El jardí, vida i resistència

  • La recerca del paradís comú podria ser més que una il·lusió

Mercè Ibarz
01.02.2025 - 21:40
Actualització: 01.02.2025 - 21:41
VilaWeb

Que preciosa que seria la terra si tothom cultivés el seu tros, assegurava l’escriptor Gorki que deia el mestre Txékhov. Els horts, rurals i urbans, fan el que poden per recordar-nos-ho, però hi ha més, el tros abasta més: el jardí, petit o gran, a terra o en terrassa i torretes. És, el jardí, una escomesa contra el temps, considera Olivia Laing, escriptora anglesa que ha trobat en l’assaig personal una font de meditacions contemporànies, i no l’hi negaré pas. Després de considerar les aventures d’estar sol en una gran ciutat, gira el focus i s’endinsa en el jardí de casa, que reconstrueix, bastint un llibre que combina erudició, experiència i divulgació, que es llegeix molt bé, The garden against time: in search of a common paradise (“El jardí contra el temps. A la recerca d’un paradís comú”; hi ha traducció espanyola, de Lucía Barahona, a Capitán Swing).

És coneguda la conclusió de Voltaire de fa més de dos segles que tanca el seu Càndid, una exhortació a cultivar el propi jardí com a manera de suportar el desastre d’aquest món, que ves per on és “el millor dels mons”, o sigui que la cosa no té gaire remei. Fa poc, en el prat verdíssim de davant la Tate Modern londinenca, l’artista Nathan Coley hi tenia una instal·lació que en lletres de neó diu “We must cultivate our garden” (“Hem de conrear el nostre jardí”). Del jardí propi intransferible de Voltaire, l’artista contemporani ens fa passar al jardí col·lectiu, el nostre, la terra, aquesta terra que seria preciosa si tothom la cultivés com un jardí, cosa que no és precisament allò que ens ocupa, que ni tat sols ens preocupa, amb quatre proclames ecolo en tenim prou. La terra mentrestant clama en el desert.

En el desert no es cria poca cosa, ho sé, però pocs hi volem viure. L’important, t’ho miris com t’ho miris, més i més, és que no ens manquin ni els arbres ni els ocells. Que puguem fer com l’arquitecte indi Balkrishna Doshi, que va arribar gairebé a centenari, i deia, amb senzillesa, que el primer que feia cada matí era obrir la finestra, mirar els arbres i escoltar els ocells, que amb això en tenia prou per estar agraït a la vida. Cogitacions que m’acomboien mentre llegeixo el llibre de la Laing i de tant en tant m’aturo per sortir a veure què fan les plantes de casa.

Una de les diverses coses que comparteixo amb l’autora és que cuidar el jardí no és una teràpia, per més que l’acompanyis en la gran feinada que fa al seu, que restaura seguint el model primigeni de la casa, un d’aquells envejables jardins anglesos, i veus com Laing es refà de la pandèmia i de les fases de desànim. Cuidar un jardí, cuidar les plantes, no és una teràpia, és una relació: elles et cuiden perquè tu les cuides, i viceversa.

La idea del paradís perdut del poeta Milton, de més de mil cinc-cents versos, enceta el llibre. És estimulant com el llegeix l’autora, remarcant la faena enorme de jardiners d’Eva i Adam a l’Edèn, un treball sostingut que sovint no és remarcat. Laing aporta observacions que fan pensar en Rodoreda, tant la del Jardí vora el mar com la de La mort i la primavera: en l’escena abans de la caiguda, “el jardí es concep com un lloc de suport i interconnexió recíprocs [entre Eva i les roses], on existeix un equilibri tan delicat que l’absència d’un sol puntal anuncia el desastre”.

Un altre fil és la vergonya dels grans jardins privats. Els paradisos terrenals de l’aristocràcia i els seus camps de lleure, a costa de l’esclavatge, són la perla de la corona. Tanta documentació històrica fa enveja, la veritat. I així arribem a escenaris oposats, que han fet del jardí un espai de vida, resistència i somnis comunitaris, com ara l’Edèn somiat per l’admirable polifacètic del disseny i activista social William Morris (1834-1896) i la sorprenent utopia queer del no menys polifacètic i radical cineasta i no sé quantes coses més Derek Jarman (1942-1994).

A favor, en definitiva, del jardí com a refugi, sí, i sobretot com a lloc possible de trobada. Perquè un jardí és més que un jardí. Me’n vaig a veure què fan les plantes.

 

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor