Dia sí, dia també, veiem que aquesta llarga novel·la que és el procés es consumeix a un ritme vertiginós. Sense anar més lluny, aquesta setmana el regidor de la CUP Joan Coma ha estat víctima de la judicialització de la política. I ahir Junts pel Sí i la CUP van arribar a un acord polític general sobre el contingut la llei fundacional de la república catalana. Són els últims capítols d’un any que ha estat frenètic i que començava amb el pas enrere d’Artur Mas. Entremig, el refús del pressupost, una qüestió de confiança i el referèndum a l’horitzó. I acaba amb la llei de transitorietat jurídica, la rampa de sortida del 2017. Per a fer balanç de l’any i analitzar el vinent hem parlat amb cinc persones avesades a teoritzar sobre el moment polític que viu Catalunya, cadascuna amb una visió diferent, però amb algunes similituds.

Salvador Cardús (doctor en ciències econòmiques i professor de la UAB)

‘Pensar que el 2017 serem independents em sembla d’il·lusos’

salvador-card--s-474x270

Quin balanç en feu, del 2016? S’ha avançat o s’ha reculat?
—Jo crec que clarament s’ha avançat, perquè el mateix fet de perdurar ja és avançar en aquest procés. Malgrat les dificultats, totes s’han anat superant. L’11-S i més manifestacions han mostrat que la capacitat de mobilització continua essent important, la gent continua compromesa amb aquest procés. De manera discreta, el govern ha fet la seva feina, ha continuat avançant en la preparació de totes les opcions possibles de ruptura, encara que això no hagi estat tan visible, per raons òbvies. També es va poder fer govern, encara que fos amb el preu de la retirada de Mas, i es va superar la qüestió de confiança de Puigdemont. De fet, l’elecció de Puigdemont ha estat molt positiva per a tot el procés i, en aquest sentit, ha significat una renovació del lideratge del procés. El preu ha estat alt, però positiu. Per tant, diria que, sense uns resultats espectaculars, s’ha avançat de manera decidida.

Quant a les debilitats, sí que hi ha hagut alguns titubejos en el lideratge de la societat civil i ha tingut dificultats per a trobar el seu espai, o mantenir-lo. Un cop la iniciativa política ha passat a mans del govern, a la societat civil li ha estat difícil de saber quin era el seu paper, ha entrat en terrenys que eren més propis del govern i en determinats moments no ha sabut connectar amb la societat.

Per una altra banda, la inclusió del referèndum en el full de ruta em sembla una pèrdua de temps. La primera entrada del referèndum, a l’estiu, quan l’ANC i la CUP, amb una mena de sintonia pactada o no, van forçar aquest acord. El van introduir per cercar un acord més ampli, que ara s’ha concretat amb el pacte de la setmana passada. Jo crec que és jugar a fer el polític amb un punt d’ingenuïtat, perquè ningú no sap què passarà. Hem d’estar oberts i disposats al fet que es presenti qualsevol possibilitat. No sabem si podrem començar amb un referèndum o vindrà després, si hi haurà un trencament produït per una decisió extrema de l’estat espanyol i que no deixi temps a fer referèndums… Crec que són jocs estratègics per a enganxar uns quants comuns. No vull ser pessimista, però no crec que aquesta sigui l’estratègia, perquè es trasllada la iniciativa als lideratges polítics, i hauria de ser la societat civil que continués posant l’accent en la mobilització ciutadana al marge dels partits.

Penseu que el 2017 serà l’any de la independència? Us atreviu a posar-hi una data?
—No, no. Serà l’any del trencament, no de la independència. Una cosa és trencar amb l’estat i que entrem en un període d’indefinició, un període en què hi haurà dues realitats simultànies, dues legalitats, hi haurà incertesa, hi haurà gent que no sabrà a qui pagar els impostos, a quin jutge fer cas… Però la resolució, l’any de la independència, no ho sé dir. Podria ser el 2017, però aquests processos són llargs perquè necessites que et reconeguin internacionalment; cal consolidar la capacitat de coerció del nou estat perquè la gent en faci cas i estabilitzar el nou mapa polític, que no el tindrem encara, i s’haurà de fer una nova constitució… Tot això demana temps, són mesos de feina, fins que no puguem tenir la nova constitució i el primer govern de la república catalana. Pensar que el 2017 serem independents em sembla il·lús. Anant molt bé, serà el 2018.

