El fenomen ‘Don’t look up’: com alertar de l’apocalipsi en l’era de les ‘fake news’?

El nou film d'Adam McKay és el més vist de Netflix i el més comentat a les xarxes · Aquesta comèdia de ciència-ficció fa reflexionar sobre la gestió política i informativa de l'emergència climàtica i de la pandèmia

VilaWeb
Redacció
27.12.2021 - 21:55
Actualització: 27.12.2021 - 22:55

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El film Don’t look up ha centrat l’atenció a les xarxes socials aquests darrers dies. És un film de comèdia negra i ciència-ficció que s’ha estrenat de manera limitada als cinemes i el 24 de desembre a Netflix i que ja és tot un èxit, el contingut més vist de la plataforma ara mateix. Dirigit per Adam McKay, narra la història de dos astrònoms –interpretats per Jennifer Lawrence i Leonardio Dicaprio– que descobreixen l’amenaça que un asteroide col·lideixi amb la terra al cap de pocs mesos.

Els astrònoms alerten la presidenta dels Estats Units –Meryl Streep– perquè es prenguin mesures que evitin la catàstrofe, però llavors s’adonen que l’arrogància i el curtterminisme polític són més forts que no l’amenaça de la fi del món. La presidenta, escèptica, s’estima més esperar unes quantes setmanes perquè tot plegat no afecti el resultat de les primàries. Als astrònoms només els resta la premsa, però en plena era de les bombolles informatives a les xarxes, de les teories de la conspiració i de les fake news, en què ni els periodistes ni els experts no semblen tenir credibilitat, els és difícil de fer arribar el missatge a la gent.

Els paral·lelismes de Don’t look up amb la gestió dels governs sobre l’emergència climàtica són clars. De fet, aquesta era la intenció inicial del film: fer, amb sàtira, una crítica descarnada dels negacionistes, dels mandataris populistes i del poder de les grans corporacions per a posar en evidència l’absurditat de la inacció política contra l’escalfament global. I també fer una crítica a la societat en general i a les reaccions col·lectives en segons quines situacions. El poder econòmic és parodiat amb el personatge de Peter Isherwell, interpretat per Mark Rylance. És un multimilionari que pensa més en els beneficis que la catàstrofe pot aportar al seu negoci de telefonia mòbil que no pas en els perills que implica.

Però la pandèmia ha canviat el prisma amb què la gent es mira el film i molts espectadors hi han vist també punts de connexió amb la crisi de la covid-19 i fins i tot s’han arribat a sentir identificats amb alguns dels personatges. S’ha parlat, per exemple, dels arguments pseudo-científics que Donald Trump va adduir durant la pandèmia. De fet, molts piulets fets amb l’etiqueta #DontLookUp parlen de Trump i dels negacionistes del coronavirus.

Alguns científics també han recomanat el film. És el cas del doctor en física Àlex Arenas i del metge Salvador Macip. De fet, Don’t look up no deixa de ser una història de governants contra científics i de les conseqüències que té prendre decisions sense tenir en compte el criteri dels experts.

En general, la recepció del públic ha estat bona i molts usuaris a les xarxes han destacat que el film els havia fet reflexionar sobre l’absurditat de la gestió política i comunicativa dels problemes més urgents de l’actualitat. En canvi, entre els crítics de cinema hi ha més divisió d’opinions: si alguns valoren el film positivament, alguns altres diuen que és una astracanada, una proposta avorrida o fins i tot un dels pitjors treballs del director, que no se salva ni amb aquests repartiment de luxe. Als actors esmentats, cal afegir-hi Cate Blanchett, Rob Morgan, Jonah Hill, Tyler Perry, Ron Perlman, Timothée Chalamet, Ariana Grande i Scott Mescudi.

Sigui com sigui, sembla que les ficcions que construeixen una metàfora crua d’aquest present distòpic tenen bon acolliment. A casa nostra n’és un bon exemple l’obra de la Calòrica De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda, estrenada a l’estiu. I el futur immediat també és observat amb aquesta mirada. Són ben lluny aquells films que pintaven futurs idíl·lics: els feliços anys vint del segle XXI són més a prop dels episodis de Years and years que no de les fantasies de Retorn al futur.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes