Dues notes sobre neoautonomisme i Consell per la República

Les etapes de radicalitat parlamentària, pròpies de les tres legislatures anteriors, necessiten un suport de base autoorganitzada, fora del parlament, que fins ara no ha estat orgànic ni sostingut

Julià de Jòdar
Julià de Jòdar
22.12.2020 - 20:51
Actualització: 22.12.2020 - 20:10
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

1. El neoautonomisme que ens espera, a partir de les pròximes eleccions, serà un poder neodepenent d’un poder superior, que li permetrà d’exercir les funcions pròpies d’una democràcia formal –legislar–, però que només es podrà fer realitat material –fets de poder– sota la supervisió i l’aprovació d’aquell poder superior. En aquest sentit, els parlamentaris independentistes esdevindran un grup de legisladors que, des dels escons, podran pretendre de canviar el món que els envolta, però el govern del qual formaran part els seus partits respectius no serà la politja de transmissió indispensable per a dur a terme les lleis àrduament aprovades –els tribunals espanyols s’encarregaran, com fins ara, d’impedir-ho.

Qualsevol pretensió de ruptura amb l’estat ha de passar, doncs, per una veritable revolució en la cadena de transmissió entre poder legislatiu i poder executiu: ras i curt, en la irrefrenable voluntat del govern de la Generalitat de dur a terme les decisions del parlament. I, per garantir el funcionament d’aquesta cadena, caldrà fer una veritable revolució administrativa, basada en la desobediència a cap ordre que negui les resolucions legislatives i les ordres executives per a realitzar-les. Sense aquesta disposició prèvia dels partits independentistes que acudeixin a les eleccions del 14-F, no hi haurà cap possibilitat de produir fets de poder, sinó una frustració perpètua –condició moral bàsica del neoautonomisme. (En un altre pla, és una vergonya per a l’independentisme que Ciudadanos es pugui vantar des del faristol del parlament d’haver fet caure el president Torra.)

Ara, sense el carrer en marxa, sense la gent mobilitzada per donar suport ad hoc a lleis emeses pel parlament, tampoc no hi ha cap possibilitat que el poder neoautonomista produeixi fets de ruptura. En aquest sentit, una presència potent de la CUP pot fer més radicals certes mesures, però sense el suport del carrer serien lletra morta, i encara podrien crear més frustració. Vull dir, amb això, que les etapes de radicalitat parlamentària, pròpies de les tres anteriors legislatures, necessiten un suport de base autoorganitzada, fora del parlament, que fins ara no ha estat orgànic ni sostingut –les entitats independentistes han tocat tecles soltes i han pagat els efectes directes i indirectes de les baralles partidistes. La CUP està en condicions de propiciar un moviment de base autosuficient paral·lel al conflicte institucional? I, si no ho fa la CUP, qui ho farà? I, si la CUP ho volgués fer, en sabria? Podria? La candidatura encapçalada per Dolors Sabater pot ser-ne un estímul? Electoralment, potser sí, però fora del parlament caldrà una nova forma de lluita i organització social que abordi directament les condicions de reproducció del sistema per superar els límits d’un radicalisme massa entenimentat: també l’anticapitalisme és un component de la lluita per la independència, no pas un bastó a les rodes, com pretén un cert independentisme massa a la defensiva en el pla social.

Tenim, doncs, dos nivells de lluita immediata: el nivell de la independència en el pla institucional i el nivell de la independència en el pla social, que, idealment, haurien de ser trenats pas a pas. I, com a eix d’aquest trenat, l’assetjament continuat a l’enemic en tots els fronts –cultural, sanitari, acadèmic, repressiu, esportiu–, que les entitats independentistes haurien d’encapçalar per fonamentar la relació entre institucions i carrer. Però voldria remarcar que, a partir de les pròximes eleccions, el paper de les institucions és fer el tret de sortida i no pas a l’inrevés: quan es torna a demanar el vot a la gent independentista, cal predicar amb l’exemple i deixar-se de malabarismes tàctics, o de figures retòriques, dient les coses pel seu nom: que es demana un vot de risc per a l’enfrontament o que es demana un vot acomodatici als interessos de l’estat. De tercera via, no n’hi ha, perquè qui ajuda l’enemic a estabilitzar-se no el pot guanyar.

2. Hi ha molt a dir i a discutir sobre el document preliminar del Consell per la República, però em voldria centrar en un aspecte que enllaça amb la nota anterior. Es tracta de la seva legitimació tant en el pla de l’anàlisi com en el de la pràctica.

Pel que fa al pla analític, el document del Consell no mira d’esbrinar com es va perdre, en un moment determinat –10 d’octubre de 2017–, el lligam entre institucions i carrer o, si ho preferiu, per què la gent mobilitzada i autoorganitzada va complir expectatives i promeses mentre les institucions van fer figa deixant el poble en un estat d’indefensió que encara perdura. Si se’ns diu, amb la boca petita, que el govern de la Generalitat d’aleshores no tenia ben apamades les condicions del conflicte i li calia descobrir que l’estat espanyol postfranquista era, fonamentalment, repressor, preguntarem en quin país havien viscut els nostres governants –que no dirigents– els darrers quaranta anys. Només si pensem que eren a la inòpia, perquè desconeixien el batec i l’endurança del moviment que desafiava l’estat a un nivell impensat, podrem entendre que el document esmentat posi com a fita el referèndum de l’1-O i no situï al seu costat la mobilització general del 3-O, com a exemple de la capacitat de l’independentisme d’encapçalar un moviment general cívic, pacífic i democràtic contra l’estat. Un moviment general que el parlament i el govern no van saber aprofitar. Aquesta mancança del document del Consell fa que es pugui considerar idealista demanar un marge de confiança per convertir-se en Autoritat Nacional: el Consell creu que els mateixos governants que no van entendre el joc de forces històric en què ens trobàvem serien capaços, sense entrenar-se com a dirigents d’un nou moviment polític de masses, de tornar-hi amb nova empenta, nous recursos i noves formes? Per tal com evita la necessària anàlisi de la fallida de l’octubre del 2017, no hi ha raons per a avalar aquesta delegació de poder al Consell.