Com creieu que avançarà el procés cap al referèndum el 2017?
—Quant al procés, durant el 2017, no tinc clar què passarà perquè no sé què farà l’adversari. Crec que nosaltres ho tenim tot a punt, tenim un full de ruta molt ben dibuixat. Efectivament, un referèndum em sembla una manera molt civilitzada de començar, amb una llei de desconnexió que només apliqui la part que permeti de fer el referèndum perquè, si es guanya, llavors s’apliqui tota la resta.

Però tot aquest trajecte dependrà de què faci l’estat espanyol, perquè jo no crec que ens deixi arribar tan tranquil·lament al referèndum. I, per tant, si no ens deixen arribar-hi, caldrà veure què és capaç de fer l’estat espanyol, quina és la reacció internacional davant aquest moviment i què fem nosaltres, com reaccionem. No només el govern, sinó la ciutadania, i si som capaços de sortir al carrer.

Per tant, m’imagino una primavera cada vegada més tensa. I en algun moment, abans d’arribar al referèndum o just en el moment de voler convocar-lo o aprovar les lleis de desconnexió, una reacció forta per part de l’estat. Però no sé en quin grau i com reaccionarem. Per mi, aquest és el punt en el qual no hi ha ningú amb dos dits de front que pugui fer una previsió de què passarà.


Teresa Forcades (Metgessa, teòloga i monja benedictina)

‘Ens omplim la boca de democràcia participativa mentre deixem perdre oportunitats reals d’articular-la’ 

desktop

Quin balanç en feu, del 2016? S’ha avançat o s’ha reculat? Per què?
—Per fer un balanç del 2016 en clau de procés, em fixaré en tres dimensions que em semblen fonamentals: la iniciativa institucional, la participació popular i la justícia social. Pel que fa a la iniciativa institucional, després de la victòria independentista del 27-S i de la contundent resolució 1/XI del 9-N de 2015, el 2016 va començar amb la crisi ‘Mas o març’ i va continuar amb la no-aprovació del pressupost. La primera meitat de l’any no podem dir que fos gaire bona. La segona va començar amb l’aprovació en ple parlamentari de les conclusions de la comissió d’estudi pel procés constituent (el 27 de juliol) i, després de l’impasse de l’agost, valoro molt positivament, com un veritable punt d’inflexió, l’opció clara pel referèndum tant sí com no i les passes que es fan des d’aleshores: desblocatge del pressupost, cimera pel referèndum i, notícia de darrera hora, la llei de transitorietat.

Les dues eleccions a l’estat (20-D i 26-J) sembla que han tancat de moment l’alternativa del referèndum pactat. Si fixar-se en la iniciativa institucional fos tot el que calgués per valorar el procés, la meva valoració seria a hores d’ara força positiva. Però no n’hi ha prou amb la iniciativa institucional.

Pel que fa a la participació popular, malgrat alguns mals averanys, l’11-S de 2016 va mostrar que la mobilització popular es manté viva i continua essent el motor del procés i el que li dóna legitimitat. Ara bé, hi ha un problema. El full de ruta aprovat pel parlament el 27 de juliol preveia un procés constituent en tres fases: la primera de participació ciutadana; la segona de desconnexió, més mecanisme democràtic d’autodeterminació –no precisava si seria el referèndum o la DUI–, més eleccions constituents, més redacció de la constitució; i la tercera era el referèndum per aprovar la nova constitució. Què se n’ha fet, ara, del procés constituent?

