El cinisme d’Iceta

Miquel Iceta ha deixat caure la tesi de l’indult. Diu que ell vol encapçalar un govern de reconciliació i que creu que, en aquest marc, fóra bo un indult que permetés als polítics independentistes de fer vida normal –fora de la presó i de l’exili, s’entén. A aquest extrem ha arribat el PSC.

Cal aclarir un parell de coses sobre la proposta. La primera és que l’indult és un gest d’una arbitrarietat més que notable. La concessió d’indults a l’estat espanyol és regulada per una llei del 1986 que atribueix la capacitat exclusiva d’indultar al Ministeri de Justícia. I, alerta, el ministeri no té pas l’obligació de justificar-ne les causes que el motiven i, a més, l’indult no pot ser objecte de recurs ni és controlat pel poder judicial. És a dir, que no cal ni que passe pel parlament ni que siga sotmès a debat públic. Si Iceta pensa que així resoldria res, açò és un símptoma de dos errors. El primer és continuar pensant que l’independentisme són els polítics i insistir a escampar la idea que fent alguna cosa amb els polítics n’hi ha prou per a canviar la realitat. El segon error, ben significatiu també, és pensar que a Catalunya es pot fer una cosa com aquesta amagant-la del debat públic. Arranjar un indult tan discret com siga possible i sense posar sobre la taula la qüestió central, que és el perquè d’aquest atac judicial i de la situació repressiva de què és víctima l’independentisme, inclosos els seus dirigents polítics.

Però, per si no n’hi hagués prou, fixeu-vos que Iceta demana un indult i no una amnistia. No crec que el candidat del PSC ignore la diferència entre l’un i l’altra, però l’explicaré. L’indult és un acte mitjançant el qual es causa l’extinció de la responsabilitat penal i que implica el perdó de la pena. És una situació diferent de l’amnistia, perquè en el cas de l’amnistia els beneficiaris són exonerats tant de la pena com del delicte que la motivava. Qui concedeix l’amnistia, en definitiva, reconeix que s’havia equivocat. En canvi, l’indult només exonera del compliment de la pena, però no de l’atribució del delicte. És a dir, la persona continua essent culpable i simplement, per la gràcia de l’estat, no ha de complir la pena.

La magnànima proposta d’Iceta, doncs, consisteix a dir que els polítics catalans són culpables, però que cal evitar-los problemes majors, escamotejant el debat públic sobre la causa del que van fer i la reacció de l’estat. Que els indulten discretament, sense debatre la situació política, segurament intentant comprar el silenci. Però, per si de cas, deixant ben clar que són culpables.

I la proposta ve, per si no hi havíeu parat esment, d’una de les persones que han estat determinants i clau a l’hora d’aplicar el colp d’estat contra Catalunya. Vist des d’aquesta perspectiva, he de dir que a mi la proposta d’Iceta, sobretot, em sembla una mostra tan excepcional com lamentable de cinisme polític i personal.