Editar a Mallorca avui, la distribució com a clau de volta

Maria Muntaner, responsable de Lleonard Muntaner Editors, amb seu a Palma, i Pau Vadell, fundador d’AdiA, amb seu a Calonge (Santanyí), són dues cares conegudes del món editorial català, provinents de les Illes. Tot i que les raons que els porten a fer-se editors, la formació que trien i la logística que tenen són extremadament diferents, tenen espais compartits, de col·laboració i d’amistat, que els fan còmplices. També són dos exemples d’una realitat en un sector ple de desafiaments i encara més els que origina viure en una illa i editar en una llengua en què els llibres no hi ha manera que arribin a tots els territoris que la parlen. Però comencem pel principi.

Pau Vadell fa una vida atropellada d’editor: va partir de zero fundant una editorial que al començament era una col·lecció de llibres de poesia. Quan va començar ni tan sols era autònom i avui, deu anys després, perquè AdiA neix el 2013, encara no té distribuïdora i diu que l’embolic s’ha fet tan gros que és difícil de descabdellar. També té a veure amb el fet que sense distribuïdora el marge del llibre és tot per a ell. Va estudiar història a la Universitat de Barcelona i després dels estudis va tornar a Santanyí. Actualment, l’editorial ja té onze anys i més de dos-cents títols publicats, però no viu pas de l’editorial. És el coordinador de la Casa Blai Bonet – Centre de Poesia.

Maria Muntaner, en canvi, prové d’una família d’editors. El seu pare va fundar Lleonard Muntaner el 1994 i, per tant, enguany celebren els trenta anys. El segell era dedicat, sobretot al començament, als estudis històrics i de costums de les Illes. Ella, després d’estudiar filologia catalana i literatura comparada a la Universitat de Barcelona i començar a treballar per algunes editorials barcelonines, va decidir de tornar a Mallorca i entrar a treballar amb el seu pare i obrir una col·lecció de poesia, i fer així un procés de transició i relleu tranquil.

—Per què us vau fer editors?
—Maria Muntaner [M. M.]: En el meu cas, allò que va passar va ser senzill. Vaig estudiar filologia, vaig estudiar teoria de la literatura, sempre havia tirat molt cap a la literatura, m’agradava molt, m’interessava tot. I llavors em vaig trobar en una situació que era que vivia a Barcelona, feia de correctora i més feines editorials per a unes altres empreses, diguem-ho així, i va arribar un moment que vaig pensar: què fas aquí fent una feina que podries fer a ca teva i que et permetria no només corregir, sinó també proposar idees i donar la mà a casa? Cosa que, de fet, ja feia.

—No havíeu considerat de fer el relleu en l’editorial del vostre pare?
—M. M.: Quan estudiava, la veritat és que no. De fet, a mi m’agradava molt també fer la part més d’investigació. No pensava en relleus. No hi vaig pensar fins fa cinc o sis anys. L’editorial ja tenia una estructura, però això no saps mai si és positiu o no. Per una part, és positiu, perquè hi ha moltes coses que ja són fetes i no les has d’engegar. Per exemple, cercar distribuïdors. Però, per una altra banda, tot i que no vols desmuntar del tot una editorial que ja funciona, també vols proposar coses noves. I en aquest procés, has de trobar la convivència.

—I vós, Pau?
—Pau Vadell [P. V.]: Vaig estudiar història i al mateix temps ja feia diferents feines: escrivia per a la premsa local, amb uns companys vam crear el grup Pèl Capell i la revista del mateix nom, vam fer diferents llibres, com ara l’antologia Pedra foguera. Un company nostre va començar a fer feina a l’editorial Documenta Balear, i va crear una col·lecció de poesia, i jo com a poeta anava fent publicacions. I quan va arribar el 2013, que vaig acabar d’estudiar tot el que se’m va acudir que podia estudiar, va venir com una espècie de crisi existencial i universal i vaig tornar a Mallorca. I com que no sabia gaire bé cap on tirar, vaig començar AdiA, primer pensant que seria una col·lecció de poesia on publicaria dos o tres títols l’any, i bé, i ja en tinc uns dos-cents, de títols. Ara fa onze anys que vaig crear l’editorial.

—Però què és primer, el poeta o l’editor?
—P. V.: Ha!, aquest és el gran debat de sempre. Esper que el poeta, però em mata moltes hores l’edició. Vull dir, trobar temps per a escriure és molt complicat. I la Maria també xerrava sobre investigar. A mi m’encantava fer assaig.