Què ase n’ha fet, de la participació popular decisòria (no només festiva, no només d’acompanyament de les institucions)? Farem una transició ‘des de dalt’, estil any 78, per després lamentar-nos de l’oportunitat perduda? Aquí rau, al meu entendre, el punt feble del procés fins ara: ens omplim la boca de democràcia participativa mentre deixem perdre les oportunitats reals d’articular-la de manera efectiva. Després de fer notar –amb raó– que el govern central té por de la democràcia perquè no ens deixa votar, cadascú de nosaltres es pot fer a si mateix la pregunta: I jo? Hi crec en la democràcia? Què és per a mi la democràcia? Què vol dir per a mi ‘govern del poble’? És anar a votar cada quatre anys i deixar que els representants electes decideixin per mi? Vull que això funcioni així en la nova República Catalana?

És sortir al carrer per exigir als representants electes que tinguin en compte el que considero just i per defensar-los quan els ataquen? Vull donar tot el poder als representants electes o bé vull retenir mecanismes eficaços de sobirania popular? Hi ha països europeus que tinguin aquests mecanismes? Hi ha països europeus que poden vetar les lleis que fa el seu parlament si són impopulars –com la llei mordassa o que els rics paguin comparativament menys impostos que les persones de renda modesta–? Hi ha països europeus que poden revocar en un referèndum popular els càrrecs electes si incompleixen les promeses electorals? Hi ha països europeus que tinguin iniciatives legislatives populars que, en cas que el parlament no les aprovi –per exemple, la ILP dels transgènics, o la ILP que va fer la PAH sobre la dació en pagament– s’hagin de sotmetre a referèndum popular?

I, finalment, he sentit parlar de la democràcia deliberativa? Què és? La podríem aplicar a Catalunya? Només articulant de manera efectiva el poder popular tenim la possibilitat de construir aquest país millor que desitgem. No seriem on som sense un poder popular que no s’ha acontentat d’anar a remolc de les institucions. No ens ho deixem perdre.

Finalment, pel que fa a la justícia social, segons el darrer informe d’Oxfam internacional, a Europa hi ha, avui, 123 milions de pobres, dels quals 50 milions estan a la misèria i dels quals 8 milions i mig són pobres malgrat tenir una feina a jornada complerta –sous de misèria. La quarta part dels europeus –123 milions– són pobres, mentre el nombre de multimilionaris europeus augmenta. També a Catalunya, aquests darrers anys, ca augmentant la pobresa i va augmentant alhora l’índex de Gini que mesura la distància entre rics i pobres.

L’economista francès Thomas Piketty, que no és precisament de l’extrema esquerra, adverteix que la desigualtat mundial és tan gran que és incompatible amb la democràcia. I el premi Nobel d’economia Joseph Stiglitz li dóna la raó. El papa Francesc diu que el capitalisme mata i la doctrina social de l’Església diu que ningú no té el dret d’acumular el que no necessita mentre al seu costat n’hi ha que malviuen en la pobresa. Càritas de Barcelona ens adverteix que la nova pobresa generada per la crisi s’ha cronificat a casa nostra. Aquests són els problemes que ens cal resoldre si volem un país millor. Si l’1% posseeix avui més béns que el 99%, per què ens fa por de sentir parlar de ‘redistribuir la riquesa’?

El procés vers la independència té un potencial enorme d’adreçar aquests gravíssims problemes de fons. Un potencial que no serà ni de bon tros el mateix un cop haguem aprovat una constitució nova perquè, encara que la fem oberta i que es pugui modificar, quin sentit tindria aprovar-la per qüestionar-la al cap d’un any? No val més que la fem bé ja d’entrada? Què ens impedeix d’aplicar el procés de participació popular que va aprovar el parlament el 27 de juliol? I després d’haver debatut a les convencions constituents, què ens impedeix de fer un multireferèndum per deixar clara quina és la voluntat majoritària sobre les qüestions més importants? Volem que els rics paguin més impostos, sí o no?

Si deixem als representants electes tot el poder, els grups de pressió faran com han fet fins ara la seva feina i ens podem trobar amb una nova constitució que no toqui la desigualtat. I, si ens passa això, qui s’atrevirà, després de tanta feina, a dir ‘ah, no, jo aquesta constitució que no millora la justícia social no la voto!’? No és crucial que ens previnguem?

Penseu que el 2017 serà l’any de la independència? Us atreviu a posar-hi una data?
—Jo al calendari tinc marcada la segona quinzena de setembre des que ho va anunciar el president Puigdemont. No crec que s’avanci i lamentaria molt que es retardés.

Com intuïu que avançarà el procés durant el 2017?
—Si no hi ha una resposta popular contundent, crec que s’aniran tancant les oportunitats de fer una veritable participació popular i crec que després, quan sigui massa tard, ho lamentarem.


Hèctor López Bofill (doctor en dret i professor de la UPF)

‘Veig molt clar que el 2017 no hi haurà referèndum’

HectorLopezBofill

Quin balanç en feu, del 2016? S’ha avançat o s’ha reculat? Per què?
—No hem avançat perquè d’alguna manera s’ha posat en qüestió el full de ruta cap a la independència amb què Junts pel Sí es va presentar a les eleccions del 27-S. Llavors, som on érem. Fins i tot diria que en essència som en una fase anterior.

Amb el 9 de novembre del 2014 es constata que no es pot fer un referèndum sobre la independència dins el marc de l’estat espanyol, es plantegen unes eleccions plebiscitàries en què s’estableix un full de ruta claríssimament unilateral, rupturista i que pivota entorn d’una declaració d’independència, encara que no en diguin declaració. I durant aquest 2016 hem vist que aquest full de ruta ha estat modificat i bàsicament ha patit, a parer meu, contradiccions a conseqüència de la necessitat dels vots de la CUP. Primer amb el canvi de la presidència de la Generalitat i després amb la no-aprovació del pressupost. I finalment amb l’obligació del referèndum perquè Puigdemont superés la qüestió de confiança. Per tant, van imposar una modificació del full de ruta de Junts pel Sí.

A conseqüència de les desavinences entre Junts pel Sí i la CUP, tampoc no s’ha avançat en les estructures d’estat, que és allò més important en un procés de secessió. Bàsicament en dos temes, en construcció de sobirania fiscal i en construcció d’estructures de defensa i seguretat.

Penseu que el 2017 serà l’any de la independència? Us atreviu a posar-hi una data?
—Jo crec que no. La independència es materialitzarà més tard. Una cosa que sí que tinc molt clara és que no hi haurà referèndum. A conseqüència de la repressió de l’estat espanyol, sí que es podria precipitar un moviment que portés a la independència. Per això no us puc dir tan taxativament que no hi haurà independència el 2017, com sí que dic que no hi haurà referèndum.

Crec que el referèndum només podria ser unilateral i en el moment que es plantegés, els comuns no hi donarien suport. Aquest és un altre indicador que em fa pensar que no hi haurà referèndum. L’altre indicador són les resolucions del TC que ho suspenen tot. Necessites una infrastructura de gent disposada a desobeir les sentències de l’alt tribunal i, per tant, subjectar-se a un procés penal que pugui tenir com a conseqüències la inhabilitació. I jo no veig un gruix de 400 o 500 funcionaris de la Generalitat de Catalunya, entre els quals els mossos d’esquadra, disposats a fer això.

Posar una data a la independència, és a dir, el reconeixement formal per part d’un nombre important d’estats, és molt complicat. No m’hi atreveixo, però sí que em puc aventurar a posar una data a una declaració d’independència que podríem situar entre el 2018 i el 2019.

Com intuïu que avançarà el procés durant el 2017?
—La repressió del referèndum podria tornar a ressucitar la declaració unilateral. En qualsevol cas, el conflicte amb l’estat serà més punyent i l’avenç en el procés dependrà de la capacitat de les institucions catalanes de prendre el control fàctic de la situació.


Elisenda Paluzie (doctora en economia i professora de la UB)

‘El 2017 tenim una segona oportunitat per a la independència’

foto_996830O còpia

Quin balanç en feu, del 2016? S’ha avançat o s’ha reculat? Per què?
—El 2016 s’ha avançat perquè, contra tot pronòstic, el referèndum sobre la independència que semblava haver estat abandonat en els fulls de ruta dels partits i coalicions independentistes ha tornat. En aquest sentit, ha permès a la majoria independentista de sortir de l’atzucac de les eleccions dites plebiscitàries, que van ser un substitutiu imperfecte d’un veritable referèndum. Però la cosa més important és que el referèndum garantirà que la sobirania s’exerceix. No només es declara al parlament, sense fer-la efectiva l’endemà, que és el que hem fet fins ara, i que teníem el risc de continuar fent si no s’hagués introduït el referèndum al full de ruta.

En els primers sis mesos del 2016 semblàvem encaminats a aprovar unes lleis de ruptura al parlament, que serien suspeses immediatament pel Constitucional, que no faríem efectives, i que serien l’argument per a convocar unes eleccions altre cop. Fer eleccions cada dos anys només ajorna el problema i la decisió, que no és gens fàcil.

Tenim davant un mur molt difícil de franquejar: un estat espanyol hostil a la plurinacionalitat, que nega l’existència de nacions com Catalunya i per tant nega la possibilitat que aquestes nacions puguin ser un subjecte polític amb capacitat de decidir. Per saltar aquest mur cal concentrar les nostres forces: en allò que més ens uneix, un referèndum, és a dir, la voluntat del poble de prendre la decisió, de reconèixer-se com a subjecte polític. Aquesta voluntat és molt i molt majoritària a la societat catalana. Per això i perquè també és més comprensible internacionalment cal fer pivotar la ruptura aquí.

Penseu que el 2017 serà l’any de la independència? Us atreviu a posar-hi una data?
—El 2017 tenim una segona oportunitat per a la independència. El 2013-2014 en vam tenir una, que vam desaprofitar. Era una bona oportunitat perquè havíem agafat per sorpresa l’unionisme. No havia tingut temps d’organitzar-se, i en canvi el moviment social per la independència era fort i molt il·lusionat. Les enquestes indiquen que en aquell moment vam assolir un màxim en el suport a la independència. Però també és cert que la majoria sobiranista al parlament no era segurament prou madura. S’havia trobat en una situació el 2012 que va voler capitalitzar anticipant les eleccions sense haver fet la feina prèvia d’aclarir-se. Difícilment, un govern amb consellers i conselleres no independentistes i amb un programa electoral (el de l’extinta coalició CiU) farcit d’ambigüitats ens podia portar a la independència.

Ara hi ha coses que han millorat. Mai no havíem tingut un president de la Generalitat que parlés tan clar. Sembla que per fi al Departament d’Economia s’han posat a fer feina (i no només estudis) sobre la hisenda pròpia. Els programes electorals tant de Junts pel Sí com de la CUP a les eleccions del 27-S eren explícitament independentistes, i per tant la majoria que hi ha ara al parlament és explícitament i clarament independentista.

Però, en canvi, el temps en altres qüestions ens ha jugat una mica en contra. Hem donat moltes pistes a l’estat i per tant també li hem donat més eines i més temps per a obstaculitzar-nos. L’estat ha començat una guerra de desgast i imputacions on es troba fort, és el seu terreny. No veig clar que això ens afavoreixi molt a nosaltres, contràriament al que opinen molts independentistes. No veig clar que ser víctimes sigui allò que més ens convingui, encara que ens reconforti. Crec que va ser un error començar la legislatura amb una declaració d’inici de la independència, i no ho atribueixo a la CUP perquè Junts pel Sí també la duia al programa, i també era als informes del CATN. A final del 2014, després del 9-N, quan semblava que tothom havia abandonat la idea del referèndum, vaig escriure un article sobre la DUI on advertia del risc de fer una DUI en dos temps, perquè donàvem l’oportunitat a l’estat d’obstaculitzar les nostres accions.

Com creieu que avançarà el procés cap al referèndum durant el 2017?
—A vegades sembla que les nostres accions siguin reaccions a les seves (declaracions als jutjats, encausaments, detencions). El nostre calendari l’hem de marcar nosaltres sense anar a remolc. En aquest sentit, em sento més còmoda iniciant la campanya pel sí (ho he fet amb Demòcrates pel Sí i amb Esquerres per la Independència), tot i que, com és obvi, qualsevol encausat pel procés independentista ha de comptar amb tot el suport i escalf que sigui possible donar.