En el pla pràctic, fa la sensació que s’ha retrocedit a les posicions voluntaristes de l’Assemblea de Catalunya, quan es demanava a la gent un activisme subordinat, en última instància, a estratègies partidistes –que van liquidar l’Assemblea quan ja no la necessitaven–, i tot esperant que l’estat franquista, convenientment transvestit, ens concedís “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. (Però la llibertat d’autodeterminar-se mai no va ser prevista; l’amnistia va servir per a exonerar els crims del franquisme i el saqueig de la seva oligarquia; i l’estatut d’autonomia es va fer amb la participació dels franquistes catalans, no menys transvestits que l’estat al qual servien.) Llegim, per exemple, al document del Consell que “la demanda de saber ‘com ho penseu fer’ i que es donin detalls de les estratègies topa amb una altra necessitat igualment lògica, que és la de la discreció i prudència amb què ha de comptar determinada acció política, singularment aquella d’especial transcendència”. Una obvietat, és clar, que inclou un dubte clau: qui són aquells que elaboren les estratègies i als quals es demana “com ho penseu fer”? I qui les abona, aquestes estratègies? I qui els donarà corda? I qui les farà arribar on cal?, i etcètera. Però al país hi ha un munt d’organitzacions i activistes treballant fa temps el camp des de les contradiccions diàries de la vida de la gent i el Consell no els té en compte com a productors d’estratègia.

Vet aquí on hauria de començar la legitimació del Consell. Una legitimació que, en aquesta etapa neoautonomista, només li pot arribar a partir de la seva entrada en lliça, baixant a l’arena política com a instància fiscalitzadora i aprovadora de la política de confrontació de les institucions amb l’estat i de les polítiques socials del govern neoautonomista. Vull dir que el Consell ha de voler, poder i saber dir, per exemple, que els Mossos –i no és pas casual que no siguin esmentats al document, mentre s’han convertit en instrument de repressió controlada pel poder superior espanyol– no poden protegir desnonaments, ho digui Agamèmnon o el seu porquer: és a dir, que no s’ha d’obeir els jutges espanyols, peti qui peti, i amb el suport de la gent mobilitzada –i és menys admissible encara que la Generalitat es presenti com a acusació contra l’activisme independentista. Contràriament, demanar a la gent que s’interrogui “íntimament de si val la pena, quina repressió podem suportar i quina capacitat de resistència tenim cadascú”, o apel·lar que “les mobilitzacions socials defensin i protegeixin fins al final les decisions institucionals, en una coordinació sense fissures”, sona a mera retòrica.

El Consell, igualment, ha de poder examinar, discutir i aprovar o desaprovar els pressupostos del nou govern neoautonomista, per moltes contradiccions que pugui crear el seu dictamen al si del propi govern, a la majoria independentista i als partits que donin suport al govern. Però, és clar, sempre hi ha d’haver un primer moment, un punt de partida, perquè el Consell demostri que vol ser un dirigent actiu i reconegut del moviment independentista en un pla polític superior –no com a símbol, sinó com a poder material, capaç de mobilitzar o paralitzar el país a voluntat i segons les circumstàncies. El vol trobar, el Consell, aquest moment inicial per a ser la força política superior que necessita el país per a tenir una estratègia ferma i creïble? Ho sabrà fer? Ho podrà fer?

Acabo amb els plantejaments –certament, ingenus– que apareixen al document sobre la violència. Pensa, el Consell, que si un dia crida la gent a una vaga general, plantejada en termes pacífics, massius i democràtics, l’estat –jutges, policia, mitjans de comunicació, patronal…– no ho denunciaran com a “acte de violència injustificat davant la crisi, les necessitats de la gent”, i etc.? Necessitem alguna cosa més que sentir-nos en possessió de la raó moral i històrica, abans de trepitjar segons quins terrenys minats per la ideologia dominant. Passa igualment quan el document pretén que ha pres cos un “sentiment de col·lectivitat maltractada [que] ha traslladat una gran part de la ciutadania de la insatisfacció a la indignació, perquè entén perfectament que maltractar Catalunya vol dir maltractar la totalitat dels ciutadans que la configuren, siguin d’on siguin i vinguin d’on vinguin”: som davant un exemple del pensament màgic. Aquesta afirmació de “totalitat dels ciutadans”, que, en termes estàtics –vull dir, estructurals– és certa, no té una traducció dinàmica en el terreny de la consciència política, segons que demostren repetidament les actituds pro-estat de tots aquells que vénen d’on vénen i fan el que fan. Fonamentar, doncs, en aquest pressupòsit, la “voluntat d’eixamplament” i reclutar noves forces de suport a l’independentisme sense canviar les mentalitats vol dir no tocar de peus a terra –per molts esforços de transformació social que fem: penseu en l’estretor, les emocions estilitzades i l’amarga puresa dels catalans que volen un ús social de la llengua pròpia mentre el poeta de les fingides emocions rep plom d’uns reis sense honor.

Finalment, per fer allò que s’anomena política internacional, comencem portant als nostres rengles els corresponsals de la premsa estrangera a Madrid, per tal que els Raphael Minder i companyia no continuïn explicant als seus lectors que el problema de Catalunya es troba “entre els mateixos catalans i no en el conflicte amb Espanya”.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies