Som en un moment en què sembla que allò que se cerca és una taula de negociació amb l’estat espanyol i no pas la consecució del dret d’autodeterminació del nostre poble. Fins i tot ens podríem preguntar si no era això la cosa que cercaven realment els partits de govern –i que, evidentment, no van trobar– amb el primer d’octubre. Malauradament, ara mateix, tant les declaracions com les pràctiques de JxCat i d’ERC ens remeten a la reedició d’un nou processisme, un ‘processisme 2.0’, consistent a parlar de ‘fer república’ però que a la pràctica gestiona l’autonomia: polítiques socials de submissió al deute, febles envers els poderosos, dures amb els qui tenen menys, i de repressió contra els moviments populars.

Amb més o menys subtilesa, una de les expressions polítiques que serveix més per a justificar la paralització de l’exercici d’autodeterminació, d’ençà que les eleccions imposades del 21-D van servir de punt d’inflexió institucional, és l’afirmació que ‘hem de ser més’. En el nou processisme 2.0, aquest plantejament repetit com un mantra sembla dir que cal deixar els nostres objectius temporalment de banda i renunciar-hi parcialment per poder convèncer més gent i que aquesta és l’única manera de fer-los possibles.

Evidentment, ningú no pot estar en contra d’eixamplar el suport a la causa independentista. Però sobre això convé no oblidar que aquesta era una assignatura pendent d’ençà de les anomenades eleccions plebiscitàries del setembre del 2015, i que si haguessin complert la declaració del 9-N d’aquell mateix any, haurien atorgat molta més credibilitat al projecte republicà com a sinònim de millora social. Desplegar la declaració del 9 de novembre de 2015 materialitzant les mesures del seu annex relacionades amb la sanitat, l’educació, l’habitatge o els serveis socials hauria possibilitat un exercici pedagògic sobre la importància de la via unilateral en la conquesta de drets i millores socials que ens hauria ajudat a emmarcar el referèndum del primer d’octubre en un procés d’autodeterminació que no fos al servei dels de sempre.

Tanmateix, no solament no es va aprofitar aquesta oportunitat, sinó que, a més, es va introduir un nou element que podia qüestionar al servei de qui estava el procés d’independència: ens referim a un nou pressupost de la Generalitat autonomista. Novament es va mostrar una activitat de l’independentisme governamental ancorada en propostes que prioritzen una independència buida de contingut social i que s’identifica amb unes polítiques econòmiques i socials que sovint es decanten pels interessos privats abans que pels col·lectius, de les treballadores i de les més desafavorides. I, encara més, la vinculació que durant mesos va fer el govern entre l’aprovació del pressupost i la consecució del referèndum era un xantatge en què avantposaven determinats interessos econòmics al dret d’autodeterminació del Principat.

Amb aquestes decisions és evident que difícilment es podia ampliar la majoria social a favor de l’autodeterminació, però en aquell moment, i malgrat tantes crítiques expressades, aparentment ningú no hi va pensar. El fet que avui els mateixos que pregonen la necessitat d’eixamplar la base social independentista no hagin fet la mínima autocrítica respecte d’això suscita tota mena de dubtes quant als motius que poden amagar-se darrere ‘el mantra’.

Tanmateix, encara és més alarmant que les proclames per a ampliar els suports sobiranistes no s’acompanyin de cap mena de propostes concretes. Si simplement es tracta de deixar de parlar d’independentisme per a generar simpaties, som davant d’un plantejament que parteix de l’acatament a la cultura repressiva de l’estat espanyol que, a més, no té gaire futur. La població contrària a la independència no canviarà de posició si no aconseguim fer caure tots els mites i totes les fal·làcies construïdes sobre els motius que ens impulsen a defensar el nostre dret d’autodeterminació. Arreu dels Països Catalans la independència ha d’erigir-se no com una cosa folklòrica o etnicista, sinó com l’únic projecte capaç de fer possible la ruptura del règim necessària per a poder proporcionar unes condicions materials de vida digna al conjunt de la classe treballadora catalana, amb independència de la llengua que li agradi parlar o del lloc on hagi nascut, i obrir també l’oportunitat per a les classes treballadores de la resta de pobles de l’estat espanyol. No podem oblidar que la independència és una eina per a millorar la vida de la gent, per a garantir les condicions materials de vida que el règim del 78 ens nega a totes, siguem d’on siguem.

Volem ser més? Evidentment, ningú no es pot refusar a voler tenir més suports a l’hora de dur a terme el seu projecte polític. I tenim camp per a recórrer. Però no per dir-ho molt ho aconseguirem. No serem més des del convenciment que la independència és la via correcta i, per tant, esperant il·lusament l’adhesió dels altres. Com dèiem, la independència és una eina que ha de servir per a  proporcionar unes condicions materials de vida digna. Per això, per a eixamplar, ampliar o ser més i garantir l’emancipació nacional, és imprescindible construir i reforçar les institucions principals  del país: l’escola i la sanitat públiques, una banca pública, els drets de la classe treballadora i l’economia social i cooperativa. Parlem de posar les bases reals de la sobirania popular, que són les que espanten més els sectors poderosos del sobiranisme perquè són les que de manera indefectible retornen la capacitat de decidir a la gent i prenen privilegis a les elits.

Quan en campanya electoral la CUP-CC parlàvem dels decrets de la diginitat, parlàvem d’això, de dotar-nos de les eines per a garantir les condicions materials de vida, mesures per a retornar el poder a la gent.

Mesures per a reduir la pobresa i els efectes de la pobresa apostant de manera clara per un sistema fiscal realment redistributiu en el qual pagui més qui té més i qui cobra més o impulsant i reforçant la renda garantida de ciutadania.

Mesures per a garantir el dret d’habitatge, expropiant els pisos buits a la banca i dotant-nos d’un veritable parc públic d’habitatge o garantint els subministraments a les rendes baixes.

Mesures per a garantir el dret de la salut i de l’educació recuperant per al sistema sanitari públic tots els centres cedits a la gestió privada o suprimint els concerts educatius a les escoles privades, començant per les religioses.

Mesures contra la corrupció, augmentant els recursos per a investigar i lluitar contra el frau fiscal, augmentant el control a la contractació administrativa o endurint el codi penal en casos com aquests.

Mesures per a assegurar que l’economia estigui al servei de les persones, prioritzant les necessitats bàsiques de la població al pagament del deute, creant un poder financer propi, impulsant definitivament una banca pública o recuperant la titularitat pública de les infrastructures principals del país.

Aquestes són algunes de les decisions i les mesures que veritablement ens permetran d’ampliar el suport independentista i, alhora, posaran al descobert el populisme i la buidor de les crítiques de partits com Cs o el PSC que, malgrat que es passen el dia repetint que cal parlar dels ‘problemes reals de la gent’, són incapaços d’aportar-hi veritables solucions perquè el marc ideològic al qual es deuen no els ho permetrà mai.

I així arribem al moll de l’os: totes aquestes polítiques desafien necessàriament els marges de l’autonomisme perquè posaran en qüestió el règim del 78 i seran considerades inconstitucionals. Ja hem comprovat, amb la quarantena de lleis catalanes suspeses, que l’estat espanyol ni tan sols accepta mesures socialdemòcrates i pal·liatives. Cal anar molt més enllà de l’aprovació de lleis i de l’acatament habitual de les seves suspensions: cal mostrar i demostrar que de la mateixa manera que per a organitzar un referèndum les institucions i una majoria significativa de la població va estar disposada a coordinar-se i a desobeir, també ho farem per garantir les condicions materials del dia a dia de totes nosaltres. No parlem de desobediències simbòliques, sinó d’aprendre de l’1-O per coordinar-nos i fer front, col·lectivament, a aquells interessos i poders lligats a l’Íbex-35 que ens neguen la sobirania com a classe i com a poble.

I aquí és on vénen els dubtes: si la voluntat no és de desafiar els marges de l’autonomisme, amb quines eines es volen garantir les condicions materials de vida de la gent? O, dit d’una altra manera, com volem ser més si no és evidenciant que la independència, i com a avantsala la garantia del dret d’autodeterminació, és una eina per a garantir els drets socials, polítics i civils de les classes populars?  

Però el veritable problema no és de competències ni tampoc de quantitat. El problema real és de sobirania, democràcia i llibertat contra el feixisme i l’status quo. L’autèntic problema rau en el fet que els poders establerts neguen l’existència dels pobles i, per tant, la possibilitat d’autodeterminar-se. Només comprenent això s’entén la indestriabilitat de les lluites contra l’opressió i l’explotació que aboquen la majoria de la població a patiments totalment innecessaris. A banda i banda, caldrà repetir tantes vegades com calgui que no hi ha alliberament nacional sense alliberament social, i que no és possible cap alliberament social sense l’alliberament nacional.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb