Molt prest viuré fora de la Unió Europea. Segurament serà el gener de 2019, dos anys després que s’activi l’article 50 del tractat de Lisboa. Fa molts anys que es parla del Brèxit als diaris. El debat  però als carrers de Newcastle no es palpava…. fins avui. Potser era per les bones maneres angleses. Aquí no et diuen res mai a la cara. O tal vegada era perquè Europa s’ha plantejat sempre com una qüestió molt política que no res a veure amb nosaltres- els buròcrates de Brussel·les que no ha elegit ningú! Divendres matí el meu Facebook estava en estat de xoc com no ho havia vist mai en els 15 anys que hi visc. I és que de cop i volta ens trobam vivint en un país controlat per la dreta més dura, un país a punt de trencar-se, un país que ha decidit tirar-se contra les penyes, un país aïllat del món que no vol saber res de molts de nosaltres.

Sunderland guanya el derbi
Com és costum Sunderland i Newcastle,  al Nord-est del d’Anglaterra,  són els primers municipis a proclamar els resultats del referèndum. A Newcastle – on visc – guanya Remain per pocs vots; Sunderland – on fins a l’any passat treballava, vota Brèxit d’una manera aclaparadora. Les dues ciutats eminentment obreres estan políticament dominades pel laborisme, tanmateix no podien ser més diferents. Newcastle és la capital regional, una ciutat cosmopolita i liberal amb dues universitats molt potents i una població jove, hipster i acadèmicament preparada. Sunderland, en canvi, és una de les ciutats menys diverses i dinàmiques del país, molt castigada per la crisi on hi trobem una de les fàbriques més importants de la Nissan. L’Anglaterra jove, liberal i multiètnica es va mobilitzar, encara que no prou, a favor d’Europa, però qui va guanyar el derbi va ser una coalició entre la dreta nostàlgica d’imperis i les classes obreres. Som fora d’Europa perquè llocs com Sunderland – the white working class – va votar Brèxit. El suburbi que llegeix The Sun i estiueja a Benidorm. El principal motiu, Mass Immigration!:  ‘Vénen de fora en massa i ens col·lapsen els hospitals, ens prenen la feina’. No deixa de ser paradoxal, Sunderland, un dels llocs que més s’ha beneficiat dels diners europeus atribueix a Europa i no a Londres tots els seus mals.

La carta del rector
El primer correu del matí és del vice-rector de la meva universitat. El missatge – totalment inèdit –  comença tot dient:

‘The decision to leave the EU will pose significant challenges for universities, and of course for the whole of the UK.  However, I want to reassure you that, barring any unilateral action by Government, nothing will change immediately as a result of the referendum’

Traduït al català, ‘no hi haurà retallades de manera immediata, si no és que el govern tanca les frontera’. Un percentatge altíssim dels ingressos de la universitat, entre un 10 i un 20% si no recordo malament, depèn directament de la lliure circulació de persones dins Europa. El correu inclou un missatge de tranquil·litat adreçat als europeus que estudien i treballen a la universitat que som molts.

‘I would therefore like to reiterate that EU staff and students are as welcome now here at Northumbria as they always have been.  We are writing today to EU staff, students and applicants to reassure them of this.’

El missatge em deixa neguitós. No té res de tranquil·litzador que t’enviïn un missatge de tranquil·litat, que malgrat tot estàs benvingut. Els més de tres milions d’europeus que vivim al Regne Unit som els principals damnificats del Brèxit. De la nit al dia hem passat de ser com un anglès més a ser tan estranger com el que més. De la nit al dia Cool Britania s’ha convertit en Little England. De ben segur que restringiran la llibertat de moviment i el dret al treball. Som fora de la Unió Europea precisament per això. Brèxit és un projecte HATE que té per objectiu acabar amb els ‘nostres privilegis’.