Però no ens hem de desviar del nostre objectiu. L’aconseguirem per nosaltres mateixos, exercint la sobirania i guanyant un referèndum en positiu, essent capaços de convèncer la majoria d’aquesta societat que la millor alternativa per al seu benestar, progrés material, cultural, i social és la independència i fent que els dos terços que diuen estar disposats a anar a votar encara que el referèndum sigui unilateral ho facin el dia que hi siguin convocats.


Ferran Requejo (doctor en filosofia i catedràtic de ciència política de la UPF)

El referèndum pactat amb lògica espanyola és impossible: això no passarà mai i els actors ho saben’

El catedràtic de ciència política de la UPF Ferran Requejo, durant la seva compareixença al Parlament (05/04/2016).

Quin balanç en feu, del 2016? S’ha avançat o s’ha reculat?
—Totes dues coses. S’ha avançat en alguns aspectes. El més important, que a conseqüència de les eleccions del 27-S per primera vegada a la història de Catalunya hi ha una majoria parlamentària independentista. Això no havia passat mai. Tanmateix, i paradoxalment, s’ha perdut temps durant gairebé un any: de l’octubre del 2015 fins al setembre del 2016. Primer, les dificultats per a formar govern, després les dificultats per a fer un pacte estable de govern i la no-aprovació del pressupost. Durant tot aquest temps no hem aprofitat l’interinatge del govern espanyol. Internament hi ha hagut massa dissonàncies i poca confiança entre els actors del govern i els grups del parlament partidaris de la independència.

Penseu que el 2017 serà l’any de la independència? Us atreviu a posar-hi una data?
—Ui! Un analista que posa dates de futur vol dir que analitza malament la realitat. No m’hi pronuncio perquè no ho sap ningú. Però tot apunta que no i el procés és més llarg que aquest termini. És clar que a vegades les coses s’acceleren i crec que s’han de fer polítiques perquè tot això s’acceleri. Ara, que el 2017 sigui el gran any de la independència de Catalunya, d’entrada no ho veig clar.

Com creieu que avançarà el procés cap al referèndum durant el 2017?
—Si pensem en la possibilitat del referèndum pactat –Pacte Nacional pel Referèndum–, que és l’últim acord, amb lògica espanyola és impossible: això no passarà mai i els actors ho saben. Per tant, l’única sortida seria una estratègia en què intervinguessin en un moment determinat actors europeus i internacionals i forcessin el govern espanyol a pactar. Crec que les polítiques que s’han fet des de Catalunya perquè això passi són molt insuficients. Altra cosa és si no es pot fer res més.

Hem de tenir clar que intervindran quan Catalunya esdevingui un problema europeu i actualment només és un problema espanyol. La solució depèn de fer pressió, tant des de les institucions com des de la societat. Si no es va per aquí, l’estratègia del referèndum pactat té un recorregut molt curt. No te’l deixaran fer amb la legislació espanyola, com el 9-N, perquè no et deixaran ni posar les urnes. I tampoc no seria una bona opció fer una convocatòria d’eleccions perquè si es convoquen eleccions seria com la constatació d’una impossibilitat inoperant. Seria com El dia de la marmota i un reconeixement del fet que no s’és capaç de fer res més. Això s’ha d’evitar.

Llavors crec que inevitablement s’hauria de procurar fer bé les estructures d’estat, fer una proclamació d’independència i seguidament, al mateix moment, aprovar les lleis de desconnexió. S’ha de fer de cop. Llavors la pregunta és si has de convocar o no el referèndum, però seria una convocatòria de ratificació perquè la independència ja la tens fàcticament. Llavors has de procurar ser el poder fàctic en el teu territori, encara que d’entrada no et reconegui ningú. Ja et reconeixeran després si triomfes i ets capaç d’aguantar-ho. Però quan te la jugues has d’estar molt ben preparat i això no s’improvisa, s’han de tenir moltes coses preparades. Les estructures d’estat es van preparant. Sobre els plans d’acció del govern en possibilitats diferents, no ho sé , no en tinc notícies. Així és com veig la pel·lícula.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb