il·lustració salamandra
Il·lustració: Carles Puche

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromés és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.

Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

SALAMANDRA. s. f. Insecto mui parecido al lagarto, aunque mas pequeño; pero tan venenoso, que no solo mata, è inficiona las plantas con su mordedúra, sino con una saliva blanca, la que assegura Plinio lib. 10. cap. 67. que tocando en qualquiera parte del cuerpo se cae por todo él el pelo. Tiene tres quartas de largo: la cabeza aguda, los ojos grandes, la cola hendida, los pies con quatro uñas en cada uno, y el lomo sembrado de manchas negras y amarillas, à modo de estrellas. Echada en el fuego parece que por su humedád, ò su peso le amortigua por algun espacio; pero permaneciendo en él, siente su actividád. Dice Plinio en el capítulo siguiente, que ni es macho, ni hembra, como sucede en las anguílas, y que no engendra. Viene del Griego Salamandra. LAG. Diosc. lib. 2. cap. 55. Algunos por la Salamandra toman la salamanquésa, y engañanse; porque la Salamandra no se halla en España. ESPIN. Escud. Relac. 3. Desc. 14. Habiendose caído un horno de vidro, hallaron pegada al mismo mortéro, donde baten las llamas del fuego, una Salamandra.


Aquesta curiosa descripció d’un animal que segurament hem vist en els nostres boscos ombrívols i humits, apareix en el tom VI del Diccionario de autoridades, publicat per la Real Academia de la Lengua Española en 1739. Evidentment, la salamandra no és un insecte, sinó un amfibi urodel (és a dir, «amb cua»), té mascles i femelles (en algunes subespècies larvípares) i, per descomptat, no resisteix el foc. Però el primer Diccionario de la RAE segueix la creença medieval d’un animal fabulós amb la llengua en forma de dard i tot el dors cobert amb una renglera d’estrelles. I així és representat en molts llibres antics. Per una altra part, probablement hem vist en una casa antiga una gran «salamandra» de ferro colat, què és una estufa panxuda on es crema carbó, amb una finestra d’un vidre gruixut que permet de veure el foc interior.

En l’excel·lent i original llibre Històries naturals, del biòleg i periodista valencià Martí Domínguez (director d’aquesta revista), amb il·lustracions de Perico Pastor, l’autor ens delecta amb 125 minihistòries que enllacen aspectes sorprenents del món natural amb la vida d’homes i dones de diferents temps, i també amb la cultura de tots els temps. Història (natural) i llegenda, moments precisos d’homes i dones coneguts però de qui no coneixíem les relacions que ens descobreix Martí Domínguez, s’entrellacen d’una manera encisadora i de bon llegir per a tota persona culta i interessada en la transversalitat del coneixement, i que creu que ciència, història (dels humans), filosofia, llengües i totes les facetes del pensament humà integren una sola cultura, la de la humanitat en el seu conjunt.

Però, d’on ve la pervivència d’idees medievals curulles de creences i mancades d’observacions? Com és que animals medievals inventats, com ara la salamandra o l’uroborus, es van considerar durant tants segles éssers reals? Com és que la història natural o la química antigues eren mantingudes en ple segle de les llums, la Il·lustració, quan la física, l’astronomia, la matemàtica o la filosofia havien fet salts de gegant en els segles XVII i XVIII? Linné havia publicat en 1735 la primera edició de Systema Naturae, una petita obra de solament onze pàgines (en la primera edició), en llatí i que, tot i la seva importància per a l’ordenació del món natural, contenia errors (corregits en edicions posteriors) com ara que les balenes eren peixos.

La tradició té per al nostre pensament el gran valor d’ensenyar-nos el coneixement adquirit per les generacions anteriors, però també té el gran defecte de fer-nos pensar que el que hem après continua sent sempre vàlid. Tot el que aprenem encaixa amb un model de pensament (paradigma) anterior. Però sovint es produeixen canvis de paradigma que, tot incorporant els coneixements anteriors, els donen un nou sentit.

Llig l’article complet en la web de Mètode.

Ricard Guerrero. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans i director acadèmic de la Barcelona Knowledge Hub de l’Academia Europaea.

Mercè Berlanga. Professora agregada del Departament de Microbiologia i Parasitologia de la Universitat de Barcelona.

Carles Puche. Il·lustrador, Barcelona.

Què és Mètode?

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.