Dues cambres per a l’inimaginable

Tingues sempre lliure una cambra al teu cor per a l’inimaginable, diu un vers de la poeta Mary Oliver que sol acompanyar-me. La primera vegada que vaig llegir-lo vaig quedar captivada. Oliver em va obligar a interpel·lar-me. Malgrat que sempre m’he considerat una persona espontània i a qui li agrada improvisar, amb el temps he acabat assumint, tot i que no acceptant-ho plenament, que sóc molt més controladora i planificadora que no pas pensava. En aquella primera lectura, el vers em va parlar directament al cor, a la consciència; em va semblar una invitació clara a deixar anar la meva rigidesa mental, emocional, i em va fer l’efecte que aquelles paraules em convidaven a viure oberta al misteri, a la sorpresa, a la meravella, als girs de guió inesperats, a l’alegria dels qui no esperen res i abracen el que ve. Em vaig adonar de dues coses, llegint-los: que sóc més aviat pessimista i que anticipar-me, calcular i dirigir la meva vida era el mecanisme que m’anava més bé perquè res m’agafés d’imprevist. Em va costar de reconèixer que tot aquell control, en el fons, s’explicava per un sentiment soterrat que no volia veure: la vergonya íntima de no haver estat prou llesta, prou hàbil, prou ràpida per a preveure que tal cosa inesperada passaria. I aquell vers va sembrar dins els meus camps tensos una llavor d’optimisme: Oliver té raó, vaig pensar. Si no creus que poden arribar coses bones, tal vegada no arribaran perquè els prohibeixes l’allotjament a la teva vida, a la teva ànima.

I sí, vaig inventar una cambra dins el meu cor, una cambra per als fets sorprenents, inesperats. I l’he cuidada molt, la cambra: hi tenia sempre el llit ben fet, la perfumava, l’airejava, l’observava i m’assegurava que estigués a punt per a quan toqués de rebre una bona notícia. I així va ser, malgrat que jo no estava acostumada a l’esperança; quan van arribar les grates sorpreses, les vaig rebre com la millor amfitriona. Aquesta és la vostra habitació, els deia, i malgrat que se’m feia estrany d’acollir al cor coses tan bones que no creia que em corresponguessin, els vaig anar fent lloc, i em vaig acostumar a viure amb l’entusiasme estirat al llit polit de la cambra de les coses inesperades.

Però un bon dia va passar-me una cosa terrible; aquell dia, l’inesperat tenia forma de notícia dolenta i anticipava mesos durs d’abatiment, de culpa i de turment. Va ser aleshores que em vaig adonar que havia interpretat malament el vers de Mary Oliver, o més ben dit, l’havia interpretat a mitges. Si bé havia entès que em calia fer lloc cor endins per a les sorpreses bones, i havia après a acceptar-les i a merèixer-les, havia oblidat que ‘inesperat’ significa allò que no esperes, allò que no has previst, i que l’impensat, l’inimaginable, com deia Oliver, tant podia esdevenir un fet meravellós com un flagell, un fet dolorós. I quan arribaren les males notícies, les descobertes doloroses, l’obrir els ulls a certes veritats que no havia volgut o pogut veure o que m’havien amagat, jo venia tan il·lusa, tan confiada, tan desentrenada de viure patint i pendent d’anticipar-me a tot, que la patacada va ser majúscula.

Va ser aleshores quan l’inimaginable va trucar a la porta com un carter que ve a dur veritats incòmodes, i em vaig veure forçada a fer lloc al cor, també, per a aquella mena de fets incomprensibles. Però no podia, de cap manera, fer-los compartir cambra amb les sorpreses bones, perquè ja se sap que quan un és pessimista de mena, com us he confessat que sóc, tant és si hi ha mil coses bones per valorar, servidora s’agafarà a la petita nosa, a la petita mala cosa per enfonsar-se. Si feia dormir a la mateixa cambra del meu cor ambdues menes de sorpreses, les dolentes acabarien per no deixar descansar les bones, així que, per sobreviure als fets i per excel·lir en el mestratge dels qui viuen amb valentia i entomen el que la vida serveixi al plat, vaig construir una segona cambra d’inimaginables al meu cor.

Tenia la cambra i, de mala gana, vaig deixar-hi entrar les males noves, però no em venia gens de gust d’endreçar-la, aquella cambra, ni de fer-ne el llit, ni de perfumar-la… Sou aquí i us deixo ser-hi, perquè no puc fer-vos fora, però jo no volia viure amb vosaltres, pensava. I les males noves van començar a revolucionar-me i a perforar-me el cor, de dia i de nit, com hostes maleducats que reclamaven atenció, la mateixa cortesia que els fets de l’altra cambra. Fins que un bon dia, en l’abatiment total, en plena rendició, vaig esforçar-me a deixar-los l’habitació impecable i vaig observar l’inimaginable dolorós jaient al llit del meu cor trinxat. Vaig mirar l’inimaginable als ulls i, en donar-li, finalment, la benvinguda, vaig poder començar a fer les paus amb les sorpreses desagradables.

Suposo que finalment vaig entendre tota la complexitat del vers de Mary Oliver, suposo que a això es referia: fes sempre lloc a tot el que arriba, al millor i al pitjor. Assaja la felicitat, però entrena’t també per als contratemps. El que no ens mata ens fa més forts, però a guanyar la fortalesa, hem de deixar que l’inimaginable, la decepció, la desil·lusió, la frustració i el desencís entrin a dins, que reposin al nostre cor, que ens matin per poder tornar a renéixer, per tornar a la serenor, a la valentia i a la grandesa.