Avui fa dos mesos de les eleccions del 27-S i és molt difícil de defugir la sensació que aquests dos mesos que hem passat han estat dos mesos perduts. Ara estem pitjor que no estàvem aquella nit.

Aquell diumenge la victòria electoral de l’independentisme va fer concebre esperances fonamentades que a hores d’ara, dos mesos després, hi hauria no tan solament la sòlida majoria parlamentària eixida de les urnes, sinó també un govern format que en fos la resposta. I que tots plegats, polítics i ciutadans, empenyeríem el programa de divuit mesos que ens hauria de portar a la proclamació de la república. Comptant amb l’agressivitat de l’estat, que ja aleshores prevèiem que seria forta.

Però això no passa pas. La majoria parlamentària és aritmètica només. Políticament, en canvi, és ben dubtosa perquè no saps –ni sabràs mai, al pas que anem– si pots comptar amb tots setanta-dos diputats o no. Per una altra banda, no hi ha govern, i la veritat és que avui ningú no és capaç de dir si n’hi haurà o si acabarem fent eleccions al març. En canvi, l’estat –això sí que s’ha complert– ataca amb la ferocitat que prevèiem, en totes direccions.

Vicenç Villatoro escrivia ahir que no coneixia cap independentista que hagués deixat de ser-ho. És cert, jo tampoc no en conec cap, i aquesta és la força que tenim com a moviment i que ens sustenta fins i tot en els moments més difícils. Però, això dit, he de dir també que en conec bastants, molts, que estan molt farts, molt irats i molt decebuts per la incapacitat política que demostrem com a moviment. Perquè després del 9-N ja vam haver d’estar mesos esperant una solució que és cert que al final va arribar i d’una manera brillant, però que va tenir costs. I perquè, amb actors diferents, ara tornem a ser-hi. És inevitable que cresquen les veus que es pregunten com és possible que després dels més grans esforços fets per la gent del carrer, per la base, els polítics independentistes no siguen capaços de respondre amb la celeritat i amb la contundència que desitjaríem.

Em sume a la decepció i d’alguna manera també al cansament. Però, a desgrat de la tristor, avise que hauríem d’esquivar com fos el perill de l’antipolítica i que no tindria gens de trellat que ens derrotàssem a nosaltres mateixos.

La crítica a la política, generalitzada i sense matisos, és un perill que observe amb molta preocupació, perquè creix a les nostres files. I cal que siguem molt seriosos respecte d’això: no hi haurà independència sense polítics independentistes, sense un parlament favorable a la independència, sense un govern que tinga la proclamació de la independència com a objectiu prioritari. Simplement no es pot fer la independència al marge de la política. I en això no ens hauríem d’equivocar.

Pel que fa a l’autoderrota, simplement és el panorama més estúpid que em puc imaginar. Ho vaig escriure aquella mateixa nit: no deixeu que ningú us robe la victòria. I això mateix he de recordar avui. Hi ha moltes maneres de fer-ho i no totes provenen dels adversaris de la independència. Hi ha moltes maneres de llevar valor a l’immens pas que vam fer el 27 de setembre i algunes ens arriben de gent que s’afirma independentista, més que ningú i tot.

Però nosaltres sabem perfectament com ha costat d’arribar-hi, quantes hores de feina de tanta gent, quants esforços esmerçats poble a poble i ciutat a ciutat per persones de totes les ideologies i partits. Quantes activitats, quants debats, quantes encartellades, quants arguments que hem hagut de posar sobre la taula per poder convèncer un a un tots els qui estaven per convèncer i per poder arribar a dir, ara sí amb els escons a la mà, que hi ha un mandat democràtic que ens permet d’organitzar la república on viurem lliures demà.

I és pensant en aquesta feina feta i tan ben feta que cal contextualitzar aquests dos mesos que hem perdut d’una manera tan poc sensata, com si ens sobrassen les forces. Fem-ho per no perdre també els nervis innecessàriament, però sobretot fem-ho per recordar-nos que la decisió ja ha estat presa, perquè vam saber superar totes les amenaces i manipulacions i perquè no ens vam deixar derrotar pel cansament ni per les dificultats aparentment insalvables que ens van posar al davant. Que és exactament això que ara toca fer de nou.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.