com creava: ‘Té una manera “surrealista” de crear, en el sentit espiritual del terme, que és com jo l’entenc, car Rabearivelo, com Rimbaud, com Breton, entenia la poesia com un viatge interior, vers la font original, per escoltar-hi, com deia Machado, entre totes les veus, una de sola’. Entre ells dos també hi havia latent una afinitat espiritual que el traductor no va trigar gaire a descobrir: ‘Al principi jo no podia ni sospitar-ho, però amb els anys jo vaig experimentar plenament l’escissió; l’esquinçament cultural i lingüístic de Rabearivelo s’assembla molt al que jo vaig començar a sentir just després de traduir la seva obra, en venir a viure a Galícia. I jo, tan surrealista, no puc sinó veure-hi una premonició, un signe d’allò que jo havia de viure…’

L’atracció del poeta malgaix per Góngora i Lorca va sorprendre Abeleira, no tant per Góngora sinó per Lorca, que, aleshores, encara no era un mite: ‘Crec que el seu amor pels jocs de paraules, la metàfora, la invenció, el devia atraure dels dos poetes andalusos. En Lorca n’hi ha més, potser, perquè, com Rabearivelo, és una mena de “poeta animista”, que reconnecta amb l’espiritualitat anterior.’

Vista d’Antananarivo.

La mort del príncep de la poesia. Un suïcidi colonial?
Jean-Joseph Rabearivelo es va suïcidar a 36 anys, a casa seva, a Antananarivo, el 22 de juny de 1937.

Malgrat el seu amor per la cultura francesa, mai no va poder visitar la metròpoli. Havia estat seleccionat per a assistir a l’Exposició Universal de París del 1937, on el ballarí Serge Lifar havia d’interpretar la seva cantata ‘Imaitsoalana’, però, finalment, les autoritats colonials no li van permetre d’anar-hi. Un mes després es va suïcidar.
Hi ha qui qualifica la seva fi de suïcidi colonial. Tota la vida se sentí escindit en dos mons, el dels seus i el dels colonitzadors francesos. Feia poc li havien denegat la sol·licitud per a ser funcionari de l’administració colonial. Al·legaven que era poeta autodidacta, i que només tenia ‘títols literaris’.

Malgrat que no és comparable la situació social, la feina i la vida del poeta amb dels esclaus de les plantacions colonials, val a dir que el suïcidi entre ells era prou habitual com a forma d’alliberament, de retorn a la vida anterior, la casa, la terra, la família, de la qual havien estat arrencats violentament.

Hi ha qui atribueix el suïcidi de Rabearivelo, també, al trauma no superat de la mort d’una filla petita, sumat a l’addicció a l’opi i l’alcohol, els deutes, i a una tuberculosi més que probable

L’últim matí de la seva vida, el poeta va llençar al foc alguns quaderns dels seus diaris. Assegut a l’escriptori es va empassar deu grams de cianur en un vas d’aigua una mica ensucrada, com especificà ell mateix en les últimes ratlles de la seva vida. «Una mica més vell que tu, Rimbaud d’abans del no-res, / perquè aquesta vida és massa rebel per a nosaltres i perquè l’abella ha escurat tot el pol·len; / no cal discutir res ni esperar res.»

A mesura que el cianur anava fent efecte, el poeta anava escrivint: «Últim diari / 1r full / 22 de juny de 1937 / a les 14 hores menys nou del meu rellotge: / Tinc 14 píndoles de 0, 25 de quinina / per tenir el cap ben feixuc. / Una mica d’aigua per empassar-me-la. / 4t full / 14.37 del meu rellotge. / L’efecte de la quinina comença a… Aviat, / en un got, una mica dolç / més de 10 grams de cianur / de potassi / Tots els meus pensaments envolten la meva ment. / 5è full / –15h menys 9– / això sona, això sona / Aclucar els ulls per veure Voahangy / i començar els adeus silenciosos / als éssers estimats. Parents. Amics./ Són les tres (quinze hores) / Això sona, això sona, em vaig apagant, m’estiraré després d’empassar-me la beguda. / Tots els pensaments m’acosten als meus. Abraço l’àlbum familiar. / Envio una besada/ als llibres de Baudelaire / que tinc a l’altra cambra. / Són les 15 h 2 – Beuré. / He begut./ Mary, nens, per a vosaltres tots els meus pensaments darrers. / M’empasso una mica de sucre. M’ofego. / M’estiraré»

El príncep de les lletres malgaixes se’n va anar tal com va viure: escrivint. Fins a la mort. La seva vida era literatura. Paraula viva. Com Rimbaud, Rabearivelo sabia com era la sang de la terra, la suor de la pedra i l’esperma del vent, i es va endur a la tomba una visió: el secret del gran misteri ocult en els paradisos reals i artificials de l’illa roja.

«Sempre hi haurà homes arreu del món que, tot i haver après la Història i sabent que cap civilització no és immortal, no se sorprendran de res, ni tan sols de la intensitat de la llum abocada pel Negre», J. J. Rabearivelo.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb