El president d’Òmnium Cultura, Jordi Cuixart, no ha pogut ser present a la Nit de Santa Llúcia, la cita més importants de les lletres catalanes. Cuixart, però, ha escrit el discurs des de la presó de Soto del Real, on és empresonat des de fa dos mesos.

Us n’oferim el discurs íntegre:

«Benvolguts amics i amigues tots:
Benvinguts a la 67a Nit de les lletres Catalanes.

Són les vuit del vespre del 4 de desembre, el dia que el jutge ha decidit de mantenir-nos a la presó provisionalment. Us escric des de la cel·la de Soto del Real.

Permeteu-me enviar tot el meu amor a l’Oriol, en Quim i en Jordi, així com a tots els seus familiars i amics, molt especialment als més petits de cada casa: tant els vostres pares com jo som bones persones, que us estimem molt i que precisament per això volem un món millor i més just per a tothom.

Us vull agrair novament totes les mostres de suport; aquesta tendresa ens agermana més.

La finestra de la cel·la està encarada a l’est i ara mateix hi veig la lluna a punt de fer el ple; això em fa pensar en aquells homes i dones que remuntaren la carena fa més de vuitanta anys, i creieu-me si us dic que també és per ells que tot aquest captiveri pren el més gran sentit: la lluita per la democràcia.

Benvinguts a la 67a Nit de les lletres Catalanes. La literatura ha estat molt sovint una eina de transformació en moments difícils. Aquesta vetllada nasqué precisament per normalitzar la llengua i la cultura catalanes al conjunt dels Països Catalans.

Per compartir el català en un país que només té un orgull: el seu fet migratori com a element estructural. Gent vinguda de mar o muntanya, d’arreu de l’estat, de la Mediterrània o de la resta del món, a la recerca d’un futur més digne per a les seves famílies. I dic que tenim un orgull perquè la resta és tot autoestima. Autoestima de ser avui a Nou Barris, un barri format per homes i dones que van asfaltar –literalment– carrers i places amb les seves mans.

Avui lliurem els premis més importants de la literatura catalana i, alhora, bategem el premi de comunicació amb el nom de Muriel Casals. Estimada Muriel, saps que estic serè, no pateixis: mai no podran empresonar les idees.

Com a desè president d’Òmnium Cultural, en aquests moments difícils us demano que ens ajudeu a seguir enfortint el sentiment de pertinença col·lectiva, on cadascú s’hi pugui veure reflectit sense cap renúncia i amb tota l’ambició del món.

A Soto del Real ara són les dotze de la nit. L’atzar ha fet que avui, per primer cop, una calefacció a mig gas hagi trencat el fred de la cel·la, però podeu estar ben tranquils perquè des del primer dia de la presó sempre he notat el vostre escalf.

I deixeu-me que us demani una darrera cosa: seguim compartint tot aquest amor i bondat arreu. Som gent de pau: que mai res ni ningú no ens prengui el somriure.

Visca la Cultura, la Pau i la Llibertat.
Visca Nou Barris, Visca Catalunya!»

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]