Ambulància

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Són la primera línia d’entrada de la Covid als hospitals, però es queixen que no els tracten com a personal sanitari, fet que els posa en risc. Els treballadors de les ambulàncies denuncien que les empreses subcontractades per la Generalitat per gestionar aquest servei no els protegeixen com toca. Els neguen la utilització d’EPI i màscares FFPP2. Els diuen que abans de posar-se’n entrin a l’habitació del pacient per veure quina n’és la situació, obligats a entrar-hi amb una màscara quirúrgica que no els protegeix. Però els treballadors no pensen només en ells, pateixen pels pacients que traslladen. Si no els protegeixen a ells com a treballadors, ells no poden protegir els pacients que passen per les seves mans. Denuncien que no es compleixen els protocols establerts.

Parlem amb Lulú Alsina, membre del Comitè d’Empresa i delegada de riscs laborals de Transport Sanitari de Catalunya (TSC) a les comarques gironines i l’Alt Maresme, i també amb un altre company, que per por de represàlies de l’empresa s’ha estimat més de no dir el seu real. Li direm Marc.

Les ambulàncies heu estat la porta d’entrada de molts malalts de Covid als hospitals. Aquests dies sou a la primera línia…
—Lulú Alsina (L): Sí, som la primera línia. Però es dóna una circumstància estranya. Malgrat ser la primera línia de l’assistència sanitària, als tècnics d’emergències no ens consideren personal sanitari… Som un personal essencial per a superar aquesta crisi, però no tenim les mateixes condicions que la resta de companys. Nosaltres no sortim en les estatístiques del personal sanitari infectat o mort de Covid-19. Som invisibles….

Això en què es tradueix?
—L: Per exemple a l’hora de fer-nos els PCR. Ha estat una lluita. Com que no som considerats personal sanitari, ens feien demanar-ne pels canals normals que fa servir tota la població. Nosaltres érem un usuari més d’un sistema col·lapsat. Al principi vam tenir treballadors malalts tres dies enganxats al telèfon esperant que el 061 els contactés. A més, l’empresa, TSC, no ens hi posava cap facilitat. En cap moment no van rebre una trucada dels responsables dient-los que estiguessin tranquils, que es quedessin a casa i es recuperessin. Això no va existir. La gent tenia angoixa perquè no els feien la prova i tenien guàrdies per a cobrir. És una vergonya. Ningú no s’ocupa de nosaltres. És més, els protocols no tenen en compte la nostra realitat, són pensats per a espais tancats, com ara residències o hospitals. Quan es dibuixen totes les estratègies, nosaltres no existim, cosa que ens fa més precaris.

Us continuen sense fer la prova?
—L: Ara ens fan PCR mitjançant el SEM. Es va collar molt fins a aconseguir-ne l’ajuda. Encara que només es fan als treballadors que presenten símptomes i a alguns que han estat en contacte estret amb un positiu. No en fan a tothom i de moment, segons que diu l’empresa, no és previst. De fet, encara esperem un procediment clar per a realitzar les proves. Dels treballadors que s’han de reincorporar i no els fan el test, la Mútua s’ocupa de fer-los una prova que ells mateixos diuen que no és gaire fiable. D’una altra banda, l’empresa fa tres setmanes ens va dir que tenia 280 PCR per als treballadors. Però han desaparegut i ningú no sap què ha passat.

Hi ha pressions perquè la gent treballi sense condicions?
—L: Constantment ens trobem amb pressions per part de l’empresa que posa en risc les persones que hi treballem. Però malauradament, com que sol ser una cosa verbal, ens diuen que no pot ser, que la treballadora ho deu haver entès malament! A més, això no ho diuen a qualsevol treballador. Ho fan amb els que tenen les condicions més complicades i que saben que no els plantaran cara.

Però a part de posar-vos en perill a vosaltres, també posen en perill els pacients…
—L: Clar, per això nosaltres volem que ens facin la prova d’anticossos. Perquè tal com diu la guia de la Generalitat, nosaltres, quan ens incorporem a la feina després d’haver passat el virus, hem de poder saber si som un risc per als nostres pacients que estan immunodeprimits i són molt vulnerables o no. A la nostra feina cada dia tenim contacte amb pacients amb aquestes condicions. No podem ser una amenaça per a ells. Ara que ens desconfinaran… què hem de fer? Hem de tornar a la normalitat com si res? No seria més fàcil de mirar quins treballadors tenen anticossos i posar-los amb els pacients més fràgils? De vegades, penso que potser ja els està bé. Potser no els interessa mantenir aquests pacients…

Entenc que a les ambulàncies no esteu contents amb la gestió de la Covid-19?
—L: Es gestiona malament. Però segurament hauríem de fer una diferenciació entre els dos serveis que existeixen: el d’ambulàncies urgents, que és gestionat pel SEM, i el dels serveis no urgents, que no estem coordinats directament per ells. En el d’urgents, el SEM ha creat protocols i formacions específiques per a la crisi. Fins i tot hi ha un centre de coordinació que acompanya en tot moment els treballadors i que ajuda a triar quina és la millor manera d’actuar en cas d’incidència. El servei no urgent és un altre món. Sempre som els grans abandonats, però en aquesta crisi encara més. Nosaltres no hem tingut cap protocol d’actuació fins a final de març i no té res a veure amb el del servei d’ambulàncies urgent, on tot és molt més especificat. Cal ser conscients que vam començar a atendre pacients amb Covid a final de febrer. Mira si ha passat temps.

Per què aquesta diferenciació entre urgent i no urgent? 
—L: Teòricament el SEM hauria de gestionar tots dos serveis, però a la pràctica no és així. El SEM no es fa càrrec del servei no urgent. Per tant, es crea una diferenciació entre treballadors i pacients de l’urgent i del no urgent, malgrat que tots dos estem subcontractats per la mateixa empresa, en el nostre cas TSC. Aquests dos serveis tenim pressupostos diferents. Una ambulància del SEM, faci serveis o no, té un pressupost assignat. Per tant, aquí l’objectiu de l’empresa és que faci com menys serveis millor per treure benefici. En canvi, els no urgents són com un autobús, com més persones puguin pujar-hi, més diners guanyarà l’empresa. Cal ser conscients que nosaltres som gestionats per empreses voltors, que només busquen beneficis i a qui no importa la nostra salut. El transport sanitari hauria de ser públic. No és normal que aquestes empreses s’embutxaquin tants diners públics i no sàpiguen gestionar correctament els seus equips.

Tot plegat ha de crear molta angoixa…
—M: Tenim angoixa per nosaltres, pels pacients i per les nostres famílies. Com no m’ha de crear angoixa anar a casa i contaminar els meus? Si no em protegeixen a mi, és impossible que jo els pugui protegir a ells… Ens sentim abandonats per l’empresa. Per exemple, la Generalitat va habilitar uns apartaments o hotels per als sanitaris que visquessin amb una persona de risc i no volguessin posar-la en perill tornant a casa. Malgrat que nosaltres en teníem dret, l’empresa ens ho van negar durant molt de temps. Després de la pressió dels sindicats, finalment ens ha donat l’opció fa just unes quantes setmanes, quan ho podíem haver fet ja del minut u.

Una de les coses que més us diferencia dels hospitals és que vosaltres, quan ateneu un cas de Covid-19, s’infecta el vostre lloc de treball. Com es gestiona això? 
—L: Malament, des del 2 de març que les delegades de riscs laborals demanem a l’empresa procediments de neteja específics per a les nostres unitats assistencials. Els demanem que ens netegin els nostres uniformes i que ens facilitin productes de neteja. I això no arriba. De vegades ens trobàvem que deixàvem un pacient a l’hospital i érem nosaltres mateixos que trencàvem els protocols d’espais nets i bruts. Al principi fins i tot hi havia hagut gent que es quedava tres hores i quatre tancada dins d’un box amb el pacient, perquè no sabien què fer amb nosaltres. És clar, estàvem bruts, però no podíem desvestir-nos allà perquè havíem de sortir i desinfectar l’ambulància. Els treballadors dels hospitals ens demanaven que no toquéssim res.

Però llavors la netegeu vosaltres mateixos?
—L: Sí. Al principi era caòtic. Les primeres setmanes, el centre de coordinació no preveien que, si deixaves un pacient a Sant Feliu de Guíxols, allà no tenies com desinfectar-la. Havies de tornar fins a la teva delegació, on hi havia els productes de neteja. Ara els protocols s’han estès més. Però és clar, hem viscut tres setmanes o quatre amb aquesta realitat. Malgrat tot, encara hi ha unitats no urgents sense els productes adients per a desinfectar les ambulàncies, i per tant han de recular fins a la base, amb el risc que implica. A més, els productes desinfectants que tenim són un esprai amb lleixiu i aigua. Que ni compleixen el protocol.
—M: I cal tenir en compte que nosaltres no sabem com s’ha de desinfectar, ningú no ens ho ha explicat. Per tant, cada treballador ho fa a la seva manera, com sap millor. A més, ens obliguen a desinfectar al carrer, no podem anar a la base.

Al carrer?
—M: Sí, al carrer malgrat que significa infringir el protocol que ens han donat. Perquè el primer que hauríem de fer és desinfectar-nos les mans amb aigua i sabó. I, com pots suposar, al mig del carrer no tenim aigua. En el meu cas, al final porto un producte hidroalcohòlic i em netejo les mans així. Però és clar, desinfectar al mig del carrer és complicat. Tothom et mira des del balcó. I ens trobem en situacions complicades de gestionar. Per exemple, l’altre dia em van dir que havia de fer un trasllat d’un infectat. Com que venia d’un altre, vaig decidir que no desinfectava l’ambulància, no valia la pena. Però és clar, quan vaig entrar equipat amb l’EPI a buscar la dona, la seva filla em va dir que la seva mare no anava a l’hospital per res relacionat amb el coronavirus, sinó perquè s’havia trencat el fèmur. És clar, baixa a l’ambulància i desinfecta-la amb la filla de la pacient que estàs a punt de traslladar controlant des del balcó. Moltes vegades la informació no es gestiona bé i es creen situacions com aquesta.

Però aquesta dona l’hauríeu poguda contagiar sense voler. No seria més lògic de dividir les ambulàncies entre Covid i no Covid? 
—L: Les delegades de prevenció no hi acabem d’estar gaire d’acord. Després de tot el que hem vist hem entès que tots els pacients s’han de tractar com a possibles casos de Covid-19. Moltes vegades la gent que al centre de coordinació no l’han considerada possible cas després a l’hospital s’ha demostrat que sí que estava infectada. I és clar, aquestes persones no anaven ben protegides i llavors s’ha hagut de córrer a aïllar-les.
—M: Tinc una companya que no pot assegurar al 100 % on es va contagiar, però té tota la convicció que sap perfectament en quin servei va ser. Va haver-hi un dia que van portar un pacient amb poca mobilitat, és a dir amb llitera, al Clínic. Va ser un servei normal. En principi, sense risc. Però una vegada acabat, el coordinador els va trucar i els va dir: ‘Aneu a la base i canvieu-vos la roba.’ A ells els va estranyar molt perquè no ens diuen mai això, i van insistir per saber si passava alguna cosa però els van dir que no. Al cap de cinc dies aquesta persona estava amb febres altes i havia contagiat tota la seva família. Estic convençut que l’empresa sabia el risc i ho va amagar.

Però aquesta manera de funcionar és contrària que no recomanen els serveis sanitaris. Amb el desconfinament serà més necessari que mai aïllar l’entorn del contagiat…
—L: Tenim una guerra des del primer dia amb el servei de riscs de l’empresa sobre els casos extrets. Fa molt de temps que demanem un protocol per a aquestes situacions. El servei coordinador no ho filtra ni ho gestiona bé. A més, quan ho saben no ens diuen que parem i ens aïllem. En canvi, els treballadors dels serveis urgents, a la mínima que entren en contacte amb un possible cas, es posen l’EPI. Però com hem explicat, els no urgents no tenim protocols i ens posen problemes si en fem servir. Algú se n’haurà de fer responsable, de tot això. Els treballadors ens trobem en situacions que no sabem com gestionar. I això implica una angoixa i un risc emocional brutal!