—Què us va empènyer a fundar AdiA Edicions?
—P. V.: Supòs que la passió. Sempre dic que sense passió no existeix res. La poesia és una passió. I vaig fer dos llibres i vaig anar muntant l’editorial a poc a poc. Vaig començar sense infrastructura de cap mena. Quan feia quatre o cinc mesos que havia començat, em vaig donar d’alta d’autònom per poder facturar a les primeres llibreries. M’anava donant d’alta i de baixa. Vull dir que no vaig muntar res. No tenia ni web. I, de fet, encara no tenc distribuïdora. I avui la bola s’ha fet tan grossa, que ara no sabria com aturar-la.

—Sense distribuïdora no teniu una vida d’editor molt atropellada?
—P. V.: Una mica. Atropellada perquè no m’hi dedic. Ho faig a les meves hores fora de la feina.

—Us guanyeu la vida amb una altra cosa?
—P. V.: Faig horari de funcionari, tot i que no sóc funcionari, que estaria bé, però no ho sóc. Treball per la Casa Blai Bonet (gestió cultural, coordinació d’activitats, etc.). Al final, tot va lligat.

—Maria, el 2019 comenceu a agafar el timó de Lleonard Muntaner i progressivament comenceu a imprimir-hi el vostre caràcter. Heretar una editorial amb un catàleg important té avantatges, però també deu tenir inconvenients.
—M. M.: Ja havia començat a fer bàsicament allò que m’agradava, que era començar una nova col·lecció de poesia, que és la Fosca. Després, un cop la poesia ja caminava sola, vaig obrir dues col·leccions de narrativa, que són DeBiaix i Artificium. Ja teníem narrativa, però no era la que jo imaginava. Volia introduir-hi traduccions, que era una cosa que pràcticament no fèiem, per exemple. I a poc a poc hem anat fent. Jo sempre dic que és una carrera de fons, és a dir, que no veus el resultat fins al cap de molt. Vaig obrir la col·lecció la Fosca el 2009 i fins el 2018 diria que no es va començar a veure la feina feta. També hem fet molta feina amb el tema de la distribució, que això sí que és una batalla. I els catàlegs es construeixen així, amb temps i anar fent. Crec que la clau és la passió i l’entusiasme, ja ho ha dit en Pau, és una cosa imprescindible, i també anar triant allò que t’agrada. D’aquesta manera, tot i que tinguis una línia heterogènia, la línia s’acaba notant.

—Com definiríeu la vostra editorial?
—M. M.: La nostra editorial és molt eclèctica, per la seva història, toca molts temes, perquè va començar sent una editorial bàsicament de ciències socials i molt arrelada al territori de les Balears, és a dir, amb moltes publicacions de caràcter local, i després ha anat agafant un vessant més generalista, en la part de literatura i també d’algun assaig o assaig traduït.
—P. V.: Jo la definiria com una festa. AdiA és una editorial especialitzada en poesia, tenim publicats vuitanta-quatre títols. Més enllà d’això, no sé gaire què més dir. És una festa, perquè m’ho faig tot jo, des del disseny fins a la burocràcia. I no en visc.

—Tots dos teniu unes col·leccions i un catàleg construït per vosaltres, que combina recuperacions, o sigui us mireu la tradició, però també sou molt exquisits a l’hora de triar els autors contemporanis. Això us marca una personalitat.
—P. V.: És clar, perquè, com expliques a algú que en teoria és famós que la seva poesia no encaixa a la teva col·lecció i, en canvi, a una persona que saps que del seu llibre només en vendràs vint exemplars, li edites tres o quatre títols? Fa de mal explicar.
—M. M.: En Sebastià Portell ha dit alguna vegada de nosaltres que fem aquella literatura que no és evident, una cosa així. És un poc això. No fem allò que s’espera, sinó que fem allò que volem fer i allò que pensam que hem de fer. Això supòs que ens marca d’alguna manera.
—P. V.: Quan nosaltres sortim i la Maria treu la col·lecció la Fosca i neixen més editorials petites independents, ara fa deu o dotze anys, això passa perquè en aquell moment els grans grups van abandonar la literatura i ens van obligar a nosaltres a fer literatura i a triar l’aposta per la qualitat, en comptes de prioritzar uns altres aspectes. Ells ens hi van abocar.
—M. M.: Sí, sobretot en poesia. Al principi em sorprenia molt la quantitat d’originals que rebia. Ara ja no em sorprèn. Però després vaig començar a pensar qui publicava regularment poesia, que no fossin els dos premis anuals. No n’hi havia. I no només la poesia era una cosa molt evident. En narrativa també, perquè al final la tria que pugui fer un gran grup i la tria que puguem fer nosaltres serà molt diferent. Jo crec que nosaltres som més lliures en aquest sentit.

—És clar, vosaltres formeu part d’un fenomen que apareix a final de la primera dècada del 2000, que coincideix amb la creació del Grup 62, en el qual es concentren els segells més importants d’aquell moment i viuen uns anys de molta indefinició i semblava que optaven molt clarament per la literatura comercial i van deixar un espai enorme que va possibilitar el naixement de moltes editorials independents: Males Herbes, Raig Verd, Periscopi, LaBreu, una mica més tard l’Altra… I sou editorials que no es corresponen amb un territori concret. No va ser casual, aquest fenomen.
—P. V.: De tota manera, t’he de dir que les bones col·leccions de poesia són a Mallorca, la de la Maria i la meva. [Riu.]

—A Mallorca sembla que la poesia es troba en l’ADN dels escriptors. Sabeu per què?
—P. V.: Crec que hem mantingut molt més la tradició i l’amor a la llengua. Ens estimam les paraules i no en traiem un rèdit immediat ni temporal, per això encara feim poesia. No s’ha estudiat això, però diria que el rànquing de poetes mallorquins guardonats a Barcelona supera els catalans. Ara, les raons no les sé.

—Hi ha molts autors de les Illes que publiquen en segells del Principat. Us costa publicar autors illencs?
—P. V.: Hi va haver una època que ens menystenien, perquè deien que si no publicaven a Barcelona no existien. Encara passa. Però ara amb la feinada de visibilitat que ha fet la Maria, que ha obert més el camí, crec que s’ha perdut una mica. Avui, la quantitat de llibres de poesia que s’editen a Mallorca diria que és més gran que al Principat.
—M. M.: Jo diria que actualment és el moment que hi ha més flux en el circuit entre editorials i autors arreu dels Països Catalans. Això ha millorat molt en els darrers anys.
—P. V.: Tot i que en un moment determinat València es va despenjar d’aquesta tendència, potser perquè 3i4 va perdre musculatura editorial. Hi va haver una desconnexió. Això a Mallorca no ha passat.
—M. M.: Sí, però ha costat moltíssim. Ha estat important la consolidació d’algunes col·leccions, com les d’en Pau. Avui els lectors les situen. I això és bo.
—P. V.: Les traduccions acuradíssimes de la Maria Muntaner, també del Gall Editor, que ha fet feina alhora amb Quid Pro Quo… S’ha picat molta pedra, però jo diria que ara sí que a ens tenen en compte.

—Parlem de la distribució.
—M. M.: La distribució és el tema.

—Parlem-ne. Quins són els problemes més importants de la distribució en relació amb les editorials de Mallorca?
—M. M.: N’hi ha molts, de problemes. El primer, que la territorialitat que tenim, no ajuda. Hi ha uns sobrecostos i unes problemàtiques afegides pel fet de ser una illa, de no formar part del continent. I això fa que alguns de nosaltres en comptes de tenir un sol distribuïdor en tenguem tres. És el meu cas. Un distribuïdor a les Balears, un distribuïdor a Catalunya i un altre al País Valencià. Però, al mateix temps em pregunt si ens interessa tenir un sol distribuïdor si tens fons locals. Si has d’enviar llibres a Barcelona perquè tornin aquí, quin sentit té? Tampoc tinc clar que el distribuïdor de Catalunya tractés aquest fons local com mereix. Els distribuïdors aquests matisos no els contemplen. Tot això sumat als problemes de distribució general que hi ha, és un maremàgnum. A mi és una de les coses que em du més maldecaps.
—P. V.: No puc parlar de la distribució, perquè me la faig jo. Però pens que editant poesia, jo no existiria si no tingués el marge que es queda la distribució. No sobreviuria. De poesia, se’n ven poca i no arriba als quioscs, les tirades són curtes… Per una altra banda, si un llibre s’està només quinze dies a la llibreria i te n’han demanat dos exemplars, perquè Planeta n’ha de tenir quaranta… és molt difícil trobar l’espai. Crec que tots coincidiríem que és el problema més important que hi ha.
—M. M.: L’hauríem de crear nosaltres.

—La distribució és la clau per a tenir el mercat potencial de nou milions de parlants.
—M. M.: Sí, és la clau. Perquè l’única cosa que podem fer és editar llibres tan bons, que tothom els hagi de menester. I fer molta feina perquè se’n faci difusió. I això també pot fer que el distribuïdor vegi que el llibre pot anar una mica més enllà. Perquè després cada distribuïdora és com és i com funciona.

