Valérie Pécresse

Fa tot just unes setmanes, el resultat de les eleccions presidencials franceses d’enguany semblava dat i beneït: el president, Emmanuel Macron, tornaria a derrotar Marine Le Pen, del partit ultradretà Rassemblement National. Encara que Le Pen va obtenir un terç dels vots en les presidencials del 2017 –una fita que hauria estat impensable fa una dècada–, ningú raonable apostaria per la seva victòria sobre Macron aquest 2022.

Així i tot, en política no es pot dir mai blat fins que no és al sac i ben lligat. I a causa de diversos esdeveniments recents, tot apunta que les eleccions –que es decidiran en dues voltes el 10 i el 24 d’abril– seran molt més obertes i competitives que no s’esperava inicialment.

Un d’aquests nous factors és la candidatura d’Éric Zemmour, una versió francesa de Donald Trump que ha fet fortuna com a tertulià televisiu a CNews, la versió francesa de la cadena conservadora nord-americana Fox News. Zemmour, ultranacionalista antiimmigració, és un ferm opositor de la “correcció política”, i insisteix sovint que s’hauria de tenir el dret de referir-se a algú dient-li “negre”, cosa que en el fons vol dir que creu s’hauria de poder ser obertament racista.

Com Trump, però a diferència de Le Pen, Zemmour pretén d’unir els votants de la classe treballadora i les elits conservadores mitjançant la promesa d’abaixar imposts i reformar l’administració pública. Tanmateix, per molt clara que pugui ser la seva missió, l’execució dels seus objectius deixa molt a desitjar. El tertulià, per exemple, ha perdut moltes votants femenines per declaracions com ara: “Les dones són la fita i la recompensa de tot home talentós que aspiri a escalar posicions en aquesta societat.”

A banda, Zemmour ha avergonyit la dreta més tradicional per haver suggerit que el líder col·laboracionista francès de la Segona Guerra Mundial, el mariscal Philippe Pétain, en realitat havia intentat de salvar els jueus francesos a còpia de sacrificar jueus estrangers. Entre altres barrabassades, també ha declarat que les víctimes de l’atac terrorista en una escola de Tolosa no eren realment francesos perquè van ser enterrats a Israel. En resposta a la indignació que van causar aquestes declaracions, Zemmour va esgrimir el seu propi llinatge com a jueu algerià (els seus pares, de fet, van ser víctimes de primera mà de les lleis antijueves de Pétain). Però el mal ja estava fet.

Malgrat aquests “errors” –o, tal vegada, gràcies a ells– Zemmour no ha superat el llindar del 15% a les enquestes. Encara que això li atorgaria, en la primera volta, un marge de vot similar al de Le Pen, en darrera instància el deixaria pràcticament sense cap possibilitat de ser elegit president. La qüestió, doncs, és saber qui s’acabarà enduent els votants que Zemmour ha aconseguit d’atreure. S’aferrarà a la seva base de suport, o bé els emplaçarà a fer costat a Le Pen? En aquest segon cas, la seva campanya presidencial podria acabar enfortint el candidat que més ha perjudicat fins ara. Però molts dels seus partidaris també podrien acabar fent camí cap a la dreta tradicional, que ha estat buscant ansiosament una figura capaç d’alinear els votants de la classe treballadora amb els interessos de les elits.

Això ens remet al segon gran factor que ha complicat la cursa electoral. Després d’unes primàries ben organitzades, el partit conservador ortodox, Les Républicains, s’ha saldat amb la victòria de Valérie Pécresse. Actual presidenta de la regió d’Île-de-France, la més poblada del país, Pécresse va ser ministra d’Educació i Pressupost durant el govern Sarkozy.

Pécresse va derrotar el seu contrincant, Éric Ciotti, per un marge de vint punts. Abans de les primàries, Ciotti va manifestar sense embuts que, si hagués de triar entre els dos, votaria Zemmour abans que Macron. Però d’aleshores ençà, ha fet costat a Pécresse, i l’ha posada al capdavant d’una possible aliança entre els conservadors tradicionals i el sector ultradretà que sembla que ell encapçala. Els sondatges mostren que Pécresse podria ser elegida, sempre que aconsegueixi passar a la segona volta. Això dependrà, principalment, de si Zemmour és capaç de captar prou votants de Le Pen en la primera ronda per a deixar-la fora de combat i fer que Pécresse, de retruc, acabi passant.

L’esquerra francesa, per la seva banda, roman completament absent. En decadència des de fa cinc anys, quan l’electorat va fer costat al programa centrista de Macron, avui l’esquerra representa solament un quart dels votants, la lleialtat dels quals es divideix entre tres o quatre candidats que amb prou feines s’aguanten. Com passa també a la dreta, l’esquerra s’enfronta ara al desafiament de recuperar les classes mitjanes i treballadores. Tanmateix, a diferència de la dreta, l’esquerra encara no s’ha empescat cap pla creïble per a assolir aquest objectiu.

Lluny queden els dies en què els treballadors del sector industrial oferien el seu suport al Partit Comunista de manera indefectible. El perfil dels votants de la classe obrera que han estat atrets per l’extrema dreta és força diferent: la majoria treballen en entorns artesanals i, sociològicament parlant, són més propers als petits empresaris que no pas als treballadors de les grans fàbriques del passat. Molts, de fet, treballen com a autònoms –en qualitat d’infermers privats o camioners, per exemple-, com és el cas d’algunes figures emblemàtiques del moviment de les Armilles Grogues, que l’any 2018 es va rebel·lar contra la proposta de Macron d’apujar els imposts al combustible.

Les meves investigacions amb Yann Algan, Elizabeth Beasley i Martial Foucault han revelat que els votants de Le Pen en les darreres eleccions confiaven menys en els altres que no la mitjana, en un país on la confiança social ja és molt baixa. La desconfiança arrelada d’aquests votants explica l’hostilitat amb la immigració i la resistència a les polítiques redistributives, que perceben com un mecanisme per a subvencionar els “altres”.

Com als Estats Units, a França les qüestions identitàries determinen les opcions polítiques dels votants. Mentre això sigui així, les batalles electorals decisives es disputaran entre els Trump d’aquest món i els qui demostrin que són capaços de vèncer-los. En aquest sentit, el punt fort de Macron fins ara és que ha estat capaç de vendre’s com un escut contra l’extrema dreta. Però algú altre podria acabar fent un pas endavant i reclamar aquest mantell.

Daniel Cohen és president de la junta de directors de l’Escola d’Economia de París, i autor del llibre ‘The Inglorious Years: The Collapse of the Industrial Order and the Rise of Digital Society’ (2021).

© Project Syndicate 1995–2021

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.