Us sentiu abandonats?
—L: Les delegades de previsió veiem que l’empresa ha deixat abandonats completament els treballadors. Ens hem sentit que ens tiraven als llops. No han parat de fer negligències. Per exemple, si a tu t’envien a una plata de Covid, en principi no hi pots entrar amb una màscara quirúrgica. Les mateixes professionals de la planta t’ho diuen. Però els nostres supervisors, que haurien de vetllar per la nostra salut, ens diuen que endavant, que hi entrem així i que valorem el servei una vegada dins l’habitació. Tot això va en contra de qualsevol principi de prevenció. La nostra primera norma a aplicar és protegir-nos a nosaltres i a la víctima. Això ara no existeix. A més, ens tracten d’imbècils, ens asseguren que amb la quirúrgica ja estem protegits. I és fals.

Com? Us fan entrar a un lloc contaminat amb màscares quirúrgiques? 
—M: Sí, ens van donar cinc màscares quirúrgiques perquè les féssim servir durant cinc setmanes. Un treballador del Mercadona en té una de diferent cada dia, o els treballadors de l’hospital fan servir una FFPP2 una setmana i cada dia la van tapant amb una de quirúrgica diferent. A nosaltres ens diuen que hem d’entrar a l’habitació del pacient amb una màscara quirúrgica i llavors avaluar si necessitem la FFPP2 perquè aquesta persona ens pot esquitxar o l’oxigen de l’habitació està contaminat. Quan la mascara quirúrgica no em protegeix amb mi sinó al pacient, que ja és positiu.

Però si entreu a l’habitació, ja heu estat en contacte amb el pacient contagiat! 
—M: Sí, però segons ells, si el contacte és mínim i tu mantens les distàncies de seguretat, estàs salvat.

Però com pots tenir contacte mínim amb una persona que has de traslladar-la amb cadira de rodes o llitera?
—M: És clar, impossible! Tu obres la porta i has d’entrar en una habitació on hi ha una persona que fa una setmana que hi està tancada. En aquell espai hi ha una càrrega viral brutal. Tu no saps quan obres la porta si t’esquitxaràs o no! El personal de l’hospital té prohibit d’entrar en una habitació sense aquesta protecció, que a mi em prohibeixen utilitzar a la primera. Jo he d’entrar a valorar sense res i després ja ho veurem. I si jo faig servir una màscara FFPP2, he de fer un comunicat intern explicant per què l’he feta servir. Això és una angoixa constant.

Però això us posa en risc!
—L: Sí, és una negligència absoluta per part de l’empresa. La llei de prevenció de riscs laborals ho diu molt clar: és feina de l’empresari posar totes les mesures de prevenció per evitar de posar en risc als treballadors. Ara et donaré una dada que és esgarrifosa: des del 2 de març que demanem protocols que s’atenguin a les nostres necessitats. El departament de riscs laborals no ha avaluat el nostre lloc de treball arran de la Covid-19 fins al 28 d’abril. I ho ha fet perquè s’hi ha vist obligada, perquè hem interposat una denúncia davant el Tribunal Superior de Justícia. Treballem en una empresa súper rígida. Cada vegada més, perquè cada vegada la compra algú que està més lluny i entén menys la nostra realitat. Ara les nostres neurones pensants són a Valladolid. I des d’allà ens marquen les normes iguals per a tothom. Ja em diràs què té d’igual una ambulància que treballa a Llançà i una que treballa a Valladolid?


—M: Però això és constant. Te’n poso un altre exemple. Les ambulàncies no urgents portem a gent a diàlisi. Normalment els portem de sis en sis. Durant els primers dies de la pandèmia, nosaltres dèiem que era impossible portar sis pacients, perquè no podíem mantenir les distàncies. Fins i tot, a algun company els pacients se li havien negat a pujar veient el perill que implicava per a les persones d’alt risc com són ells. És més, en aquest cas el metge del centre va sortir a parlar i va donar la raó al pacient, com és lògic i normal. L’empresa es va excusar dient que no havia rebut el protocol, quan després hem sabut que el tenia damunt la taula ja feia quatre dies, però no el va seguir per abaratir costs. Va pensar en els diners, en lloc dels pacients i el perill que tot això implicava per a ells.
—L: Val a dir que TSC va rebre el document divendres, a migdia tanquen les portes i no les tornen a obrir fins dilluns. Els que fan guàrdia el cap de setmana no prenen aquestes decisions. Els treballadors ens trobem de forma constant amb aquest problema. I en aquest cas, no parlem d’una beneiteria, parlem que l’empresa incomplia un BOE. Parlem de coses molt greus.

Però podíeu anar contagiant persones molt vulnerables!
—L: Sabíem que era un focus de contaminació. I això es va veure al cap de dues o tres setmanes. Es va notar en els casos confirmats. Jo m’estimo els meus pacients, és gent gran, molt putejada per la vida, que estan dia sí dia no connectats a una màquina. No es mereixen de morir d’aquesta manera. Aquests dies hem perdut pacients i ens ha fet mal. Hi ha hagut una negligència brutal. Han posat en perill totes les persones que entraven a l’ambulància. I això ho haurà de pagar algú. I que no ens vinguin a buscar als treballadors com a responsables, no passarem per aquí.

—Això s’ha resolt? 
—M: Sí, avui dia van de tres en tres. Però cal dir que moltes vegades anem a recollir aquestes persones d’alt risc després d’haver desinfectat l’ambulància al mig del carrer! Quan les tens a dins no pots parar de pensar: ‘Dec haver netejat bé allò?’ És clar, no som desinfectadors, i el virus no és de colors per a saber si hem passat per allà o no.

Però llavors hi ha un problema de gestió de l’empresa subcontractada per la Generalitat?
—L: I tant, on és la gestió d’una empresa que ha guanyat el concurs més car de la història per aquest Lot E?. On són els diners per a gestionar aquesta crisi? En què se’ls han gastat? I la part més important, on són els qui se suposa que han de gestionar això? I per què jo m’he de jugar la vida? Com pot ser que el mes de maig hi hagi treballadors que ens demanin quan poden fer servir una FFPP2? Si ho fan no és perquè no ho saben, sinó perquè necessiten uns arguments per a dir als seus superiors que sí que les poden fer servir i que no els en poden negar l’ús. Com pot ser que al mes de maig, quan comença el desconfinament, nosaltres encara hàgim de barallar-nos amb els nostres supervisors per temes tan bàsics?

Què heu trobat a faltar aquests dies?
—L: Hem trobat a faltar decisions valentes. Som treballadors amb molta experiència gestionant crisis. Hauria estat bé que ens escoltessin i ens valoressin, però han optat per insultar-nos. Ens han infravalorat i menystingut. Naturalment, volem un salari digne, però sobretot volem que la nostra feina sigui reconeguda. Quant tu tens una plantilla consolidada i a gust, respon. Hi ha una comarca exemplar, la Garrotxa. La persona que la gestiona ha fet una feina espectacular aquesta crisi. Però no ve d’ara, el coordinador fa molts anys que hi és i ha creat un equip consolidat que funciona. Pensa que ells a la segona setmana de la pandèmia ja tenien pantalles protectores, màscares de roba per a posar-se sobre les FFPP2, màquines d’ozó per a netejar les zones comunes i investigaven com desinfectar les FFPP2… Nosaltres, si tenim res de tot això, és gràcies a ells, que ens han dit als treballadors com gestionar-ho.

Ara el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha dictat unes cautelars en favor vostre després d’haver posat, el Comitè d’Empresa i CCOO, denúncies al respecte…
—L: Sí, això ha implicat petits canvis. Però imagina’t, hi ha unes primeres cautelars del 16 d’abril en què es diu que el TSC ens ha de desinfectar els uniformes. Han passat moltes setmanes i aquest problema no s’ha solucionat. Han hagut de passar tres setmanes perquè l’empresa ens digués que podíem començar a deixar la roba. I quan ho han fet ha estat un desastre. Triguen una setmana a tornar-nos els uniformes. Com treballem llavors nosaltres? Perquè la majoria de treballadors tenim dos uniformes i una armilla! I el nostre uniforme, sobretot l’armilla, és bàsic per a la feina… La gent no sap què fer, si deixar-lo o no. Per què, com treballarà si el deixen? Això que proposen no és una solució!
—M: Haver d’anar amb la roba de feina a casa posa en risc les nostres famílies. Els vestidors de la meva base no tenen la higiene necessària per a poder-nos-hi canviar amb tranquil·litat.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.