Jo era un treballador del Departament d’Economia, el 20-S. No cal dir noms. I aquell dia em vaig llevar tard perquè acabava molt tard, a la nit. Molt. Feia dies que hi havia un crescendo dramàtic, s’acostava el primer d’octubre i sabíem que havia de passar alguna cosa. Us n’explico els antecedents: els últims temps havien demanat un informe setmanal de despesa. I el fem. Però arriba un moment que ja decidim de no fer-lo i n’informem: ‘No té sentit això, vulnereu la vostra llei d’estabilitat pressupostària; per tant, ja no ho enviem més.’ Llavors, el govern de l’estat reacciona dient: ‘Us intervindrem.’ I sí, sí, aquella matinada del 19 al 20 ens intervenen. Tota la Generalitat intervinguda. Allò és un catacrac. La llum, les factures, Vall d’Hebron, l’aigua de reg… Allò causa un daltabaix aquella matinada i jo vaig a dormir tard. I quan em llevo el dia 20, poso la ràdio i m’assabento que han detingut en Jové, el secretari general de la vice-presidència d’Economia i Hisenda. I el secretari d’Hisenda, també.

Surto de casa i arribo a la conselleria que devien ser quarts de deu del matí. Ja hi ha una mica de gent concentrada. Se m’ajunta El Homrani, llavors diputat i ara conseller, i la diputada Anna Simó, que intenten entrar amb mi. Però no poden fer-ho. Allà hi ha un home armat. Guàrdia Civil, amb armes per tota la conselleria. Deu d’aquests homes protegint-ne deu més, que eren més baixets, els tècnics de la Guàrdia Civil. Els informàtics. Els que venien a escorcollar. Jo entro sol i pujo a la planta sisena, que és la del vice-president. I allà hi ha el drama: han detingut no sé qui i no sé qui més.

Durant aquelles llargues hores els treballadors podien entrar i sortir, però jo no surto ni per menjar. Em van anar portant entrepans. Aquell dia va caldre gestionar una comunicació que se’ns desfeia a les mans. ‘Diuen que han detingut l’Aragonès i han entrat al seu despatx.’ Doncs baixo al despatx d’en Pere Aragonès i no hi havien entrat pas. La comunicació feia aigües. I recordo que al despatx d’en Josep Maria Jové hi havia un home armat que no em deixava entrar.

Jo continuava treballant hores i hores per afrontar la intervenció dictada el dia abans. Per tant, badar tampoc no badava. Era realment un cataclisme: ens havien tocat a la línia de flotació, amb la intervenció. No poder tocar els calers propis. Això havien dictat el dia abans. Per tant, el meu dia era bàsicament de gestió de les notícies falses, parlar amb la família dels detinguts i encarar la intervenció.

D’aquell dia, en recordo que va venir la meva dona, la meva sogra, els companys del rugbi i un amic meu de Catalunya Nord, un home que viu allà a Occitània, agafa el cotxe amb una bandera occitana i se’m presenta a sota aquell mateix matí. Al·lucinant. Per la finestra anava saludant la gent. Jo anava gestionant les emocions i la feina, perquè hi havia molta feina.

Els Jordis els vaig veure catorze o quinze vegades parlant amb el tinent de la Guàrdia Civil, vestit de militar. I les vegades que no els devia veure. Cada vegada que hi havia una entrada o una sortida, parlaven amb ell. Finalment quan van aparèixer els Mossos d’Esquadra ens vam tranquil·litzar molt. Els Mossos eren al vestíbul i eren de mediació, no de brigada. Un el vaig tornar a trobar temps després i quasi ens vam abraçar d’emoció. Sovint es creava una rotllana on hi havia el tinent, els dos Jordis i el mosso. I a vegades hi anava la cap de protocol i alguna vegada hi anava altra gent.

El tinent de la Guàrdia Civil era un militar. Per tant, expressiu no ho era. I l’intendent dels mossos li ho feia tot molt fàcil. A la secretària judicial del jutjat número 13 la vaig veure un moment. Devien ser les vuit o quarts de nou del vespre, però no vaig interactuar-hi gens. Al final se’n va anar per la planta segona aprofitant que s’havia acabat la sessió de cinema. És un recorregut molt senzillet que, si t’ajuden, el pot fer fins i tot un nadó. Sé que els Mossos els ho van oferir unes quantes vegades, de sortir, a la comitiva judicial, per darrere del cinema Coliseum. La comunicació era absolutament fluida amb el tinent, que era una mica distant, però que era el comandament de l’escamot.

Hi ha un punt, no sé si a les sis o les set de la tarda que baixo a la cantina i eren tots allà: mossos i guàrdies civils. Ben cansats. Jo vaig tenir una certa sensació, amb unes quantes paraules que ens vam dir, que els militars no sabien ben bé que hi feien, allà. I que no s’esperaven pas aquella concentració. No se l’esperaven gens.

Arriba un punt que el sostre del cotxe de la Guàrdia Civil on hi havia la premsa fa ‘pof’. Cau. És el pes de la premsa que va enfonsar el cotxe, diguin el que diguin els mitjans de Madrid. Jo ho vaig veure. Vaig veure com feia ‘pof’. I finalment hi ha un moment que els dos Jordis li expliquen al tinent: ‘Escolta, això ja està, s’acosten les dotze de la nit i ho donem per acabat. Hauríem d’anar plegant.’ I l’intendent dels Mossos diu: ‘Està bé, perquè aleshores si se’n van podrem tancar un perímetre de seguretat al voltant del material que tenien dins els cotxes.’ Perquè sobretot patien per això, pel material que tenien dins els cotxes. No les vaig veure, però diuen que hi havia pistoles. Aquí l’error va ser no entrar el cotxe al pàrquing de dintre de la conselleria. Jo no hi era, però sembla que els van dir: ‘Volen deixar els cotxes a dins?’ I van dir que no. Aquell dia es pensaven que anaven a comprar el pa, i no esperaven la resposta de la gent. Jo no ho esperava, no ho esperava ningú. Allò va ser fantàstic. En aquell moment va haver-hi consciència de lluita, de poble, de classe, digues-ne com vulguis. Va haver-hi consciència d’un cert poder popular.

‘Què faràs’, em deien a casa. I jo deia: ‘Crec que seré l’últim d’anar-me’n.’ El vice-president Junqueras va venir a la tarda i es va preocupar que estiguéssim bé. És desordenat, però un geni. Un geni absolut. Hi ha un moment que em diu: ‘Què faràs?’ I jo li dic: ‘Si et sembla bé, em quedaré. Jo no deixo la Guàrdia Civil aquí sola.’ I això que l’intendent dels Mossos em va dir: ‘Vostè no es preocupi: quan surti l’últim guàrdia civil per la porta jo esperaré que entri el primer treballador amb una mica de responsabilitat i llavors ens n’anirem els mossos. Això no es queda sol.’ Això va tranquil·litzar molt.

Quan els Mossos comencen a moure’s i van anunciant a la gent que vagin dispersant-se a mi se m’encén la llumeta, veig els Jordis, i els demano: ‘M’aguanteu el cordó una estona?’ I quan diuen que sí, dic: ‘Tota la gent fora.’ Devien ser unes vint persones, que quedaven. Parlem de les dotze de la nit. Molta gent ja se n’havia anat. Perquè, hi insisteixo, els treballadors podien entrar i sortir sense problemes.

Quan s’evacua, tota la gent arrenca a apluadir. I aleshores hi ha la càrrega quirúrgica dels Mossos. S’ha dit que era bèstia, i no. Va ser quirúrgica. La vaig veure perfectament, amb una mena de falca. El de la porra només era un. El tenien agafat i ell anava avançant, amb dos homes agafats pel cinturó. La gent ja és fora i l’espai és lliure.

Jo em quedo a dalt i vaig fent feina. I arriba un moment que dic: ‘Xe, fotem el camp d’aquí.’ I l’intendent dels Mossos em diu: ‘Jo només li garanteixo la seguretat en el perímetre dels Mossos. El poden confondre amb el secretari judicial.’ I se m’ocorre de trucar la parella i li dic: ‘Digues que encara queden un parell de treballadors dins. Que no som comitiva judicial. Identifica el cap de la Brimo, el que porta una tireta de caporal, i digues-li que tens la parella dins.’ Recordo la imatge de la meva parella picant el casc del mosso: ‘Miri’m!’ I al cap de vint minuts entra un mosso i diu: ‘Ara ja podem evacuar per la banda de mar.’ Quan surto, la gent xiula. I se m’ocorre de fer com el Mandela. Puny alçat. I canvia el to, i abraçades i petons. I crits de ‘no esteu sols, no esteu sols’. Gent que t’abraça i tot. Hi vaig entrar a quarts de deu. I en sortia ben passades les dotze.

Resumint, per mi el 20-S és el punt d’inici de les hostilitats amb l’estat. A mi aquell dia em canvien dues coses: d’entrada, la concepció que tinc dels funcionaris. Aquell dia vaig veure que la gent no és funcionària, sinó servidors públics. El civil servant britànic. Exemple a seguir. I per una altra banda veig la ciutadania de Catalunya, el poble de Catalunya, o almenys els que es van manifestar, que prenien consciència que el primer d’octubre faríem el que havíem de fer i que no es podia aturar. Fins m’emociono una mica explicant-ho: per primera vegada es pren consciència que va de debò. Faltaven deu dies, i s’hi ha d’arribar, encara que agafin i tallin el coll a qui l’hi tallin. Perquè al final els el tallen, metafòricament parlant. Al secretari d’Hisenda l’han agafat, emmanillat, tancat, i interrogat, amb armes muntades. És, doncs, un tomb. Jo creia que en algun moment havien de començar les hostilitats. Va ser aquell dia. Va ser el punt de no-retorn. Per això jo en aquell moment vaig dir: ara sí que el farem, el referèndum. Ara sí que el farem. Perquè l’estat buscava que no arribéssim vius al primer d’octubre. I en aquell moment tot va canviar. El 20-S va ser el convenciment que l’1-O s’havia de defensar, i que era possible. I va ser-ho.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb