El bar, la família o la vida

El confinament ha estat el moment de les famílies. Tant sigui per excés com per defecte. El fet d’estar tancats ens ha obligat a confrontar-nos amb el parentesc sanguini o polític, o amb la seva absència. La sobirania de la llar, allò que veritablement és nostre. La cèl·lula identitària última. La pandèmia ha marcat els límits entre allò que queda fora i allò que queda dins. La maledicció de la família és fer-nos saber si, per decret, de debò estem sols o acompanyats.

I aquests dies, sí, sembla que la família ha demostrat la seva raó de ser. Perviu en la seguretat del pacte i és sempre la propietat primera, a la qual tots, liberals o anarquistes, els costa renunciar. I a mi això em preocupa una mica, què voleu que us digui. ‘Qui casa no té, on es refugia sinó al carrer?’, s’ha vist escrit en una paret en forma de grafit.

Els bars són una institució més flexible. El teu, el meu, el nostre, sigui com sigui, és el primer espai públic de socialització, el ritual de pas entre casa i carrer. Lloc d’acollida, sense lleis i ordre simbòlic. De les confessions sense contrapartides. De cadires que es poden ocupar o desocupar. El bar és la família escollida a la cantonada. Per això en tenim tantes ganes, perquè sabem que la nostra vida no és només família ortodoxa endins, sinó també família informal enfora.

A les ciutats grans fa dos mesos que no tenim bars, i es troben a faltar tant que hi ha gent que juga a convertir el balcó en una terrassa-lounge o fan cantar al company de pis els plats del dia. De fet, circula un arxiu d’àudio per YouTube del so ambient d’una cafeteria per a calmar l’ansietat que genera no tenir-ne a l’abast. Hi ha gent que necessita el so de la pluja per a dormir, d’altres el soroll d’una màquina de cafè per a despertar-se.

Poca broma amb els bars. Sabem que les millors decisions s’han pres en un bar. S’hi han inventat empreses o amistats. S’hi han vist reconciliacions. Els polítics hi han venut països i pactat coalicions. Els bars han salvat vides i morts de dia i de nit. Són les institucions no reconegudes de la Mediterrània. L’estat, la família o la màfia de cada barri.

Que els bars són imprescindibles per a la vida ho sabíem, però ho hem acabat de comprovar. Fa just una setmana que es van obrir les terrasses d’alguns racons del país, i la gent s’hi ha tirat en planxa, amb màscares i guants. Cap problema. Als nostres carrers, és el bar o la vida.

De totes les paraules que s’han posat en dubte, la família, ferida o malaguanyada, sobreviu a èpoques i ideologies perquè la gent se la fa a mida. El bar, també ferit o malaguanyat, encara l’hem de reivindicar com a remei per a la nostra salut mental. I ja podem començar a fer-ho.