—Un fet determinant és que els segells fidelitzin uns lectors, que els segells vagin associats a la idea de criteri i qualitat i que els lectors els facin confiança.
—M. M.: Això és el millor que ens podria passar.

—Entre editorials també us ajudeu, col·laboreu amb alguns projectes.
—M. M.: Sí, això és important. Compartim autors, compartim lectors i col·laborem amb algunes coses: compartim parada per Sant Jordi i també per la Setmana del Llibre en Català, per exemple.
—P. V.: Sí i és una pràctica, la de col·laborar, que fem també amb unes altres editorials. Per exemple, amb l’Antoni Clapés de Cafè Central, Edicions del Buc i LaBreu impulsem el premi Francesc Garriga. En aquest cas, funcionem com una família per donar una empenta inicial més forta a un autor inèdit. I som quatre segells de tots els territoris, que poden muntar diverses activitats. Per una altra banda, com diu la Maria, és molt positiu fer pinya, i jo no sent gens que sigui competència.
—M. M.: I hi ha molt de respecte entre nosaltres. I més enllà de les fires, hi ha una relació i molta naturalitat.

—Teniu dades de vendes dels vostres llibres més generalistes per territoris?
—M. M.: En un 80%, aproximadament, autors com Cărtărescu o Pasolini es venen al Principat. Al País Valencià, la incidència és mínima. A les llibreries del País Valencià, l’espai dedicat a la nostra literatura és mínim. I tot va més tard i costa més feina.

—Aquests dies l’editorial Moll celebra els noranta anys. En la història de l’edició a Mallorca, l’editorial Moll ha estat un referent. En la història recent, la patacada forta de l’edició a Mallorca passa precisament pel tancament de l’editorial Moll, que després es refunda amb la Nova Editorial Moll. Com creieu que ha afectat aquest fet l’edició a les Illes i, de retruc, les vostres editorials?
—M. M.: Quan Moll va tancar va ser un daltabaix, perquè no només era una editorial sinó que era distribuïdora i tenia una llibreria, copava tota la cadena del llibre. Sobretot va afectar les editorials que distribuïa. Nosaltres per sort no hi érem i no ho vam viure de primera mà. Però va ser un daltabaix gros. Perquè, és clar, juguem amb el que juguem. Amb una economia de números petits. I per als autors també.
—P. V.: A mi em va afectar com a autor. Em van publicar dos llibres premiats. Primer els llibres van quedar atrapats al magatzem i després es van començar a distribuir amb una altra empresa, sense que se’ns digués res ni fer contracte ni res. Potser a les altres editorials ens va afectar en el sentit de la imatge col·lectiva.

—En quin moment es troba l’edició a Mallorca?
—M. M.: Ara és un moment de canvi generacional. Som uns quants que tenim entre trenta-cinc i quaranta-cinc anys, que obrim camí. Però encara hi ha molts editors que no viuen de l’edició.
—P. V.: Sí, i això fa que no tinguem gaire força. L’edició no es veu com una indústria. A diferència del Gremi d’Editors de Catalunya o de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, aquí els que tenen força són els llibreters. Són ells qui munten la Fira del Llibre, per exemple.

—I les llibreries a Mallorca, en quin moment es troben?
—P. V.: Han arribat cadenes com ara La Casa del Libro i la FNAC, però no han tingut una gran incidència. Perquè les llibreries històriques que s’ha mantingut, així com nosaltres hem anat creant un catàleg, han anat creant un fons molt seu i els lectors saben on han d’anar segons què cerquin. I a això, s’hi han d’afegir els nous projectes hipsters, que combinen la llibreria amb una mica de bar i fan una activitat cultural no específicament vinculada al llibre. Tot plegat ha configurat una oferta heterogènia.

—Per acabar, quins objectius teniu en els anys vinents?
—M. M.: La meva intenció és consolidar les col·leccions de narrativa i assaig. I el tema de la distribució tard o d’hora l’haurem d’afrontar. Veure si podem anar més enllà o hem de ser conservadors i quedar-nos com estem. De vegades no tenim prou mans per a fer tot el que voldríem fer. M’agradaria incorporar més gent a l’equip. Ara som dues persones sempre, més l’equip de maquetació i correcció, que són autònoms.
—P. V.: Jo hauria de millorar logística i comunicació. I continuar consolidant la poesia i treure el cap per on pugui. Estic tan desbordat… I no sé què passarà al sector. El llibre digital no m’interessa. De fet, li posaria un altre nom a aquest producte editorial. Perquè a mi de fer llibres també m’interessa molt el fet de triar el tipus de paper, fer el seguiment de la impremta… No sé on seré d’aquí a cinc anys.