El futur de les pensions: quines pensions?, quin futur?

Recordeu aquell text humorístic que deia que la vida, per anar bé, hauria d’anar al revés? Proposava de començar morint-nos de vells i anar rejovenint amb els anys: “Et despertes en una llar d’avis i vas millorant cada dia; després et fan fora de la residència perquè ja estàs bé i la primera cosa que fas és cobrar la pensió. El primer dia de feina et donen un rellotge d’or; després, treballes 40 anys fins que ets prou jove per gaudir de la jubilació de la vida laboral”, i al final, després de l’etapa feliç de la infantesa, “deixes aquest món amb un orgasme” –coses de la universalització de l’experiència dels hòmens, perquè si els naixements depenguessin dels orgasmes femenins, el món estaria mig erm.

Tant se val, donem l’acudit per bo per descriure una època que alguns encara hem conegut, si més no de vista. Perquè tothom ve d’un món particular, i al meu els jubilats continuaven anant al tros i la màxima independència econòmica de les nostres padrines, que no havien parat mai de treballar, es donava esdevenint vídues d’un senyor cotitzador, que ve a ser una altra variant de la dependència del marit però d’un barri a l’altre del costat. Però en general un hom(e) cotitzava des de la primera joventut fins a la jubilació d’una manera ininterrompuda –tenint el plat a taula, la camisa planxada i la canalla criada– i amb una esperança de vida de 75 anys a tot estirar.

Tirem endavant la cinta, passem la incorporació en massa de les dones al mercat laboral,  les crisis dels vuitanta, de final dels noranta i del 2008, i arribem a un present amb una desocupació juvenil històrica, vells que sobreviuen trenta anys l’edat de jubilació, el fons de les prestacions escurat del tot, i fem estop al punt que un ministre de l’estat espanyol fa la proposta d’ampliar el còmput per calcular les pensions de 25 a 30 anys, amb la possibilitat d’eliminar-ne “els dos pitjors” en benefici de “les vides laborals més irregulars”. Val a dir que si dos anys dolents és la idea que té un dirigent d’una vida laboral irregular, aquest està incapacitat per a governar, però a aquesta mena de fraus ja hi estem acostumats. En tot cas, la proposta descansa sobre una realitat obsoleta, la de l’acudit del començament, mentre les feines esdevenen cada vegada més precàries, discontínues, mutants. Però més sorprenent és encara que el debat públic se situï en la qüestió de si les pensions futures, amb aquest sistema, seran més altes o més baixes que abans. Però quines pensions dieu, senyora? De quin futur em parleu?

Amb el 85% dels menors de 30 anys que encara no estan emancipats, i la majoria que amb prou feines són mileuristes, s’ha de ser molt funcionari mental per a fer càlculs sobre tres dècades de vida laboral i jubilacions als 67, 68 o 70 anys. Hi ha experts que fa temps que adverteixen que la força de treball tal com l’hem entès fins ara –com a força, com a treball– ja no és un factor del tot determinant per a la generació de capital. Que la tecnologia ja és i serà capaç de crear més i més riquesa amb menys i menys mans, que la població activa s’ha de preparar per a la irrellevància del seu pes en l’economia de mercat, per a la possibilitat de perdre una feina en un moment donat i que ja no pugui tornar a treballar. En aquest context, les vagues d’assalariats com a instrument de pressió seran tan innòcues com una vaga d’autònoms, i allò que deien als jóvens per fer-los avindre a l’explotació, que si no t’agraden les condicions, darrere teu hi ha cent aspirants, serà més veritat que mai, i multiplicada per tant.

De la revolució tecnològica en endavant, cap època viscuda per la humanitat ja no serà comparable amb cap de les que veurem. La història, lluny d’acabar-se, s’accelera exponencialment, i la vertiginositat dels canvis supera la lenta capacitat evolutiva dels nostres cervells. Som humans de les cavernes amb mòbil i internet, com no hem de parlar de salut mental. Laboralment, la paraula feliç de principis de segle era “reinventar-se”, passar per una actualització que et retornés al carril del present i avall. Però a les feines de futur l’experiència ja no és cap grau, i amb una reinvenció ni dos no fas; la formació i el reciclatge són continus, no tens ni tindràs cap moment de pau. Els estralls de viure amb aquesta pressió durant 30 anys, no hi ha ningú que els hagi comptat.

Des del moment que tindre feina no garanteix de poder viure dignament, pretendre que treballar per si sol asseguri cap jubilació digna és una fantasia, a més d’una temeritat amb moltes vides en joc. Els estudiosos que ho saben i veuen vindre la catàstrofe van deixant anar propostes, com ara fer “cotitzar” els robots i la maquinària de treball, implantar una renda bàsica universal, o la revolucionària de remunerar unes feines tradicionalment no remunerades –la criança dels fills, l’acompanyament dels dependents, les cures en general– que han sostingut de franc aquest món fins que se’ns ha desfet a les mans. Personalment estic a favor de totes, però d’aquesta última en especial, perquè per justícia històrica ja toca —a raó de l’estalvi multibilionari que han suposat per a les societats.

No serà doncs perquè no n’estiguem avisats, tot i que l’experiència amb altres crisis anticipades –la climàtica, l’ecològica, l’energètica– no deixen gaire marge a l’esperança. Per això era tan important aquella finestra d’oportunitat de bastir un estat a mida de la seua realitat, també laboral, i no la del país del costat, que naixés directament encarat al futur i les necessitats dels seus habitants. Allò més semblant al full en blanc que requereix el repensar com diantre podrem arribar a vells amb independència econòmica i personal, allò més allunyat de repetir més fórmules caducades mentre el món avança veloç davant del nostre nas. Mentrestant, senyors que feu i desfeu la vida futura de la gent, com a mínim tingueu un pensament per les persones abans que pels contenidors que es puguin cremar.