El preu del Brèxit
Els anglesos pagaran molt car el seu somni anti-europeu. La principal factura és el trencament avui inevitable del Regne Unit. El Brèxit trenca de facto la unitat de regne tot imposant a Escòcia una cosa que no ha votat. Escòcia se’n va, i ben fet que fa, i alerta amb Irlanda del Nord. Com és possible que tants i tants veïns del meu barri vegin Brussel·les com un problema i en canvi els importi un pito que Escòcia se’n vagi? Les conseqüències no acaben aquí. Brèxit ha deixat el país profundament dividit, entre pares i fills, entre la ciutat i el suburbi, entre escòcia i Anglaterra, entre la classe mitjana i la classe obrera. Què passa amb el nacionalisme, aquest sí carrincló, britànic que no li importa el futur dels seus fills? On és la solidaritat intergeneracional? Anglaterra té un problema i no és Europa, és el seu projecte nacional, un projecte d’odi i mà dura, totalment fictici que creu possible tornar a una Anglaterra carrinclona dels anys 50 que no va existir mai. Nosaltres vam guanyar la guerra i així ens ho paguen! Diuen.

Podríem parlar també del caos polític dels propers mesos i anys. Fins el setembre no coronaran a Boris Johnson com a primer ministre. Amb un partit dividit, Boris no tindrà més remei que passar per les urnes. Els setze milions que van votar remain de ben segur no es quedaran de mans plegades i és dubtós que vulguin votar el govern de Boris, Gove i Farage. Es veurà clarament que el Brèxit era un intent de la dreta dura de prendre el control del país, sense passar per les urnes. És perfectament possible, per tant, que el Brèxit perdi les eleccions i un nou govern europeista sigui elegit per gestionar la sortida de la unió europea i la independència d’Escòcia. A tot això cal afegir els més que probables conflictes dins del partit laborista. Corbyn, la gran esperança de l’esquerra, ha fet una campanya pèssima i està fortament contestat. La descomposició del laborisme és el responsable del resultat. Benvinguts al Dragon Khan de la política britànica. Enriu-te’n d’Espanya.

I ara què?
Aquesta és la pregunta que es fa tothom. I és que el problema no és el què, és el com, sobre el qual ningú n’ha parlat. És molt més difícil i problemàtic sortir de la Unió Europea que independitzar-se d’Espanya per exemple. Com molt bé explica Vilaweb, s’apunten dos grans camins. El primer camí és el Noruec i implica la permanència del Regne Unit dins l’espai Econòmic Europeu (EEA). Seria el més senzill tanmateix traïria el principal argument del Brèxit. Ara sí que ho decidiria tot Berlin, Paris i Brussel·les sense la participació de Londres. El Brèxit busca un trencament total amb l’Europa dels buròcrates. La seva via passa per la renegociació bilateral de tots i cadascun dels tractats de lliure comerç tot prioritzant els països emergents. ‘Hem de comerciar amb tot el món i no només amb Europa’. Creuen que Gran Bretanya és un país massa important perquè Europa vingui amb exigències. Creuen que el món es rendirà als encants de la Reina. Es creuen superiors, van guanyar la guerra. La realitat, però, no és tan senzilla. Renegociar-ho tot de nou costarà dècades, i molts diners.

Espanya ja ha deixat entreveure que el preu de la colònia britànica a la Costa del Sol és Gibraltar. Bona part de la influència de Londres té a veure amb la seva accessibilitat dins l’espai econòmic europeu, una accessibilitat que es veurà fortament limitada. La solució d’aquest trencaclosques passaria per trencar Europa, rompre la Unió Europea per crear-ne una de nova, molt més nacional, sota la tutela de Londres. Els següents a caure serien Holanda, Dinamarca i La França de Le Pen.

I tanmateix el Brèxit fallarà
Sunderland ha vist el Brèxit, enlloc de la socialdemocràcia, com la solució dels seus mals. Pensa el lampista que si expulsam els polonesos aquests ens deixaran de fer la competència. Pensa el pescador que fora d’Europa podrà pescar el que vulgui. Però als líders del Brèxit els importa un rave Sunderland. El que volen és accelerar la revolució ‘thatcheriana’ i fer d’Anglaterra una nova suïssa, un paradís fiscal, conservador en les formes, agressiu en l’economia. El Brèxit és la victòria dels ‘neocons’. Tanmateix el Brèxit fallarà perquè volen un impossible. Controlar el món sense que el món ens impliqui a nosaltres. El seu èxit es basa en la desmobilització i l’engany. Tots pensàvem que els anglesos serien prudents i que no triarien una aventura que ningú sap on porta. Però s’han comportat com a Hooligans. I sí, el clàssic entre Newcastle i Sunderland és un dels partits de més alt risc de PremierLeague.

Pau Obrador és professor de turisme a la Universitat de Northumbria a Newcastle. Fa quinze anys que hi viu.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb